dimecres, d’abril 13, 2022

Love song (Carlos Zanón)

S'ha de saber dir prou. Fins aquí podíem arribar! Però els protagonistes de "Love song", de Carlos Zanón (Barcelona, 1966), pensen tot el contrari. Ells són més de "mentre que el cos aguanti...". Són tres músics amb talent que no viuen els seus millors dies. El temps passa i fa mal. El llibre té 349 pàgines i està puiblicat per Salamandra. D'aquest autor, ja havia llegit "Taxi" i "Problemes d'identitat", el retorn de Pepe Carvalho, el detectiu que va fer famós Manuel Vázquez Montalbán.

En Jim, la Eileen i en Cobwoy són un trio impossible i inseparable a la vegada. Els dos primers estan casats. L'altre és l'afegit que acaba de donar forma a la relació. Amor i odi a parts iguals. En Jim potser és el que té les coses més clares. La seva dona està malalta i el tercer en discòria té greus problemes amb el seu pare, en Centáuro, que el culpa de la mort de la seva dona i mare. Els dies de glòria dels músics ja han passat, però ells es resisteixen a penjar els instruments. És per això que posen en marxa una gira de comiat, per càmpings i locals de mala mort. Em quedo amb l'actuació a "Señor Pollo" i a la conversa del conductor de la furgoneta de la banda, una Camper Califòrnia, amb l'amo del local. En Polidori, així l'han apodat els seus nous col·legues, va de droga fins a les celles i no se'n surt. L'escena és divertidíssima.

Amb un estil punyent i desimbolt, Zanón els parla d'amor, d'amistat i de lleialtat, però també de la por per tot allò que ens és desconegut i de la desolació. Als tres personatges principals els costa molt gestionar les seves emocions. En aquesta fosca i desesperada gira, només canten cançons de 1985. La majoria d'espectadores i espectadors ni les coneixen i ells van d'un local a un altre sense pena ni glòria. Actuen per la Costa Brava -sovint parlen de Platja d'Aro- i van cap a la platja de Zahora, a la província de Cadis, on han de fer, sempre que sigui possible, el concert final. La ciutat de Barcelona, on s'escapa en Cobwoy, per intentar passar comptes amb el seu passat, s'acaba transformant en un altre personatge cabdal. Potser podríem parlar de novel·la negra musical i de redempció, tot i que a Zanón no li calen etiquetes.

"Deseó que nadie se hubiera dado cuenta, pero Jim ya la estaba mirando cuando los ojos de ella se clavaron en los de él. Los ojos de Eileen eran de esos que no piden permiso para mirar. El ocasional bajista, Jim, se acercó a ella como un soldado en una vieja película que simulara la Gran Guerra: trincheras, humo, cables, pedales y trozos de cinta aislante. Jim, después de tantos años, estaba inmunizado ante esa mirada, pero casi todo lo que Jim sabía de cualquier cosa lo había escuchado en alguna canción y, a veces, eso resultaba confuso en su cabeza. Desdémona o Medusa, esos ojos ya no podían convertirle en piedra, pero debía reconocer que seguían dificultándole los primeros instantes de cualquier acercamiento".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada