dissabte, de juliol 08, 2023

La ronda (Francisco Bescós)

Per què els poderosos són capaços de fer coses terribles i no pagar per elles? Per dues coses. Perquè s'avorreixen i, sobretot, perquè poden. Així de clar. De poderosos i de mercenaris d'elit ens en parla Francisco Bescós (Oviedo, 1979) a "La Ronda", publicat per Reservoir Books. L'he llegit en menys de dos dies, quasi igual de ràpid que l'Skoda Octavia preparat per competició que condueix la inspectora Dulce O'Rourke. 437 pàgines adrenalítiques.

La O'Rourke ve de bona família i a la comissaria on treballa i la coneixen amb el sobrenom de "la pija". Està sense parella i, encara que és molt explosiva de caràcter, intenta no dir paraulotes ni cridar massa l'atenció. Tampoc no té parella l'inspector Luis Seito, separat i amb un fill amb paràlisis cerebral, com el mateix autor. Sense saber-ho, la Dulce i en Luis estan investigant el mateix cas, que té moltes ramificacions. En els últims mesos, a Madrid han descobert diversos cadàvers de persones executades misteriosament. Des de fora, sembla que els assassins no han seguit cap patró concret i que les víctimes han estat escollides a l'atzar. Un rodamon, un treballador de manteniment de la M-30..., persones que no sembla que puguin tenir enemics declarats.

A poc a poc, i amb el suport de la Laura Rodrigo, la O'Rourke i en Seito comencen a lligar caps i s'apropen als culpables. La Rodrigo és un personatge espectacular. Per a ella, els ordinadors no tenen secrets i aconsegueix en minuts el que altres trigarien hores o dies. No és una dona fàcil de portar. Ho sap tot sobre malalties i en parla i en parla sense deixar-se'n cap detall. "La ronda" és un llibre cent per cent addictiu, amb molt de nervi i grans dosis de cinisme i de mala llet. El mateix que ara passa a Madrid, ha succeït abans a altres grans ciutats europees i mundials, amb participació, entre altres, d'un membre de la temible mara d'El Salvador. Traïcions, cossos especials, venjances i un joc macabre que no et deixen temps ni per respirar. Una autèntica bogeria.
Negre com el carbó.

"Dulce O’Rourke había visto algunas películas de Hollywood sobre carreras ilegales en las que competían coches de ciencia ficción. Sin embargo, en el asfalto desierto del polígono La Atalayuela, al sur de Villa de Vallecas, solo podía identificar turismos sacados a escondidas del garaje de papá, o coches de car sharing que luego acabarían abandonados en un descampado. Incluso había un chico que pilotaba la furgoneta de reparto del jefe, y que en unas horas tendría que estar colocando barras de pan en los chinos de Villaverde. A O’Rourke aquello le parecía grotesco. Ella estaba acostumbrada a competir en un entorno ensordecido por los escapes sin silenciador, con el olfato saturado por la goma quemada y las fugas de carburante. Allí, en Vallecas, solo olía un poco al embrague forzado del idiota ese que se había cargado la caja de cambios de un Focus".

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada