dimarts, d’abril 06, 2021

No diguis res (Patrick Radden Keefe)


Ningú m’havia parlat tant ni tan bé dels Troubles. El nord-americà Patrick Radden Keefe (1976) m’ha deixat sense alè. “No diguis res” és un llibre de lectura obligada per qui estigui interessat en el conflicte d’Irlanda del Nord. Està traduït al català per Ricard Gil (per cert, un dels fundadors del grup musical Brighton 64) i publicat per Edicions del Periscopi. Són 573 pàgines sense aturador. Una història real de violència i memòria.

L’autor parteix del segrest i de la desaparició de la catòlica Jean McConville, vídua i mare de deu fills. Un grup d’encaputxats se la va emportar de casa seva, al carrer Divis de Belfast, i no hi va tornar mai més. Tenia 38 anys. Les dades sobre aquest cas –el seus fills mai van deixar de buscar-la- s’intercalen amb les activitats del Provos, l’Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA). Aquesta organització paramilitar perseguia una Irlanda unida, a qualsevol preu. Hi van tenir molt pes específic les germanes Dolours i Marian Price. Les dues formaven part de l’escamot que va col·locar quatre cotxes bomba al centre de Londres, el 1972. La Dolours va estar vint anys casada amb l’actor Stephen Rea, i van tenir dos fills. Ella assegurava que havia treballat cos a cos amb Gerry Adams, que anys després es va convertir en president del Sinn Féin.

Radden Keefe divideix el llibre en tres: clar, pur i indiscutible; sacrifici humà; i reparació. Ens ho explica tot com si fos una novel·la. La realitat supera la ficció. Hi ha un munt de noms de persones (la investigació i la documentació són brutals), però en cap cas es fa dens ni pesat; més aviat el contrari. Al llarg dels troubles hi va haver 16 catòlics desapareguts –amb McConville al capdavant- i més de tres-cents policies morts. Gerry Adams va deixar sols a alguns dels seus col·laboradors més directes, com Dolours Price o Brendan Hughes, si fem cas al que diuen ells en algunes entrevistes. L'anomenen “Comandant Adams”. Des que es va passar a la política, sempre ha assegurat que mai va formar part de l’IRA Que eren son rumors sense fonament.

M’han impactat molt les vagues de fam de Dolours i Marian Price i com les intentaven alimentar a la força. Fa la sensació que tenien molt clar tot allò que feien. De la mateixa manera, m'ha arribat molt endins com explica l’autor la mort de Bobby Sands –precisament per culpa d’una vaga de fam- i el paper de Margaret Thatcher, inflexible, al llarg de les negociacions. També m’ha cridat l’atenció la gran quantitat de dobles i triples agents i les seves traïcions, que estaven a l’ordre del dia. A l’IRA, però, els Tout o confidents de la policia tenien els dies comptats. No hi havia cap excusa possible. Eren eliminats immediatament i els seus familiars, assenyalats de per vida. “No diguis res” –perquè sempre pot ser utilitzat en contra teva- m’ha semblat un llibre excepcional. Se centra en els republicans catòlics, no en els unionistes protestants. Espero veure aviat el documental “I, Dolours”, al qual es fa referència en l’extensa bibliografia.

“Molts haurien pensat que Hugues posseïa les credencials necessàries, com a veterà de la lluita armada, per ser considerat intocable en els cercles republicans. Però quan es va negar a donar suport al procés de pau i es va distanciar d’Adams, el Sein Féin, amb la seva obsessió per la conformitat, no va dubtar a marginar-lo. Per a Hugues era humiliant haver de viure dels subsidis públics mentre alguns altres (persones que ‘mai havien disparat un tret’, persones que ‘realment no es van implicar mai en la revolució sinó que s’amagaven sota les faldilles dels voluntaris morts’) s’imposaven com a factòtums de poder en el Belfast de la postguerra. Es queixava que Adams i la seva cohort gaudissin d’un estil de vida luxós que era incongruent amb la seva teòrica política de socialistes revolucionaris. Els anomenava ‘la brigada d’Armani’”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

  1. El llibre em va semblar brutal, en diversos aspectes. Però em centro en el lector, jo que no llegeixo gaire sovint no-ficció, em va encantar el que explica i com ho explica, molt documentat, molt real. Però escrit gairebé com si fos ficció, ben atractiu pels sentits. Una gran obra, sens dubte.

    ResponElimina
  2. Grandíssima. Dels millors llibres que he llegit darrerament, XEXU.

    ResponElimina