dissabte, de juliol 01, 2023

El detective salvaje (Jonathan Lethem)

En l'Amèrica traumatitzada de l'era Trump, la Phoebe Siegle deixa Nova York per intentar trobar a l'Arabella, la filla de la seva millor amiga. Sorpresa i indignada pels resultats de les eleccions, inicia un viatge desesperat per la rodalia de Los Ángeles i per l'inhòspit desert de Mojave. I ho fa amb Charles Heist, "El detective salvaje". El llibre, titulat així, el firma Jonathan Lethem (Nova York, 1964) i està publicat per Random House. La traducció és de Cruz Rodríguez Juiz.

En Charles té un passat obscur i un present poc encoratjador. Viu en una caravana i la seva mascota és una zarigüeya. La té en un calaix de l'escriptori. Hi ha poca feina i accepta de bon grat l'oferta que li fa la Phoebe, una dona exhuberant i que no calla mai. Fins fa poc, treballava com a periodista a The New York Times; i encara no ha paït que Trump sigui el nou amo d'Amèrica. De l'Anabella només sap que és fan incondicional del cantant Leonard Cohen. Ara que ho recorda, potser algun dia li havia parlat d'una comunitat budista de Califòrnia... Al llarg d'aquesta aventura salpebrada amb tocs de surrealisme, la parella s'endinsarà en tot un seguit de terres desconegudes, on coincidiran amb societats que estan fora de qualsevol llei i ordre.

"El detective salvaje" és una novel·la negra amb tocs apocalíptics. L'autor ens dibuixa una Amèrica molt fràgil, plena de personatges excèntrics, començant pel mateix president. També és el cas, per exemple, dels integrants de les llebres i dels ossos, formats per dones i homes, respectivament. Viuen mig perduts a la muntanya i estan barallats des de fa temps. En Charles, que sempre ha estat amic de les causes perdudes, els coneix bé i els demana que l'ajudin. Necessita trobar a la noia desapareguda. Lethem ens explica aquesta road movie, que es presenta coma una oportunitat de redempció, amb ironia i molt de ritme. Ni el detectiu ni la periodista tenen clar cap a on van les seves vides i decideixen viure-les al dia i sense fer-se més preguntes de les necessàries. Un llibre tant original com retorçat.

"Una voz detrás de la placa n.º 8 respondió: «Está abierto». Empujé. Regía la consabida ley del sol deslumbrante, así que me cegó la penumbra. No había vestíbulo ni sala de espera, mucho menos una secretaria que cribara las visitas. Había entrado directamente en la supuesta suite, un espacio tenebroso, amplio y atestado que todavía se oscureció más cuando la voz me pidió que cerrase la puerta y obedecí. En el instante que había tenido para adivinar contornos, había identificado un escritorio del tamaño de una barca, una persona detrás, las siluetas junto a las paredes, todos ellos objetos inanimados. Al no haber nadie más emboscándome, me sentí razonablemente segura. Podía salir por la misma puerta antes de que él rodeara el escritorio. Llevaba un espray de pimienta en el bolso y una diminuta bocina de aire comprimido. No había usado ni el uno ni la otra, y puede que la bocina fuera de broma".

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada