Comentari: 'Ratatouille'. Nota: 7'3

Hi ha un ratolí a la cuina… cuinant!

2007 / 110 minuts / Estats Units / Animació / Director: Brad Bird / En Remy és un simpàtic ratolí que somnia en convertir-se en un gran chef francès. És una paradoxa perquè, lògicament, els cuiners detesten els rosegadors. Un dia, en Remy està provant noves receptes acompanyat del seu germà, que és capaç de menjar-se qualsevol cosa. La vella que viu a la casa intenta matar-los amb una escopeta i, en el seu intent de fugir, en Remy salta a una clavaguera que el deixa a les portes del restaurant d'Auguste Gusteau, el seu ídol de sempre. Després de entrar a la cuina per una finestra, fa amistat amb un jove aprenent, que no en sap res de cuina. Amagat sota del seu barret, el ratolí farà realitat el seu somni i revolucionarà la ciutat de l'amor.

Visualment, ‘Ratatouille’ és una gran pel·lícula. I és que al capdavant del projecte hi ha Brad Bird, que ja em va fer vibrar amb ‘El gigante de hierro’ (1999) que, amb el pas del temps, s’ha convertit en un clàssic. Ell també és el responsable d’un dels grans títols de l’última dècada: ‘The Incredibles’ (2004). Per tant, l’èxit del seu darrer projecte no és una casualitat. Tots els personatges, començant pel del ratolí protagonista, en Remy, estan molt ben trobats. Són simpàtics, amb caràcter, amb personalitat… gairebé reals, diria jo. A més, la relació de conveniència-amistat entre el rossegador i l’ajudant de cuina està molt ben definida, igual que l’exigent crític de cuina que diuen que dobla Ferran Adrià. Gran encert!, sense cap tipus de dubte.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

Aviam. ‘Ratatouille’ és rodona, com un formatge (ja que parlem de ratolins) però, des d’un punt de vista argumental, he de dir que no m’acaba de convèncer. No hi ha res que falti ni sobri, perquè tot és perfecte. És més un problema de plantejament. Segur que a Brad Bird no li agraden els rossegadors, i encara menys si s’instal·len en una cuina, però li ha fet gràcia desafiar la llei d’allò que és aparentment normal posant en Remy al capdavant dels fogons. Potser sóc massa convencional (penso que no), però que un ratolí sigui el millor cuiner de París… Que voleu que us digui. Sé que són dibuixos animats i que entre vinyeta i vinyeta tot és possible, com que els cotxes tinguin vida pròpia (‘Cars’, 2006) o que els pingüins cantin i ballin (‘Happy Feet’, 2006). Però aquí és diferent. Ratolí i menjar són antònims irreconciliables.

Deixant tot això de banda, perquè no deixa de ser una anècdota (o no), cal aplaudir que Brad Bird s’hagi atrevit a fer una pel·lícula sobre la cuina. Enganxar als nens i els que no ho són tant amb cotxes és fàcils, però amb ratolins i menjar… I a més, en l’últim any hi ha una clara sobredosi de rossegadors, amb ‘Ratónpolis’ (2006) o la impresentable ‘Pérez. El ratoncito de tus sueños’(2006). Sigui com sigui, ‘Ratatouille’ enganxa i les dues hores que dura passen volant. A més, la pel·lícula dóna un missatge global molt interessant: apropar tothom cap a la bona cuina (qualsevol pot ser un bon cuiner) i desterrar els menjars precuinats i congelats.

En aquest punt, cal destacar la figura del xef que s’encarrega del restaurant ‘Gusteau’ després de la mort del seu propietari. He llegit en algun lloc que aquesta mort té un paral·lelisme amb un gran cuiner francès que va acabar suïcidant-se per la pressió d’haver de crear plats nous per mantenir les seves estrelles Michelin. A ‘Ratatouille’, quan Gusteau mor, el xef que inicialment hereda el seu restaurant fa servir la imatge del seu exsoci per vendre burritos, frankfurts i tot un seguit de productes vergonyants per un cuiner de veritat. Quin sacrilegui! Si Gusteau aixequés el cap…

El nom de la pel·lícula, ‘Ratatouille’, cal buscar-lo en un plat de verdures, d’origen camperol, amb el qual Gusteau recupera la credibilitat després d’uns anys de dificultats. Aquest plat és tan bo, que Ego, el crític que no soporta el menjar de Gusteau, acaba adorant-lo. El personatge d’Ego, començant pel nom és brutal. El seu aspecte esquàlid i la seva casa (amb la mateixa forma que un taüt) són molt encertats. A més, al final de la pel·lícula, Ego dóna un missatge que molts crítics (de cuina, de cinema, de moda…) s’haurien d’apuntar. Diu alguna cosa més o menys com aquesta: ‘Els crítics, des de la nostra posició, creiem que estem per sobre de la resta. Tot i això, moltes vegades, el producte del qual parlem, per dolent que sigui, té més qualitat que el nostre escrit. Quina gran veritat Ego! Com a mínim, els altres arrisquen… i això és el més important. Esteu d'acord, no?

En definitiva, ‘Ratatouille’ alliçona: fa estimar la cuina, desterra els congelats i critica els crítics, a més de dornar-nos una visió fantàstica de París. Un però? Que el cuiner sigui un ratolí. Ja sé que Remy és la pedra angular de la pel·lícula, però no passa res. De fet, al final, Brad Bird tanca el cercle amb l’arribada d’un inspector de sanitat i la suspensió de la llicència de Gusteau per tenir la cuina infectada de ratolins. Com a mínim hi posa una mica de lògica… El ratolí, però, segueix amb el jove aprenent i la seva xicota i obren un restaurant mlt més coquetó: el ‘Ratatouille’, on les cues, amb Ego al capdavant, estan assegurades. Què hi farem…