Poder contar-ho (Ferran Torrent)

El Llargo. El Messié. El Mític Regino. El Pare Rafel. El Gordo García. El Comissari Tordera. En Butxana. En Marc Sendra. En Marcelino... o millor Marcel·lí, que amb el canvi de règim s’han perdut les lletres finals d’alguns noms propis. L’any 83 els socialistes manen una mica, però res ha canviat massa. “Petit catàleg de seres y estares”, com diria El Último de la fila. Són alguns dels protagonistes destacats de “Poder contar-ho”.

Estem davant de la tercera entrega de la sèrie “El Segon Sistema”, del valencià Ferran Torrent (Sedaví, 1951). Com els dos anteriors, aquest també està publicat per Columna. Tornem 35 anys enrere. Des de pràcticament la primera pàgina (en té 482) sabem que quatre arreplegats, amb el Llargo i el Messié al capdavant, intentaran robar un banc important de València. El botí podria enlairar-se fins als 1500 milions de pessetes. Una brutalitat. Ha de ser una cosa ràpida, en menys de deu minuts, coincidint amb la primera mascletà fallera. Per tant, ha d’estar tot molt ben lligat. Calen mesos de preparació. L’ideòleg és un misteriós francès, amic i antic company d’aventures d’El Messié. No se’n refia de res ni de ningú. Torrent es basa en el robatori que hi va haver a la ciutat, en circumstàncies similars, l’any 83. Van volar 100 milions de les antigues pessetes.

“Poder contar-ho” és una novel·la de lladres i serenos molt divertida. Tant els bons com els dolents lluiten per sobreviure; mantenint o augmentant els pocs privilegis que tenen. Tots ells són personatges força contradictoris, que més d’un cop freguen el ridícul. Molts reals, assegura l’autor. No s’escapa ni en Tordera, més preocupat per mantenir el seu càrrec que per qualsevol altra cosa. El comissaril, el Llargo i el Messié (delinqüents de baixa estofa), en Butxana (detectiu d’estar per casa) i en Sendra (intrèpid periodista local) formen part un heterogeni grup que acaba col·laborant en un munt de coses. Sempre es mouen amb interès propi, està clar. El robatori d’uns quadres de gran valor i el del banc acaben ‘agermanant-los’. Una curiosa unió de perdedors nats, amb el joc, la prostitució i la corrupció de fons.

Ferran Torrent fa servir un llenguatge molt àgil, sobretot per la gran quantitats de diàlegs, que és el recurs més utilitzat. Tots amb un gran sentit de l'humor. La novel·la llegeix molt fàcil, pràcticament d’una tirada. M’ha durat un dia i mig. Per quant una sèrie o la pel·lícula? Hi haurà quarta entrega, segur.

“-Vostè deu tindre molt bons informadors.
-No cregues. A poc a poc estic fent-me la llista.
Ací ningú no et regala res, vull dir a la central. Cadascú té els seus col·laboradors i no són intercanviables. No ho sembla, però és un gremi envejós; més encara: rancuniós. Estan a l’aguait que fracasses per a substituir-te. Només porte quatre mesos en el càrrec, que com deus saber és provisional, i he de presentar un bon balanç en un any, ara que els socialistes són els nous amos. Llargo, tu m’ajudaràs a demostrar-los que soc el comissari en cap que necessitem. Saps?, tinc hàndicaps. Vinc del règim anterior i m’estan posant a prova. Però tinc la veterania. Com tu. Ja veus, tenim punts en comú”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy