dissabte, de novembre 18, 2023

Guinedell, comtessa de les pedres (Àfrica Ragel)

Gràcies a la filòloga catalana Àfrica Ragel (Barcelona, 1969) he descobert la força i l'astúcia de qui va ser la mare de la primera dinastia comtal catalana. Ens ho explica a "Guinedell, comtessa de les pedres". Va viure a l'alta edat mitjana i va prendre decisions estratègiques, encara que després va ser ignorada per la història. El llibre té 351 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. D'ella ja havia llegit i comentat "Gran ocell de silenci". Guinedell és un personatge imponent, a qui aprecies des que fa la seva primera aparició en la novel·la. Té les idees clares i, malgrat viure en un món d'homes, sempre vol dir-hi la seva. No li agrada que la deixin de banda. De ben joveneta es casa amb el seu cosí Guifré I el Pilós i s'instal·la amb la família del seu marit al castell d'Arrià. Se l'estima bojament. Filla de l'abat de la Grassa, fins llavors havia estat molt feliç al lloc on havia crescut. Però ben aviat descobreix que en la seva nova llar la gelosia, l'odi i les traïcions impregnen les parets i intenten menjar-se-la viva. La seva sogra, de qui no és la favorita, està disposada a fer-la caure, a qualsevol preu. La dona s'ha fet gran i li molesta la competència, encara més si no la pot controlar.

Desconeixia que en l'època de Guinedell una dona pogués tenir tant de poder. Moltes vegades va anar per davant del seu marit, buscant aliats i reunint-se amb rivals. Sovint ho feia per iniciativa pròpia, sense que Guifré en sabés res. Confiava més en el poder de la paraula i els pactes que en les espases i les guerres. Ho demostra que la seva firma apareix al costat de la del seu marit en la majoria dels documents d'aquell temps. L'Àfrica ens fa arribar la història de la comtessa d'Empúries d'una manera molt entretinguda i visual. És un llibre ple d'intrigues i amb rabiosa activitat, on sempre passen coses. És fàcil imaginar-se les escenes de batalla, on la nostra heroïna mai no es fa enrere. Un bon homenatge a una comtessa fins avui oblidada, que ara demana pas. 

"Collia herbes. Les coneixia des que era ben petita; amb les fulles dels freixes es tractava el mal d’ossos, la gota, l’oligúria, el restrenyiment i la febre. Amb les dels pollancres i els àlbers, les afeccions urinàries i el mal d’esquena. Amb les branques de romaní bullides en aigua s’alleujaven les infeccions. Sabia destriar les que anaven bé per al maldecap, per a les sangs abundants, per a les berrugues... Amb les falgueres i les dolçamares es guarien els cops i les ferides, però calia anar molt amb compte amb la quantitat perquè eren perilloses.

Va ser aleshores quan va sentir els renills dels cavalls i els crits. Un home vestit amb robes bones donava ordres a una comitiva perquè marxés. A terra, damunt d’una capa, jeia una jove que s’abraçava les cames ensangonades".

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada