Comentari: 'Cartas desde Iwo Jima'. Nota: 8

Una altre guerra inútil

2006 / Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa, a més de la nominació per Clint Eastwood com a millor director. 4 nominacions als Òscar del 2007 (millor pel·lícula, millor director, millor guió original i millor edició de so) / Estats Units / 141 minuts / Cinema bèl.lic / Director: Clint Eastwood / Intèrprets: Ken Watanabe, Kazunari Ninomiya, Tsuyoshi Ihara, Ryo Kase, Shido Nakamura / Rodada íntegrament en japonès, la pel·lícula ofereix la versió japonesa de la mateixa batalla que Clint Eastwood plasma a ‘Banderas de nuestros padres’. Es tracta de l'enfrontament més cru de la Segona Guerra Mundial al mar Pacífic, amb 20 mil japonesos morts i 7 mil americans. Aquesta versió, la nipona, se centra en la resistència japonesa, organitzada intel·ligentment a través de túnels gràcies, sobretot, a l’estratègia del general Tadamichi Kuribayashi. L’americana ens explica l’arribada de l’armada i la utilització propagandística de la famosa foto dels sis soldats aixecant la bandera dels EEUU.

Sóc un incondicional del Clint Eastwood director. Personalment, crec que l’actor és un pèl inexpressiu; sobretot en la seva primera etapa, quan estava a les ordres d’altres. Tot i això, té una filmografia envejable. Ja m’agradaria a mi! És el dur per excel·lència. Com a director, el vaig començar a prendre seriosament a ‘Cazador blanco, corazón negro’ (1990) i vaig quedar impressionat amb ‘Sin perdón’ (1992). És una dels meus títols de culte, amb Gene Hackman, Morgan Freeman i Richard Harris; tots tres genials. A partir d’aquí, deu pel·lícules més, entre les quals cal destacar-ne tres d’imprescindibles: ‘Los puentes de Madison’ (1995), ‘Mystic River’ (2003) i, sobretot, ‘Million Dollar Baby’ (2004). L’avi Eastwood, 77 anys, madura amb el temps. No li falten idees i tot allò que toca ho converteix en or. És un col·leccionista de premis, amb Òscars inclosos. Un mestre.

Encara no he vist ‘Banderas de nuestros padres’ (2006), però ‘Cartas desde Iwo Jima’ (2006) és una gran pel·lícula. Diuen que millor que l’altre, que és la visió americana de la mateixa batalla. Potser en aquesta li sobren uns quants minuts, però passa bé. El fet que estigui enregistrada en japonès li dóna realisme, però alhora la fa més lenta, més dura de pair. Has d’estar massa pendent dels subtítols (no sé japonès, quina llàstima) i mentre llegeixes corres el risc de perdre’t altres coses. Haig de reconèixer que el primer cop que la vaig veure em vaig adormir a mitja pel·lícula. Ho sento. Vaig optar per tornar-la a veure des del principi, el dia després, i aquest cop sí que la vaig seguir sencera.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

‘Cartas desde Iwo Jima’ és una pel·lícula històrica, però Eastwood deixa clar, un cop més, el seu caràcter antibel.liicista. Serveixen per alguna cosa les guerres? Ell creu que no. Jo també. Hi ha una escena que ho explica pràcticament tot. Pot semblar un pèl tova, perquè ho és, però molt significativa. Ens explica la xerrada entre un general japonès i un presoner nord-americà, una xerrada d’igual a igual, sense galons. El nipó, que va ser olímpic en hípica, coneix perfectament els Estats Units i com són els americans. No són ‘monstres’, com li havien venut quan era petit. Entre els yankees hi ha de tot, com a ‘botica’, diria algun. De fet, la carta que porta el pres a sobre (escrita per la seva mare) obre els ulls als soldats nipons, educats per la guerra des que neixen. La mare li diu una cosa més o menys així: ‘fés allò que sigui correcte... perquè és el correcte’. Una frase tan senzilla com contundent i alliçonadora.

Un cop més, Eastwood demostra que es un mestre de les ombres, dels contrastos, dels ‘clars-obscurs’, com ja es va veure a ‘Million Dollar Baby’. Les escenes enregistrades dins de les coves on es refugien els japonesos i les imatges de guerra, sobretot a la nit, t’acaben posant els pèls de punta. Són tan realistes, amb un so tan extraordinari, que tens la sensació que algun tret pot acabar impactant en la pantalla del cinema i tocar-te de ple. El final és molt poètic, amb un grup d’arqueòlegs (o el que siguin) treballant a les coves on seixanta anys enrere s’havien amagat els japonesos. Allà troben les cartes, mai enviades, lògicament, que un dels soldats havia amagat... potser perquè se sabés tota la veritat d’aquella terrible batalla. Les agafen, s’obre el paquet, i cauen totes volant. Tantes coses per dir que van acabar sota terra, reprimides per sempre. Cartes a dones, a fills, a pares, a mares, com la que el soldat nord-americà portava a sobre.

Les cartes les amaga un soldat a qui el general olímpic havia salvat la vida dos o tres cops. El militar acaba suïcidant-se amb una pistola que, anys enrere, li havien regalat els seus amics nord-americans. El soldat intenta recuperar-la, quan li prenen els yankees al seu amic militar, i també acaba mort. L’únic actor conegut de la pel·lícula és Ken Watanabe, el general japonès. Un actor que, entre d'altres, ha participat en títols com ‘Memorias de una Geisha’ (2005), 'Batman Begins' (2005) i ‘El último samurai’ (2003). 'Cartas desde Iwo Jima' és una pel·lícula de qualitat, del primer a l'últim fotograma. Sayonara baby!