divendres, d’octubre 11, 2024

El ángel vacío (Reyes Martínez)

Feia temps que una novel·la negra no em generava tant de patiment. Poques escriptores controlen la tensió com ho fa Reyes Martínez (Madrid, 1972). No necessita inventar-se situacions impossibles per intentar enganyar al lector. En té prou amb el dia a dia d'una ciutat com Gijón, que farceix de personatges aparentment normals, per aconseguir que la por ens entri fins al moll de l'os i ens deixi esmaperduts. Tensió màxima fins a l'última de les seves 381 pàgines. M'han durat 48 hores.

Bona part d"El ángel vacío" passa a urgències d'un hospital, on hi ha de guàrdia l'Alicia Prieto, una resident de primer any. Quan ja estava a punt d'anar cap a casa, hi arriba una noia que, inexplicaplement, sagna sense parar. Esta a pun de morir. L'escena, que està molt ben dibuixada, posa els pèls de punta. Costarà deixar de pensar en aquest 'sagnat de llençol'. A la jove doctora la relleva en Lucas Zambrano, un company de feina amb qui manté una bona relació. El pare del noi és un prestigiós cardiòleg. L'encarregat principal de resoldre el cas, que es complica per moments, és l'inspector Jorge Cantero, conegut com a Cervantes pel fer servir constantment frases fetes, com per exemple "La suerte es loca y a cualquiera le toca".

Una noia que troben morta en un cementiri -que és qui dona títol al llibre- i la germana d'en Lucas -violada mesos enrere- són les altres dues víctimes directes d'aquesta història macabra. Totes tres havien estat amigues íntimes. Martínez, de qui ja havia llegit "Una pieza de más", dona forma al mal i ens el fa arribar d'una manera perversa i irrefutable. Ens trobem amb personatges foscos i manipuladors que són capacos de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. Pel camí deixen un munt de víctimes col·laterals. És un llibre visual, cent per cent cinematogràfic, que també ens parla de l'amistat i de la venjança. Tot amb un ritme frenètic i sense pauses. Està publicat per l'editorial Grijalbo.

"Apenas podía caminar. Sus piernas se movían por pequeños impulsos que la animaban a sobrevivir. Ella solo sabía que debía llegar hasta la luz y entonces todo estaría bien. Se empeñó en dar un paso de nuevo, otro después… Solo cuando llegó hasta aquel lugar y sintió abrirse la puerta, supo que quizá tendría una posibilidad. El personal de Urgencias la contempló con horror antes de reaccionar y acudir en su ayuda. En sus rostros solo pudo intuir que algo muy grave le había pasado, pese a que no entendía por qué la miraban como si se les hubiera aparecido un muerto viviente".

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada