dijous, d’agost 01, 2024

L'any de la llagosta (Terry Hayes)

"L'any de la llagosta", del britànic Terry Hayes (1951), és un llibre molt visual i cent per cent cinematogràfic. Són 860 pàgines, sense pauses, en què l'autor encadena una aventura darrere de l'altra, a quina més espectacular. I ho fa amb gran varietat de gèneres i poques manies. Directe al gra. Està traduït al català per Judith Raigal Aran i publicat per Columna. M'ha deixat gratament sorprès. És, sens dubte, un dels grans títols comercials d'aquest calorós estiu.

El protagonista principal d'aquesta història que comença sent geopolítica és en Kane, un espia de la CIA ja veterà i amb molt bona reputació. Els seus caps l'envien a algun lloc on s'uneixen les fronteres del Pakistan, l'Iran i l'Afganistan per intentar contactar amb un home. Aquest li ha de donar personalment una informació vital per a la seguretat d'Occident. Allà coincidirà amb un antic adversari a qui han donat dos cops per mort, tot i que ara descobreix que no ho està. Porta una llagosta tatuada a l'esquena i és qui dona títol a aquest llibre, addictiu i més negre que el carbó. Atrapar a aquest assassí aterridor, intel·ligent i cruel s'acabarà transformant en l'objectiu vital d'en Kane, pesi a qui pesi. Té clar, però, que ningú li posarà les coses fàcils.

A mesura que avancen els esdeveniments, l'autor s'envalenteix i passa de la novel·la negra d'espionatge i terrorisme a la ciència-ficció, dibuixant-nos un món distòpic i fantasiós que t'acaba posant els pèls de punta. Aquí, comença un llibre nou, amb en Kane convertit en una mena d'heroi que ha de lluitar pràcticament sol contra tot i tothom. L'episodi del submarí, claustrofòbic, està francament bé. L'únic 'però' és que li trobo a "L'any de la llagosta" és la manera de resoldre la història final, que m'ha sonat a ja llegit uns quats cops. I fins aquí puc explicar. "Soc en Pilgrim", l'anterior llibre de Hayes, també va fer la volta al món. Té un llenguatge cuidat, bons diàlegs, molt de ritme i imaginació sense límits. Per tenir-lo en compte.

"Una vegada vaig anar a matar un home. En altres temps, en dies de joventut, la meva feina em portava pels carrerons de Tòquio il·luminats per llums de neó, observava la sortida del sol per sobre de la mesquita Nou Cúpules i esperava a la riba del barri antic d’Istanbul mentre les llàgrimes d’una dona queien com la pluja. 

En aquesta ocasió em va tocar anar molt més cap a l’est, on la mar Egea es troba amb la Mediterrània i el sol turc es desfà a sobre d’una cadena d’illes diminutes. La més petita era també la més remota; un indret on les onades trencaven contra les restes d’un vaixell de càrrega que reposava entre uns esculls de corall, els corrents perillosos s’arremolinaven per les coves ocultes, i del poble pescador, on ja feia temps que no hi havia cap vaixell de fusta, només en quedaven les restes."

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada