Coses: Carta o menú?

Quina gran pregunta! Per què? Doncs perquè és d’aquelles que no es poden respondre amb un monosíl·lab. Cal justificar la resposta. Pensar, i molt, abans de cometre la temeritat d’obrir la boca. Obrir-la per parlar, és clar; per menjar mai no es un mal moment. Carta o menú? Jo menú, ho tinc claríssim. I, si pot ser, sempre al mateix lloc. És de suposar que l’àpat està més equilibrat, sense excés de greixos. La cuinera és de confiança; no t’enganya, sap allò que t’agrada. L’ambient és familiar; no hi ha sorpreses. El plat està sempre a la vista i no cal posar-hi una ornamentació exagerada. Diuen que a la carta et pots emportar alguna sorpresa inesperada, especialment si ets d’aquells que canvien sovint de restaurant. Just després del primer mos, pots descobrir que el producte no té la qualitat que semblava a primera vista. Vaja, que hi ha més pa que formatge.

El menú és anar sobre segur, no arriscar massa, optar per la continuïtat. Podríem dir que els ‘amants’ d’aquest tipus d’àpat som més conservadors... o això sembla. No ho sé. La carta? Home, diuen que pot donar-te plaers momentanis, però que al final acabes avorrint-la. Menjar cada dia en un lloc diferent, amb estils diferents, pot arribar a cansar. I si la cuina no està del tot organizada, qui sap, fins i tot es pot correr el risc d’acabar intoxicat. Carta i menú alhora? Qui sap, podria ser la solució perfecta, però, habitualment, les cuineres no ho veuen amb bons ulls. Ni les unes ni les altres. ‘Si vas a picar al local del costat, t’hi quedes’, et diria l’habitual. ‘No cal que tornis’. L’ocasional et respondria d’una manera força similar: ‘Vens amb mi quan tens gana, quan vols noves sensacions pel paladar; però sempre acabes marxant’.

Diuen que també és habitual que un desitgi el que té l’altre i a l’inrevés. Podia tractar-se d’un simple problema de maduració. Molts cops, els defensors de la carta voldrien trencar amb la monotonia i menjar de menú: gastarien menys diners i tindrien la teca assegurada, a l’estiu i a l’hivern. Els amants del menú potser somnien amb menjar tot allò que volen; encara que engreixi o no sigui bo pel cos. I dic potser, perquè en aquesta vida no hi ha res pitjor que generalitzar. Vols allò que no tens; aquesta és una de les màximes de la vida. I millor que desitgis perquè, segons els professionals de la ment, quan ho tens tot comencen els problemes.

Què en penso quan s’ha d’escollir entre carta i menú més enllà del menjar? Però no estàvem parlant d’això. Mai m’hauria imaginat que era una pregunta al peu de la lletra... A algú l’interessa on anem a menjar els homes? Jo diria que no. Acabo amb un acudit que pot il·lustrar perfectament aquesta reflexió. El casat se’n va al llit i, en veure que sempre hi ha la mateixa dona, exclama: Un altre cop el mateix! Se’n va a la cuina, obre la nevera i menja con un descosit. El solter se’n va a la nevera i, en veure que està mig buida i sempre amb les mateixes coses, també exclama: Un altre cop el mateix. Se’n va a l’habitació i dorm com un liró. Aquesta també seria una bona teoria per explicar per què els casats (i que quedi clar que jo no) fan una panxolina especial. Fins aquí podríem arribar!