Tots els camins (Joan F. Mira)

Vaig conèixer Joan F. Mira (València, 1939) fa més de vint anys en uns Premis Octubre, organitzats per Edicions Tres i Quatre, i soc admirador de la seva obra. Em quedo amb "Borja Papa" i amb les traduccions de "La divina comèdia", de Dante Alighieri, i de "L'odissea", d'Homer. "Tots els camins", publicat per Proa, és el segon volum de les seves memòries, que va començar amb "El tramvia groc" (2013). Són 381 pàgines plenes d'anècdotes.

Mira, que està a punt de fer vuitanta anys, comença explicant que la mort del seu pare, quan ell en tenia 14, el va deixar "descol·locat". Va ser llavors quan va decidir que volia ser sant. Ho tenia claríssim. Per aconseguir-ho, primer va passar pel Monestir d'Iratxe i després per la Universitat Gregoriana de Roma. Va ser a la ciutat eterna on va descobrir que hi havia més coses, a banda de la religió, que fins llavors havia omplert la seva vida. Es comença a convertir en agnòstic i a mirar-se les dones com mai ho havia fet. La seva santedat es queda en una simple quimera. Mira, que passa moltes penúries econòmiques, està atent a tot allò que succeeix al seu voltant i aprèn un munt de coses. La seva curiositat no té aturador.

L'escriptor, antropòleg i hel·lenista també ens explica les seves primeres experiències amoroses i el seu pas per Düsseldorf, París (al maig del 68), Oslo, Budapest i Oxford, on fa feines força diferents. Hi posa molta passió quan explica, per exemple, que va conèixer l'antropòleg francès Claude Lévi-Strauss, amb qui va col·laborar activament. També explica que ser candidat del Bloc Nacionalista Valencià, entre els anys 2000 i 2003, i opina que la política és participació i aplaudiment, però també crítica i protesta. El llibre acaba a la Guinea Equatorial, ja amb Franco Mort. Allà, Joan F. Mira, que es considera valencià i romà, hi va passar quinze dies, que donarien per escriure un altre llibre.

"Passà l’estiu, i un dia de setembre ma mare em preparà una maleta petita amb la roba imprescindible, camises, roba interior i poques peces de mudar, ja que a primers de desembre hauria de començar el noviciat, i per tant a vestir-me amb l’hàbit dels escolapis. No sé si vaig anar jo mateix amb la maleta al col·legi del carrer de Carnissers o si em vingueren a recollir a casa, sé que el comiat per part meua va ser tranquil, eixut i gens traumàtic, poc afectat per les llàgrimes maternes, i que el cotxe amb què un dels pares m’acompanyà fins a Iecla era un vehicle negre, gros i antic, certament dels d’abans de la guerra, de morro llarg i gran caixa quadrada, molt més vell i atrotinat que els cotxes dels meus oncles d’Albacete, amb un motor que de tant en tant s’aturava i calia engegar-lo fent girar des de fora una enorme maneta de ferro, esforç que havia de fer cada vegada el pobre frare ensotanat, i això és el meu únic record d’aquell viatge cap a una nova vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy