dijous, de setembre 30, 2021

Cabells de gebre (Teresa Sagrera)


Remeiera, llevadora i guaridora per a uns. Bruixa i metzinera per als altres. Parlo de la Blanca, protagonista indiscutible de “Cabells de gebre”, l’última novel·la històrica de Teresa Sagrera (Sant Pere de Vilamajor, 1966). La data a mitjans del segle XIV a Catalunya (1318-1364), en una bona part a Vila Maior. El llibre té 416 pàgines i està publicat per Columna. De la Teresa ja havia llegit "Sal roja", escrit a quatre mans amb Ramon Gasch.

La Blanca és d’aquells personatges que deixen empremta. Te l’estimes des que la coneixes i pateixes per ella, sobretot després que assassinin al seu fill. És la personificació de l’amor, de donar sense esperar res a canvi, de mirar més pels altres que per ella mateixa. És incapaç d’odiar, per molt que la maltractin o la provoquin. Està en comunió total amb la natura i només sap fer el bé als qui l’envolten. Malgrat tota aquesta energia positiva, es passa mitja vida fugint. Són molts els que l’envegen i voldrien veure-la penjada a la forca. El primer cop que la persegueixen es refugia al castell de Montsoriu, on van ensenyar-la a llegir, poc habitual en les dones de l’època. És el millor regal que li podien haver fet. Gràcies als llibres fa un gran pas endavant en les seves investigacions sobre les plantes i els poders que atresoren. A Montsoriu també coneix a Bernat II, el vescomte de Cabrera. El seu acaba sent un amor total i sense condicions, però potser massa espaiat en el temps.

A “Cabells de gebre”, Sagrera reflexiona sobre el poder guaridor de la natura, sobre l’amor, l’enveja i el compromís i també sobre l’ànsia il·limitada de poder, personificat en Bernat II, més preocupat d’acumular riqueses que de qualsevol altra cosa. Està encegat i corre el risc de perdre el món de vista. Ni l'amor que sent per la Blanca el fa reaccionar. Continua amb la bena als ulls. El vescomte acaba convertint-se en el conseller del rei de la corona d'Aragó, Pere III. La traïció i el fet de canviar d’opinió segons d’on bufi el vent –com les veïnes i veïns de Vila Maior amb la Blanca- també tenen molt de pes en aquesta història que s’acaba convertint en una gran novel·la d’aventures, amb plagues i epidèmies incloses. Tot està explicat de manera clara i concisa, amb molt de diàleg i un ritme trepidant  Els lectors també som testimonis directes de regnats convulsos i de guerres sagnants per mantenir el poder als territoris italians. El camí entre la glòria i la derrota pot canviar en qüestió de segons.

“Com un ramat de senglars, amb l’alè gelat per la còlera, van entrar al camp de pomeres, que unes quantes hores abans havien estat la temptació del pobre Joan. Van començar a esbrotar totes les branques amb una ràbia única, i com una tempesta humana moguda per un vent prenyat d’odi i de dolor arrasaren amb les seves falçs tot l’hort de fruiters. Imaginaven que en comptes de branques
segaven caps, els caps dels homes que havien mort aquell infant; el cap del batlle Olzinelles, que els tenia esclavitzats, i el del senyor del Far, perquè d’ençà que el rei li havia venut part dels seus drets sobre els homes de Vila Maior, no coneixien el que era la pau. Massa sovint, i fent valer la por, els entraven a les llars i se n’enduien gallines, carn salada, pa i fins i tot el vi de les botes. Però aquella vegada havien anat massa lluny”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada