Comentari: 'París, je t'aime'. Nota: 6'5

Love is in the air

2006 / França / 119 minuts / Recull de curtmetratges que giren al voltant de l'amor / Directors: Gérard Depardieu, Joel i Ethan Coen, Isabel Coixet, Alfonso Cuarón i Gus Van Sant, entre d'altres / Intèrprets: Natalie Portman, Elijah Wood, Nick Nolte, Juliette Binoche, Willem Dafoe, Bob Hoskins, Ben Gazzara, Steve Buscemi, Emily Mortimer, Maggie Gyllenhaal, Leonor Watling, Miranda Richardson i Catalina Sandino Moreno, entre d'altres / A París, l'amor està per tots els llocs: als carrers, als bars, als cafès, sota la Torre Eiffel, al metro... En aquesta pel·lícula, veiem la capital francesa a través dels ulls de 18 directors de prestigi. Cadascun d'ells ens explica una història localitzada en un lloc diferent de la 'Ciutat de l'Amor'.

M'ha decebut una mica, ho haig de reconèixer. Hi ha curts que són absolutament brutals, però n'hi ha uns quants que no aporten massa cosa, la veritat. I això provoca que la pel·lícula sigui força irregular. Sembla mentida que hi pugui haver tanta diferència entre unes històries i les altres, tenint totes la mateixa durada (uns set minuts, aproximadament) i amb actors de prestigi reconegut en totes elles. Sembla mentida, o no... perquè no tothom és capaç de transmetre coses en tan poc temps. Aquí es demostra qui és un excel·lent director i qui es queda en un director bo. I res més.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Quins són els millors? Aviam. M'ha agradat força el tercer, el que està dirigit per Gus Van Sant. Ens explica que en una mateixa ciutat pot haver-hi moltes dificultats de comunicació. Un noi comença a parlar amb l'altre, que no diu pràcticament res. Quasi no li contesta. Per què? Doncs perquè no l'entén. Així de senzill, o de complicat. El quart, el dels germans Coen (amb un Steve Buscemi genial, és el millor de tots. Els gelos poden portar-nos a la perdició; tot que aquí, qui hi surt perdent, és qui no ha fet res de res. Ni es mou del banc del metro, però acaba apallissat.

La cinquena és impactant. La Catalina Sandino Moreno (protagonista de 'María llena eres de gracia') deixa la seva criatura en una guarderia per cuidar el nen d'una família rica. És el seu 'modus vivendi'. A un i altre els canta la mateixa canço. És duríssim, de veritat. Però m'imagino que necessita els diners que li paguen per sortir endavant. També és força impactant la setena, dirigida per Isabel Coixet. Trista, com no. En aquest camp es mou com ningú. Un home queda amb la seva dona per dir-li que vol separar-se (té una amant jove), però quan està a punt de fer-ho li diu que té leucemia. Talla amb l'amant amb un sms (quina poca classe) i es desviu per la seva dona, que acaba morint. Quan més l'estimava, perquè torna a enamorar-se d'ella, li marxa per sempre.

I n'escullo una cinquena, la setzena, la que té com a protagonista la Natalie Portman, una jove actriu que s'enamora d'un cec. Al començament el truca i sembla que el deixi, però només estava assajant el seu paper. Al final del curt, ell li diu què ha de millorar... per tenir més credibilitat. Un cop han acabat els 18 curts, i per a mi és un dels encerts de la pel·lícula, tots els curts coincideixen, mostrant-nos les amistats entre els personatges d'uns i altres. M'ha agradat, però com deia en començar, potser s'hauria d'haver exigit un mínim de qualitat a tothom, per aconseguir una obra més global i amb menys diferències. Tot i això, he passat una bona estoneta.