dissabte, d’agost 26, 2023

La enfermera de Auschwitz (Anna Stuart)

El camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau és sinònim d'horror, de mort i de desesperació. Hi van deixar la vida més d'un milió de persones. No se n'ha parlat massa, però allà mateix hi van néixer tres mil criatures. Moltes van ser assassinades sense pietat. D'altres, van entrar en el programa Lebensborn, que introduïa nens i nenes amb trets aris en llars alemanyes. Alguns nadons, tatuats sota l'aixella, es van poder recuperar. 

La llevadora polonesa Stanislawa Leszczyńska va ser qui va atendre els tres mil parts d'Auschwitz. Tot i treballar en condicions deplorables i sense mitjans, no va perdre cap criatura. Èxit total. En ella està inspirada l'Ana Kaminski, una de les protagonistes de "La enfermera de Auschwitz", d'Anna Stuart (Filadèlfia, 1948). El llibre està traduït al castellà per Miguel Alpuente i Guillem Gómez i l'ha publicat New Hampton Editores. Té 378 pàgines i es ven a preu propular, 12'90 euros. L'Ana no era jueva, però va acabar al camp de concentració per ajudar a l'infermera Ester Paternak, que sí que ho era. Van arribar juntes i dins mai no es van separar. Van treballar plegades, fent un equip espectacular, per evitar que la Klara i la Pfani -dolentes de manual- continuessin desfent-se dels nounats.

La història comença pel final, l'abril de 1946, quan una dona que havia estat deportada al camp d'Aushwitz intenta trobar a un dels nens tatuats. Després, l'autora fa marxa enrere, fins al 1939, i ens explica com es complica tot pels jueus i com els nazis comencen a denigrar-los i a fer-los la vida impossible. S'apropa la decisió final. El llibre està ple de sentiment i es transforma en tota una lliçó de vida. L'Ana i l'Ester ajuden tothom i intenten resistir amb l'única il·lusió de retrobar-se, algun dia, amb les seves famílies. Sempre que puguin tornar a ser lliures... Les dues protagonistes s'enfronten més d'un cop amb el metge en cap del camp d'extermini, Josef Mengele, que va realitzar un munt d'experiments mortals amb presoners. Un títol necessari i que commou des de la primera pàgina. 

“Un silencio escalofriante se apoderó del gueto. Era la sagrada festividad del Rosh Hashaná, pero nadie la estaba celebrando. Las mesas familiares ya no tenían familias sentadas alrededor y todo el mundo había perdido el apetito. Ningún niño corría por la calle, ni sostenia la comba para que saltaran sus amigos, ni tiraba tejos en una rayuela pintada con tiza. No había ancianas sentadas en los umbrales, observando a los pequeños mientras pelaban la exigua ración de verduras para la cena. No se oían bebés llorando, y las únicas lagrimas eran las de las madres de cuyos brazos los habían arrancado”. 

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada