divendres, de juliol 09, 2021

El hijo del padre (Víctor del Árbol)

Hi ha persones que, per les raons que sigui, acaben odiant al seu propi pare. El problema és que, sense pràcticament adonar-se'n, acaben assemblant-s'hi massa. Per no dir, que es converteixen en una còpia barata d'ell. Calcats. I si no que li preguntin a Diego Martín, el protagonista principal d'"El hijo del padre", l'última novel·la de l'escriptor Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Està publicada per l'editorial Destino, amb un total de 416 pàgines. La veritat és que té moltíssima força, tant o més que "Antes de los años terribles". Recomanable.

En Diego, professor universitari, està casat i té una fillastra. Com el seu pare i el seu avi, amaga secrets inconfessables. Emigrant de l'Espanya industrial dels anys setanta, s'ha fet a ell mateix. Ara viu en la bonança, a Gavà Mar, però mai no ha pogut deixar enrere l'ombra de la seva família extremenya, amb un enfrontament ancestral amb els seus terratinents, els Patriota. Un enfrontament que encara segueix viu a la memòria de molts. L'avi d'en Diego va lluitar a la Unió Soviètica; i el pare al Sàhara. Ell contra tot i tothom. En el centre del seu punt de mira hi ha en Martin Pearce, l'infermer que cuida a la seva germana Liria. Amb un historial clínic llarguíssim, està ingressada des de fa anys en un centre psiquiàtric.

A Del Árbol sempre li ha agradat donar context històric a les seves novel·les, que tenen un punt noir que les fa addictives. En aquest cas, opta per col·locar a l'avi Simón en terres soviètiques, en plena Segona Guerra Mundial, i al pare Antonio al Sàhara Oriental, des de mitjans dels 50, amb un altre conflicte armat inclòs. Allà, s'hi va tirar un munt d'anys. En aquesta novel·la, reflexiona sobre moltes coses, com per exemple l'amor, el dolor, l'abús, el remordiment i la dificultat de passar pàgina. El narrador ens ho explica en tercera persona, canviant sovint de lloc i fent salts constants en el temps. D'aquesta manera, aconsegueix donar un ritme vertiginós. També podem llegir les reflexions d'en Diego en primera persona, gràcies a les seves notes, trobades en una cel·la de la presó.

"—Recuerdas que esta noche tenemos cena, ¿verdad? Vienen Orlando y su nueva novia. Diego lo había olvidado, la maldita cena de cada mes. —Llegaré a tiempo, tranquila. Dejó el teléfono sobre la cama y entró en el baño. Contempló su reflejo en el espejo manchado de salpicaduras de agua y jabón y tuvo la sensación de estar ante un rostro solo vagamente familiar. No se sentía concernido por esa boca, esa nariz o esos pómulos, no atribuía ninguna cualidad a sus rasgos. Un hombre que podría ser cualquier otro, sin nada destacable. Se lavó los dientes frotando con fuerza para quitarse el sabor de un coño que ahora estaba en las encías, en la lengua y en la garganta, acusándole. No paró de cepillar hasta escupir sangre. Después se arañó la piel con una esponja bajo la ducha fría durante media hora".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada