dilluns, d’agost 30, 2021

Atlàntic (Josep Lorman)


Amb “Atlàntic”, el geògraf Josep Lorman (Barcelona, 1948) fa un gran homenatge als escriptors de novel·les d’aventures que el van enlluernar quan era jove, com és el cas de Charles Dickens, Herman Melville, Alejandro Dumas, Mark Twain, Jack London o l'irrepetible Robert Louis Stevenson. El seu també és un bon llibre d’aventures, amb el qual es va convertir en finalista del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica. Són 671 pàgines d'acció, sense pauses, publicades per l'editorial Columna.

Tot comença a la costa occidental d’Àfrica, l’any 1842. Allà coneixem a l’abominable Emili Ferrer, un mataroní que capitaneja el Tritón, un vaixell negrer. Ha comprat esclaus i els porta cap a l’Havana, on espera vendre’ls a bon preu. Remordiments, cap ni un. Un d’aquests esclaus, en Djembo, de l’ètnia fang, s’ho mira tot amb resignació. Està convençut que el seu futur està escrit i que el guien els seus ancestres. Potser un d’aquests avantpassats és qui el connecta amb el grumet Marc Badía, també de Mataró. S’ha enrolat amb vaixell sense saber massa bé per què. El que té clar és que serà la primera i l’última vegada... si aconsegueix tornar a trepitjar port. La tripleta principal la completa en Simon Flaherty, el jove alferes d’origen irlandès que navega amb el Charleston. És la fragata de guerra anglesa que aborda el Tritón i porta a la majoria de la tripulació a Sierra Leone, acusats de tràfic d’esclaus.

“Atlàntic” té un ritme frenètic. Sempre passen coses interessants, que vius amb emoció al costat dels seus intrèpids protagonistes. És un bon llibre d’entreteniment, amb l’amistat com a eix vertebrador. Poden passar els anys, però la relació que mantenen en Djembo, en Marc i en Simon és inalterable. A prova de bombes. Siguin on siguin. Independentment dels quilòmetres que els separin. La novel·la és un cant a la llibertat i a l’amor, amb la Roser i la Cynthia robant el cor del grumet i de l’alferes, respectivament. En Djembo, que té molt èxit amb les dones, tampoc no para quiet. Les viu de tots els colors, perdent la llibertat cada dos per tres. Poc s'ho podia esperar quan va arribar, de rebot, al Saint George's School... Esclaus, abordatges, traïcions, intents de comprar silencis, suborns, escapades, caçadors de recompenses, penediment... en aquesta obra amb olor de salnitre hi ha una mica de tot.
 
“Engrillonats de dos en dos, els van treure del tancat a trenc d’alba i els van conduir a l’embarcador de la factoria. Allí els esperaven dos bots i, entre crits, malediccions, cops i fuetades, els van anar traslladant al vaixell, que fondejava a una milla de distància. Djembo i Ekala anaven junts, quaranta centímetres de cadena els unien pels turmells, tots dos mantenien una actitud conformada; havien tingut temps d’aprendre que era millor callar i obeir que resistir-se. L’única cosa que se’n treia, de resistir-se, era ser apallissat fins a l’extenuació, com aquell wòlof estès sobre les posts de l’embarcador amb una bretxa al cap i l’esquena ensangonada pels cops de tralla”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada