dijous, de febrer 03, 2022

El último oso (Hannah Gold)


“Els petits canvis són poderosos”. Ho deia el “Capità Enciam”, el superheroi ecologista que va crear Televisió de Catalunya, a mitjans dels anys noranta, per conscienciar als espectadors. També ho té molt clar l’April Wood, la gran protagonista d’”El último oso”, l’emocionant novel·la escrita per la britànica Hannah Gold. Les il·lustracions són de Levi Pinfold. Té 320 pàgines i està publicada per Duomo.

L’April només és una nena, però està convençuda que el canvi climàtic és una realitat i que tots, del primer a l’últim, podem posar el nostre granet de sorra per intentar aturar-lo el màxim possible. Culpar als altres, sobretot als polítics, és massa fàcil. Ella mira de canviar les coses des de la deshabitada Illa de l’Os, a l’Àrtic, a Noruega. S'hi trasllada sis mesos amb el seu pare, un científic que s'ha d'encarregar de l’estació meteorològica. Ha de fer un estudi acurat sobre l'escalfament global. L’April va perdre la mare ja fa anys. El seu pare encara no ho ha superat. Diria que ella ho porta una mica millor. Encara més quan coneix a l’únic os polar que viu a l’illa. Tothom li deia que s’havien extingit, pel desglaç dels casquets polars, però encara en quedava un. I ella vol fer-se’n amiga i protegir-lo, a qualsevol preu. El seu pare segur que no l’ajudarà massa. Refugiat en la feina, no se n’assabenta massa de res.

Teòricament, la “La isla del oso” és un llibre dedicat a un públic juvenil, però jo diria que pot llegir-lo tothom que estimi als animals i sigui un bon defensor del medi ambient i de les aventures. Va convertir-se en el títol de la setmana a The Times i en el del mes a The Bookseller. Tant la nena com l’animal són dos personatges poderosos i la seva és una història d’amistat és màgica. El crit de la nena, que imita el rugit de l’os, és un avís a tothom. Un crit que surt directe del cor i que es converteix en el primer pas per intentar salvar el planeta. La Hannah ens parla de natura i d’animals, però també de la difícil relació entre pare i filla. Quan va quedar vidu, ell es va refugiar en la feina i potser hauria estat millor dedicar-se a l’'àngel' que tenia a casa. Aquest majestuós os polar no serà l’últim animal que ens regali l'autora. Segur que ens explicarà històries de molts d'altres. Posaria la mà al foc...

“Sacó una sabana de la mochila y la colocó junto a la barca, donde hacía menos viento. Después dejó en el centro el tarro de mantequilla de cacahuete, los biscotes y unas uvas pasas. No parecía un gran pícnic, sobre todo para un oso muerto de hambre, pero quedaba bonito y tenía que bastar. Comprendiendo que iba a haber comida, el animal se sentó sobre los guijarros de la playa mientras ella se volvía para mirarlo.
¿No sería demasiado mayor para hacer pícnics? ¡Ni hablar! Nunca había ido a dormir a casa de ninguna de sus amigas; de hecho, nunca había formado parte de un grupo de amigas. Así que, lo decidió mientras le pegaba un ruidoso mordisco a un biscote, tenia que compensar el tiempo perdido”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada