Los herederos del opio (Josep Prat)

Josep Prat (Sabadell, 1993) ha fet un gran treball d’investigació, sobre el terreny, i amb moltes entrevistes, per poder escriure “Los herederos del opio”. En aquest llibre, publicat per Península, el periodista ens explica, de primera mà, com es viu a les remotes aldees d’Indoxina. Pel que explica, els governs no li van posar les coses fàcils. En tot moment, va tenir la sensació de ser observat, amb el risc d'acabar detingut en qualsevol moment.

Prat es basa, sobretot, en testimonis dels Hmong, el grup ètnic asiàtic de les regions muntanyenques de la Xina, el Vietnam, Laos i Tailàndia. Van haver de migrar gradualment, per motius polítics, després que els seus avis haguessin estat lleials als invasors francesos i nord-americans; lluitant contra el Pathet Lao. Van passar de dominar-ho tot -gràcies a l’opi extret de les seves infinites plantacions de roselles- a no tenir pràcticament res. Amb el Programa de Reemplaçament d’Opi, quedava enrere el daurat segle XX. Aquesta droga, substituïda per les plantacions de cautxú, no és igual de rendible. Els Hmong se senten permanentment perseguits, molts d'ells després de convertir-se al cristianisme. Alguns viuen a les profunditats de la jungla, en pobles semiabandonats. Tots en una situació propera a la misèria.

“Los herederos del opio” és un llibre de política, d’història –aprofita per contextualitzar els Hmong al llarg del temps-, de viatges i també d’aventures. És un tot en un. Pujat en una moto, el periodista travessa fronteres, no sense dificultats, i fa un munt de contactes interessants, amb l’ajuda de traductors. Intenta aprofundir en alguns temes cabdals. Es fa preguntes, per exemple, sobre si encara queden plantacions d’opi, sobre l’esclavatge sexual, la venda de dones a la Xina per ser casades amb desconeguts i la persecució dels cristians. També parla dels fast food, que han aparegut com bolets als llocs on abans es consumia l’opi. En definitiva, un llibre interessant i ben escrit. Es necessita temps per llegir-lo a poc a poc i intentar assimilar-ho tot. El pròleg és de Plàcid García-Planas. Explica que Prat és de les poques persones que ha pogut parlar amb el president Her, que viu amagat a les muntanyes amb una desena de guerrillers fidels.

“Conseguir el pasaporte de entrada a la selva no es fácil. Cuatro periodistas han penetrado en el Phou Bia en los últimos veinte años y solo uno ha entrevistado a Chong Lor, David Beriain, autor de un documental imprescindible: El ejército perdido de la CIA. El presidente del Congreso Mundial de los Hmong, James Her, tiene la llave. Su organización, con sede en Minnesota, se dedica a hacer de lobby en favor de los derechos políticos y culturales de los ChaoFa. Pero no es fácil dar con él. Después de presionar a la Organización de Naciones y Pueblos No Representados (UNPO, por sus siglas en inglés), estoy pràcticament un mes peloteando correos con él. Por suerte, voy con tiempo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy