dimecres, de setembre 26, 2007
Coses: Els bloggers som exhibicionistes?
Fa dies que una pregunta em corre pel cap. Bé, si només fos una seria un ‘tio’ feliç, que ho sóc, però és evident que me'n faig moltes més. Suposo que com tothom. Però n’hi ha una que no és trascendent. No em pregunto d’on venim ni a on anem (que també), vull saber per què tenim blogs! És una moda? És la versió moderna del ‘mi diario’ d’abans? Si visqués ara, Ana Frank tindria un blog personal? Aviam. Ana Frank segur que no. Si els nazis l’haguessin llegit l’haurien esborrat de la xarxa ‘ipso facto’ i el món no hauria pogut viure en tercera persona un relat tan humà i impactant. El seu diari s’ha traduït a un munt de llengües i segueix sent un gran èxit de vendes. De la història se n’ha d’aprendre i, encara que sigui impossible, s’hauria d’intentar que ningú patís mai més com ho va fer la filla petita dels Frank. De moment, no anem pel bon camí, està clar.
Aquest estiu vaig anar a Amsterdam i vaig aprofitar el viatge per visitar la casa d’Ana Frank. Mai havia vist tanta gent trista alhora, tanta gent patint en ‘reviure’ tot allò que van haver de passar l’Ana i els seus germans. Més de dos anys sense poder sortir al carrer, més de dos dos anys sense aixecar la veu, més de dos anys amagats per no ser descoberts. La gent s’ho imaginava (tot i que és inimaginable) i no podia evitar plorar de ràbia i d’impotència. Però no tothom aprèn de les errades. No massa lluny de la casa-museu hi ha una estàtua de l’Ana Frank que també ha estat ‘maltractada’ pels indesitjables. A la base, hi ha dibuixada la creu gammada dels nazis. Com si la nena i la seva família no haguessin patit suficient.
He arribat a Ana Frank parlant dels blogs. La meva pregunta era aquesta: Els blogs són la versió moderna del ‘mi diario’ d’abans? Sincerament, crec que sí; i si no ho són, s’hi assemblen. Està clar que no són tan intimistes -despullar-se als ulls dels altres sempre és difícil- però moltes vegades ens quedem en roba interior. No expliquem la nostra vida fil per randa (com a mínim jo), però sí que plasmem idees, pensaments, reflexions personals. Els bloggers escrivim perquè ens agrada que quedi constància de les coses; perquè no s’oblidin amb el pas del temps. A més a més, quan escrius ‘negre sobre blanc’ (en aquest blog blanc sobre negre) gaudeixes les coses una miqueta més; fins i tot acabes vivint-les una segona vegada, i això es bo. Com a mínim a mi m’ho sembla.
Els bloggers són exhibicionistes? Jo crec que no, però vaja. Escrivim per nosaltres mateixos, però sí que és veritat que ens agrada que ens llegeixin els altres. No en tinc cap dubte. Cada comentari és un misteri per descobrir, una satisfacció. Darrera hi ha una persona que s’ha interessat per nosaltres i que, sobre un tema en concret, ha perdut uns minuts del seu temps per donar-nos la seva opinió. Els blogs són una nova manera de comunicació directa (una mica impersonal, és veritat) però com tothom ha pogut veure creixen com els bolets. I creen addicció, cal reconéixer-ho, perquè són directes, frescos, punyents... i no sé quantes coses més.
No ho sé. Crec que ja m’he contestat la meva pregunta que, com he dit al principi, era totalment intrascendent. Amb la feina feta, me la trec del cap per pensar en coses una miqueta més serioses. D’on venim? On anem? Sabeu què? Prefereixo seguir parlant de blogs. El tema és més apassionant i no genera tants dubtes.
Evidentment, que som exhibicionistes! Bé, alguns més que d'altres, que escriuen amb pseudònim o, directament, van d'anònims.
ResponEliminaSegons quins casos, això dels blocs pot ser una arma de doble fil. Hi exposem moltes coses i, a la llarga, potser una informació d'or per a molts manipuladors de sentiments i estafadors d'ànimes.
Se'n faran pel·lícules!
WARNING! ACHTUNG! FAIT L'ATTENTION!
Aviam si em deixen dirigir-la a mi. Quina passada! Tu de guionista, que ets molt bo. Per cert, la que has armat amb el Nou Camp Nou... Ja ja ja. Ens veiem.
