dissabte, de novembre 20, 2021

Un dulce olor a muerte


Els rumors són especulacions no confirmades. Com tot, tenen una finalitat determinada. I poden condicionar el comportament dels qui els escolten, que de vegades arriben a perdre l'objectivitat. De rumors, i de venjança que, en aquest cas, està servida en calent, ens en parla el mexicà Guillermo Arriaga (1958) a "Un dulce olor a muerte", novel·la curta (166 pàgines) que Belacqua va publicar l'any 1994. D'ell ja havia llegit "Salvar el fuego", "El salvaje" i "El búfalo de la noche". Cada cop més fan. 

Un matí qualsevol d'un dia qualsevol troben morta a l'Adela, la filla d'una família de "nous", que el govern ha portat a Loma Grande perquè treballin les terres expropiades als narcotraficants. Està totalment despullada i amb una ferida de ganivet a l'esquena. Quasi ningú la coneix -els "nous" no es fan massa amb la gent autòctona- però comença a córrer el rumor que era la xicota d'en Ramon Castaños, que porta un petit bar-estanc. Ell és el primer que es va apropar al cadàver. Inicialment, intenta dir que només la coneix de vista, que no hi té cap relació, però és incapaç de desmentir les afirmacions dels seus veïns, que no paren d'insistir. Ningú li fa cas. I ja posats, embolica que fa fort! En Justino Téllez, delegat 'ejidal' de la vila, s'ho mira tot sense massa preocupació, com en Carmelo Lozano, el corrupte cap de la policia rural de Ciudad Mante.

És un rumor que en Ramon era el xicot de l'Adela i també que "El Gitano" sigui el seu assassí. Rumors molt malintencionats que ni en Justino ni en Carmelo es molesten a investigar massa. Saben que aquesta vegada "El Gitano" és innocent, però callen. Les coses són complicades... En Ramon, que no tenia cap relació amb la morta, s'ha de venjar, per honor, d'un home que tampoc no estava vinculat amb el cas. Era en el pitjor lloc, en el pitjor moment. Com sempre, Arriaga va al gra, de manera directa i sense especulacions. La seva és una escriptura potent, crua i amb una veu que té una personalitat extraordinària. Ens dibuixa uns personatges torturats que cavalquen per la fina línia que separa la generositat de la misèria. Una barreja de gelosia, traïció, venjança i molta mort, que és impossible separar de la mateixa vida.

"Sepultaron a Adela en el antiguo cementerio, al borde del río Guayalejo y cerca del lugar donde la habían asesinado. Cavaron una fosa profunda para evitar que en tiempo de lluvias la arrastraran las caudas crecidas del río. Para muchos fue el entierro más triste que hubieran presenciado, incluso más que el de doña Paulita Estrada o el de don Refugio López, fundadores del pueblo. No hubo gritos ni lamentos. Puro silencio y una noche sin luna".

Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada