dimarts, de març 28, 2023

Penediments (Andrea Mayo)

Si em veiés obligat a escollir, jo soc més de la Flavia Company que de l'Andrea Mayo. La Flavia és més íntima i profunda. Més zen. Més Haru. En els seus textos no sobra ni falta cap paraula. Com si fossin una fórmula matemàtica. L'escriptura exacta. L'Andrea, un dels seus tres heterònims, és molt més despullada que ella. Va amb el ganivet a la boca. Ben pensat, quin sentit tindria que escrivissin de la mateixa manera?

L'Andrea/personatge va fer la seva primera aparició en el relat "La carta perdida de Andrea Mayo", que formava part de l'antologia "Cuentos de amigas". "Penediments" és la seva segona obra com a escriptora, després de "La planta carnívora", on ja mostrava la seva prosa descarnada. Està publicada per Navona i té 177 pàgines. Curta i intensa. Incendiària. En la primera part, l'Andrea ens porta cap a Nagasaki, al Japó, a través d'aquest misteriós títol: "32º 37' 40'' N 129º 44' 18E". Alguna cosa ha de tenir de la Flavia, ¿no? És una història de supervivència enmig del no-res. L'autora també medita sobre el perdó; i critica, a través de reflexions bíbliques, que no es busquin alternatives quan apareixen els problemes. Com la mosca que xoca constantment contra el vidre sense rebel·lar-se.

Faulkner, Einstein i Mark Twain vivint junts en el present. Marxaries amb ells al futur? Què és millor gaudir de l'avui o que potser el perdis pensant en un demà vaporós? Si tingués una oportunitat, faria les coses diferents l'Eleanor Roosevelt? Deixaria clara la seva sexualitat? El llibre també inclou la història d'una mare i una filla que discuteixen obertament sobre la maternitat; i la d'una parella que té massa secrets, culpes i vicis adquirits per poder avançar. "Assaig d'un funeral", presentat com una obra de teatre, amb molta mala llet i un pèl d'humor negre, tanca aquests "Penediments", definits com a "alteracions en un quadre que manifesten l'error o el canvi d'idea sobre allò que l'artista estava pintant". De savis és rectificar.

"Ella ensopega contra els finestrals. No veu el vidre. O es creu capaç de traspassar-lo. No n'entén l'existència i no li serviria de res fer-ho. Cada cop que topa amb el vidre se sent un cop sec i cessa el brunzit. Només uns instants. És una d'aquelles mosques grans, d'ulls prominents que, pel que sembla, no veuen res, d'aquelles pesades, es diria que matussera. Reprèn el vol i una altra vegada el mateix. 

Jo estic llegint l'Antic Testament. Noè devia decidir incloure una parella de mosques entre les espècies salvades. Això penso. M'aixeco a obrir-li la porta. Cap allà, li dic. No se n'assabenta. Hi ha una sortida i no la fa servir. Com vulguis. Impressiona veure un ésser obstinat en una idea que no funciona. Que no funcionarà. Torno a la butaca per continuar amb la lectura".

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada