dilluns, de març 06, 2023

La noche de Damballah (Jordi Solé)

"La noche de Damballah" m'ha atrapat des de la primera pàgina, com ja em va passar amb "El tigre i la duquessa", l'anterior novel·la de Jordi Solé (Sabadell, 1966). Aquesta té 336 pàgines i està publicada per Alrevés. Quasi tot passa en una Barcelona fosca i bruta on la gent sobreviu com pot. També ho intentava la jove nigeriana a qui troben brutalment assassinada a la Zona Franca. El somni d'un futur millor s'ha esbotzat en mil bocins.

En Lluís Artigas és un policia que va per lliure. Sempre hi ha anat. Està fart de tot i no té res a perdre. Els companys li fan el buit, encara més des que va desaparèixer una partida de cocaïna que havien confiscat. Creuen que se la va quedar ell, però mai no s'ha pogut demostrar. Cas tancat. Sigui com sigui, sempre està sota sospita. En l'assassinat de la jove hi veu una possibilitat de redempció i resoldre'l se li col·loca entre cella i cella. Qui també està molt interessada en el cas és la Mònica Vidal, una periodista que tampoc passa pel seu millor moment. Prové d'una gran nissaga i té massa coses a demostrar. Necessita una història per sortir del pou i qui sap si podria ser aquesta. El seu cap i protector, en Xavier Bertrán, és qui la posa sobre la pista. Li té una estima especial.

Estem davant d'una novel·la negra clàssica, protagonitzada per un antiheroi de manual. L'Artigas, irònic i malparlat, es mou com peix a l'aigua entre prostitutes, traficants i malfactors de tota mena. L'autor ens ho explica tot amb molt de ritme, perquè sempre passen coses. Sense pauses. Damballah, per cert, és un dels 'loas' més importants de la religió vudú haitiana. Se'l considera el pare celestial i el creador primigeni de tota vida. Precisament el vudú podria ser la clau de l'assassinat de la noia nigeriana. Tant en Kabiru com l'Eshu, arribats des de Benin City, són dos personatges molt ben treballats. El primer és qui resol tots els problemes -pistola en mà-, el segon el bokor o sacerdot vudú. Fa posar els pèls de punta. Al final, tot quadra, sense fissures, amb un final estel·lar.

"Quedaba muy poca gente en el cuerpo dispuesta a tomarse un café en público con Lluís Artigas. Un informe redactado con un estilo escéptico que reconocía de mala gana no haber encontrado pruebas con las que encausarte no eran suficiente para que te considerasen inocente.
Y si no eres inocente solo puedes ser culpable.
El cabo de Antivicio, Claudi Hostalot, era uno de los pocos que no actuaban como si Lluís hubiese contraído el ébola y pudiera contagiárselo con solo estar en el mismo edificio. Cuano lo llamó, no tuvo ningún inconveniente en citarse con él en una cafetería del centro".

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada