Comentari: 'La ciencia del sueño'. Nota: 7'9

Els somnis, somnis són

2006 / França / 105 minuts / Comèdia fantàstica / Director: Michel Gondry / Intèrprets: Gael García Bernal, Charlotte Gainsbourg, Alain Chabat, Miou-Miou, Emma de Caunes, Sacha Bourdo, Aurelia Petit, Pierre Vaneck / L’Stéphane, tímid i introvertit, viu a Mèxic, país que deixa per instal·lar-se a França, on ja hi viu la seva mare. Li assegura que li ha trobat un treball creatiu. Però no és així. Ha de maquetar calendaris, res de disenyar calendaris, que era el seu objectiu. Resulta ser una feina horrorosa, sobretot per una persona desperta com poques, submergida en un món de somnis apassionant. La feina no l’omple, però sí la seva estranya relació amb l’Stephanie (coincidència de noms?), que és l’inquilina del pis de davant de casa seva, que també és propietat de la seva mare. El primer dia ella el confon amb un treballador de l’empresa de mudances que li porta el piano i ell, no se sap ben bé per què, no li diu que és el seu veí. Primer embolic entre ells... i no precisament l’últim.

Ja he escrit el comentari de ‘La ciencia del sueño?’ Estic dormint? Estic despert? Quin embolic! Començo a no distingir entre realitat i ficció. Se m’estan barrejant tots dos mons; i no sé què fer. Sóc feliç quan dormo? Quan estic despert? Són mons paral·lels? És igual, deixem-ho. Ja intentarem resoldre el problema un altre dia. Però no és un problema només meu. També el pateix l’Stéphane Miroux, interpretat magistralment pel mexicà Gael García Bernal, l’actor fetitxe d’Alejandro González Iñárritu. A les seves ordres va rodar l’inoblidable ‘Amores Perros’ (2000) i l’oscaritzada ‘Babel’ (2006). També estava genial a ‘La Mala Educación’ (2004), l'atrevidíssima pel·lícula de Pedro Almodóvar.

El culpable dels problemes de l’Stéphane és Michel Gondry, un dels pocs directors que intenten ser una mica originals, que intenten aportar coses noves en un món ple d’estereotips i de ‘remakes’, d’aprofitament d’idees d’altres. Pel·lícules plenes d’efectes especials (sí, com ‘Transformers’), però sense el més mínim argument. ‘La ciencia del sueño’ és tot el contrari. Potser li falta la mà del guionista Charlie Kaufman, que no ha participat en aquest projecte, però brilla igualment. Kaufman és el ‘pare’ de ‘Cómo ser John Malkovich’ (1999) i ‘Adaptation. El ladrón de orquídeas’ (2002), les dues absolutament brutals. Kaufman, com a guionista, i Gondry, com a director, van firmar l’espectacular ‘Olvídate de mí’ (2004), una de les millors pel·lícules de la dècada.

‘La ciencia del sueño’ és melanconia, poesia pura, una oda a la immaduresa. Cal felicitar al director, al guionista i, sobretot, a la persona que va fer el càsting d'actors. El tercet que treballa amb l’Stéphane és increïble. Crec que és impossible trobar tres actors que ho facin millor. L’Alain Chabat (Guy) és un obsés sexual amb una gràcia innata. No li preocupa res més. En Sacha Bourdo (Serge) és un senyor molt petitó, conformista com pocs, que és l’objectiu de totes les bromes pesades d’en Guy. I, finalment, l’Aurelia Petit (Martine), una noia (potser solterona?) que no es treu massa partit i que està més preocupada per la feina que per qualsevol altra cosa. Tots tres estan senzillament brutals. La imatge d’en Guy amb el gorro estil ‘Machu Pichu’ de l’Stéphane, que li pren només entrar, el primer dia de feina, és impagable.

(La resta del comentari explica parta de la pel·lícula)

En un món oníric, on l’aigua són trossos de paper de cel·lofana blancs i blaus; on veiem un plató de televisió construït només amb caixes de cartró (amb les càmares incloses); en un món on volar és possible (amb una gran dosi d’imaginació), on els núvols són bocinets de cotó que leviten a l’aire... En un món així, tot és possible. Fins i tot que l’Stéphan coneixi l’Stephanie, una artista que fa cosetes de roba; entre elles un cavall, que és el del cartell de la pel·lícula. Un cavall que, en somnis o no, l’Stéphan acaba mecanitzant. Suposo que voluntàriament, però al final acabes per no saber què és realitat i què és ficció. Aquest és l’únic ‘problema’ de la pel·lícula. Si vols lligar-ho tot, intentar no deixar escapar ni un fil, t’acabes perdent... Però, i què?

L’Stéphan s’ha proposat editar un calendari macabre on a cada mes de l'any hi quedi reflectida una catàstrofe. Poc convencional, és veritat, però acaba sent un èxit. Amb el temps, el ‘mexicanet’ s’enamora de l’Stephanie, una tímida franceseta. No és massa guapa (és la meva opinió), però té un magnetisme i una força especial. M’encanta! A la Charlotte Gaisboug ja la vaig veure a la divertidísima ‘Mi mujer es una actriz’ (2001), on també estava genial. La seva companya de pis i de feina, una ‘escalfabraguetes’, està interpretada per la Miou-Miou, que va destacar a ‘Milou en mayo’ (1990). Que com acaba la pel·lícula? Doncs l’Stéphan encara no ha aconseguit l’Stephanie i ja té por de perdre-la. Això és molt comú. Patir abans de tenir. Semblava que la noia era la salvació, però, alhora, és la seva perdició. A la vida real i en somnis. Així és l’amor. Què hi farem. Me’n vaig a somiar una estona, despert o dormint; és igual.