dissabte, de novembre 13, 2021

Las hermanas de Borgo Sud (Donatella Di Pietrantonio)


L’Adriana apareix i desapareix sense avisar. Porta de corcoll a la seva germana, que sempre li treu les castanyes del foc. Sense dubtar-ho. Una germana, de la qual no n’arribem a saber el nom, que és la narradora de “Las Hermanas de Borgo Sud”, l’última novel·la de l'escriptora italiana Donatella Di Pietrantonio (Arsita, 1962). Té 256 pàgines, està traduïda al català per Nela Nebot i està publicada per Duomo Ediciones. D’aquesta autora ja havia llegit "La retornada".

De petites, les dues germanes de Borgo Sud eren inseparables. S’ho explicaven pràcticament tot. A cau d’orella. Complicitat màxima. La seva mare mai va estar massa per elles i es van haver d’espavilar. Totes dues eren molt impulsives i, quan et deixes emportar per motivacions naturals, és fàcil cometre errades. Les dues estan enamorades, però potser de la persona equivocada. La narradora es casa amb un odontòleg que, curiosament, és la professió de la Donatella. Es tracta d’un bon home, però un gran secret se’l menja per dins. L’Adriana s’aparella amb un pescador gitano, amb molts deutes i, de vegades, perillosament violent. Són dos amors que fan mal, però impossibles d'oblidar. Sobretot el segon, amb baralles i un fill pel mig. Quan l’Adriana reapareix a la vida de la seva germana, que viu a l’estranger, ho fa amb aquesta criatura, ben petita, i no en massa bon estat. Necessita que l’ajudi, un cop més...

No puc explicar el motiu, però hi ha un moment en què la narradora ha de tornar urgentment a Itàlia, a la localitat de Borgo Sud, que viu exclusivament de la pesca. Allà s'hi va tornar a instal·lar la seva germana, després de l'última desaparició. El mateix lloc on van créixer de petites. Di Pietrantonio ens regala una novel·la plena d’emoció, escrita amb el cor a la mà. L’autora italiana ens ho explica tot amb un estil transparent i de manera pausada. És veritat que la relació entre les germanes acaba sent freda i descarnada, però, quan cal, s'entenen. Estem davant d’un llibre poderós, molt íntim, que reflexiona sobre les relacions familiars en moments difícils. Sembla voler dir-nos que l’amor, si és vertader, sempre ressuscita. A “La retornada” tampoc no vam saber el nom de la narradora i la seva germana es deia Andrea. Podem parlar d’una continuació lliure?

“Quería dármelo en brazos, pero él juntó los labios como si fuera a llorar y me retiré. Miraba a su alrededor sin dejar de mover los ojos, oscurísimos. Fruncía por un momento la frente en un rictus y enseguida la distendía, tranquilizado por el contacto con su madre. Le tocaba curioso la cabeza rapada. Adriana lo cambió, tenía pañales en su bolsa, luego se desabrochó el camisón y le dio de mamar sentada en mi cama. Vincenzo tomó hasta saciarse, moviendo de vez en cuando la mano sobre el pecho veteado de venitas azules. No podía creer que mi hermana, tan delgada, fuera capaz de toda esa leche: un reguero fluía desde la comisura de la boca hasta el cuello del niño, que controlaba de reojo las hermanas de borgo sud 29 que yo mantuviera la distancia de seguridad. Ya tenía nueve meses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada