dimarts, de maig 08, 2007
Comentari: 'María Antonieta'. Nota: 7'4
La reina víctima
2006 / Estats Units / 118 minuts / Drama d’època - biogràfica / Directora: Sofia Coppola / Intèrprets: Kirsten Dunst, Jason Schwartzman, Judy Davis, Rip Torn, Asia Argento, Marianne Faithfull / María Antonieta (Kirsten Dunst) és enviada d’Àustria a França quan només té 14 anys. Està promesa amb Lluis XVI, amb qui s’acaba casant quan mor el Rei. L’opulenta cort francesa, plena de conspiracions i d’escàndols, mai li fa costat i, amb el temps, es transforma en la reina més imcompresa de tota la història de França. De fet, María Antonieta és un simple peó en un matrimoni concertat per solidificar l’armonia entre França i Àustria.
M’encanta el cinema de Sofia Coppola. Ho dic des del començament, perquè quan ets seguidor d’un director o directora, a voltes no ets imparcial. Vaig vibrar amb ‘Las vírgenes suicidas’ (1999), on també hi sortia Kirsten Dunst, i em va encantar ‘Lost in translation’ (2003), una de les meves pel·lícules de culte. Coppola ens va descobrir Scarlett Johansson i ens va apropar un dels millors papers de Bill Murray, junt amb la seva actuació a ‘Atrapado en el tiempo’ (1992). Dit això, he de comentar que per mi, ‘María Antonieta’ és una pel·lícula diferent. No estic d’acord ni amb les persones que l’han trobat una cinta snob ni amb la gent que l’ha qualificada de fascinant, d'obra mestra. Va passar així al Festival de Cannes (xiulets i aplaudiments alhora) i a totes les sales on s’ha projectat.
‘María Antonieta’ ens explica la història de la jove reina, obligada a casar-se per estratègia, per res més. La veiem per primer cop quan arriba a França, encara feta una nena, fins que es veu obligada a deixar Versalles. És a dir que, a nivell argumental, no hi ha ni sorpreses ni complicacions. És una història completament linial. La pel·lícula, i aquest és el seu gran mèrit, sorprèn per la seva originalitat, però crec que no perdurarà en el temps; és a dir, que no passarà a la història. És una proposta arriscada des del començament, amb una banda sonora moderna per una ambientació d’època. La selecció musical és excepcional, però per mí no quadra del tot amb l’acció: Vestits, sabates i perruques d’època embolicades amb música pop, una cosa similar al ‘Moulin Rouge’ de Baz Luhrmann (2001). Lògicament, Coppola fa voluntàriament i amb un objectiu clar: donar més força a l’acció.
Anècdotes a part, l’últim projecte de Sofia Coppola és un delit pels sentits, i més tenint en compte que la pel·lícula està rodada al Palau de Versalles i als seus jardins. Més real, impossible. Opulència per donar i per vendre, a la cort, clar; perquè el poble continua morint-se de gana. En una de les seves frases lapidàries, María Antonieta diu: ‘si el poble no pot menjar pa, que mengi pastissos’. Frase innocent i perversa alhora. Una manera diferent, sense morts ni guillotines, de veure la revolució francesa.
Ja he dit en més d’una ocasió que Kirsten Dunst no és una de les meves actrius preferides, però s’ha de reconèixer que en aquesta pel·lícula fa un gran paper. Fins i tot em podria enamorar d'ella, amb el permís de la meva dona, és clar. La seva María Antonieta és totalment creïble. De fet, l’èxit d’aquest projecte és la seva actuació sumada a la narració de la història per part de Sofia Coppola, amb qui s’entén a la perfecció. No entrarà al rànquing de les meves pel·lícules preferides, però no està gens malament.
Aviam si escrius la crítica d'una vegada, que vull saber què penses de la peli NENG
ResponEliminaJe era hora. Just a la fusta. Molt bona, com les dues anteriors.
ResponElimina