ResponEliminaBueno, ya que te has respondido tú solito a la pregunta inicial, solo decirte que cada uno escribe su blog por diferentes motivos, pero todos tenemos algo en común:
ResponElimina- Exponer nuestras ideas, vivencias, experiencias... Sí somos algo exhibicionistas, pero en el buen sentido, jejejejeje...
- Mostrar cosas que nos son interesantes o que conocemos y pueden serlo para los demás...
- Pasar buenos ratos, con historias que nos hacen sonreír, imágenes divertidas, sucesos de la vida cotidiana de otras personas...
- Son interactivos, implican un feedback, y no hay cosa que nos guste más a todos que nos respondan, que haya un canal de comunicación.
- Están de moda, es algo muy chic, jejejejejejej ;)
- Conocer a gente que de otra manera no conocerías.
- Para muchos es una forma de desconectar, de salir de la rutina, incluso de desahogo personal...
- Etc.
Jejejejejeje... Es lo que pienso yo ;) (Que es casi lo que ya has dicho tú)...
Muaaaa!!!
Noe, no puedo añadir más. Podías decirlo más alto, pero no más claro. Estoy de acuerdo en todo. ¿Eso es bueno? Evidentemente que sí. Ja ja ja. Un besote. Yo soy adicto a 'Mundos Paralelos'.
ResponEliminaBueníiiiisimo, Jordi, ajjajaja... Yo también soy adicta a Jordi.cine... Y últimamente más, ya que no sólo nos hablas del séptimo arte!!!
ResponEliminaTodo lo que escribes es muy interesante!!! Y tus reflexiones, son también las nuestras, que dicho sea de paso... de los bloggers también se aprende!!! ;)
Besitos!!
:lol:
ResponEliminaEra un emoticono, pero se ha 'escapado'.
ResponEliminaEn qualsevol cas el que es vol és la comunicació, amb un mateix -reflexió en veu alta- o compartida o totes dues coses, però amb interlocutors sovint desconeguts. Per què? Què es busca? Què necessitem? Què ens manca? Els blocs són els nous espais de relació -com vindrien a ser les discoteques (no necessàriament per lligar o sí)? -Són preguntes que deixo a l'aire sense saber jo mateixa la resposta-
ResponEliminaHi ha tants tipus de blocs com tipus de persones i vet aquí ‘la riquesa’ d’això que s’anomena: la xarxa.
Respecte a l'exhibicionisme, bé suposo que hi ha que ho són més i d'altres que menys ... Repeteixo, hi ha tants tipus de blocs com de persones.
Tot perfecte, mentre no es converteixi en una obsessió ... i si un ho vol així, doncs també perfecte.
Estic d'acord, quants més blogs, més diversitat. I això és bo. Exhibicionisme? No gràcies! Obsessió? Ni molt menys! I no veig cap connexió entre els blogs i les discoteques, sincerament. I a molta gent que coneixes a la xarxa, potser mai l'acabaràs veient en persona. No conec ningú que tingui un bloc per lligar. Tu sí? Ja ja ja.
ResponEliminaEstava parlant d'espais de relació de qualsevol tipus i no específicament per lligar, que segur que també n'hi ha. A més a més són preguntes ... No et quedis amb la superfície és només una reflexió que no porta dit. Haig de posar el jajaja o el 'emoticono'?
ResponEliminaCom vulguis. Reflexionem-hi!!!
ResponEliminaEl blog una especie de discoteca???? Jaajajaj... Yo que las odio... solo me faltaba eso...
ResponEliminaEstudias o trabajas??? :P
Yo, personalmente, empecé el blog por mí (no creí que a nadie le interesara lo que escribo), pero lo empecé en un momento de estos de agobio emocional en que necesitaba poner en algún lado lo que pensaba. Ahora no puedo dejar de hacerlo ;) También lo hice porque siempre me gustó escribir y mantener el blog es una forma de obligarme a escribir cosas, que si no, uno se oxida... Ahora, me gusta pensar en los posts, buscar las fotos, "invierto" (no diré que lo pierdo) tiempo, pero lo que más me gusta es leer las opiniones que me deja la gente, es lo más satisfactorio. Petons!
ResponEliminaIgual que yo, Mili. Cuando creé el blog estaba un poco 'desorientado'. Yo también pienso que es una inversión y me encantan los comentarios de los bloggers! Petons també per tu.
ResponElimina