dissabte, de febrer 24, 2024

No et refiïs dels teus records (Clàudia Pujol)

Ni se t'acudeixi infravalorar a una persona que pateix un trastorn obsessivocompulsiu. Se li poden descontrolar els pensaments i tenir conductes repetitives, però també és capaç d'arribar a llocs que tu ni t'hauries imaginat que existissin. És el cas d'en Samuel Heras, el principal protagonista de "No et refiïs dels teus records", de Clàudia Pujol (Olot, 1976). Té 493 pàgines i l'ha publicat l'editorial Columna. És un thriller fosc que no et deixa indiferent.

En Samuel té 25 anys i ja en fa molts que creu en les teories de la conspiració. Viu amb els seus pares a la Vall de Bianya i li agrada tenir-ho tot controlat. La seva via d'escapament són les abelles, que cria al costat de casa. No sembla que tingui malícia, però, quan envia unes quantes esqueles a través d'Instagram, la seva existència es complica. Encara més quan els destinataris van morint, de manera poc clara, en les dates anunciades. Els Mossos d'Esquadra aviat lliguen caps i el detenen. Si ell no és l'assassí -totes les proves l'assenyalen- hauran de descobrir qui l'està intentant incriminar. La Sibel, que seria el més semblant a la seva xicota, intentarà ajudar-lo, encara que no li posaran les coses fàcils.

La Clàudia, directora de la revista Sàpiens, ens proposa una història que s'allunya de les novel·les negres tradicionals. Per començar, la salpebra amb un polsim de tocs científics que la fan força original. A més, els policies són gent aparentment normal, sense addiccions ni problemes irresolubles. Creïbles. Entre altres coses, reflexiona sobre les xarxes socials i l'ús que en fem en un món cada cop més globalitzat. Que alguna cosa sigui tendència, com enviar esqueles als teus seguidors, pot convertir-se en un problema a escala mundial. També ens parla dels intents de llegir la ment i de la possibilitat d'influir en els consumidors. Tot amb un ritme alt, un llenguatge acurat i un parell de girs finals encertadíssims. M'ha agradat que cités Jackson Pollock, un dels meus pintors preferits.

"L’abella traçava cercles, aparentment desorientada, a tocar del vidre del davant de l’automòbil. L’olor de plàtan agre s’intensificava a cada nou brunzit. El millor seria aturar el cotxe i fugir corrents, però estava enmig de l’N-II, en un moment del dia molt transitat, i aturar-se seria una autèntica temeritat. Les gotes de suor li regalimaven cara avall i els batecs del cor semblava que li desbotonarien la camisa. I si abaixava el vidre? Aguantaria impertèrrita que l’abella la sobrevolés? I si n’entrava una altra? Havia de mesurar quines opcions tenia i decidir-se ràpidament".

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada