Coses: Els bloggers som exhibicionistes?

Fa dies que una pregunta em corre pel cap. Bé, si només fos una seria un ‘tio’ feliç, que ho sóc, però és evident que me'n faig moltes més. Suposo que com tothom. Però n’hi ha una que no és trascendent. No em pregunto d’on venim ni a on anem (que també), vull saber per què tenim blogs! És una moda? És la versió moderna del ‘mi diario’ d’abans? Si visqués ara, Ana Frank tindria un blog personal? Aviam. Ana Frank segur que no. Si els nazis l’haguessin llegit l’haurien esborrat de la xarxa ‘ipso facto’ i el món no hauria pogut viure en tercera persona un relat tan humà i impactant. El seu diari s’ha traduït a un munt de llengües i segueix sent un gran èxit de vendes. De la història se n’ha d’aprendre i, encara que sigui impossible, s’hauria d’intentar que ningú patís mai més com ho va fer la filla petita dels Frank. De moment, no anem pel bon camí, està clar.

Aquest estiu vaig anar a Amsterdam i vaig aprofitar el viatge per visitar la casa d’Ana Frank. Mai havia vist tanta gent trista alhora, tanta gent patint en ‘reviure’ tot allò que van haver de passar l’Ana i els seus germans. Més de dos anys sense poder sortir al carrer, més de dos dos anys sense aixecar la veu, més de dos anys amagats per no ser descoberts. La gent s’ho imaginava (tot i que és inimaginable) i no podia evitar plorar de ràbia i d’impotència. Però no tothom aprèn de les errades. No massa lluny de la casa-museu hi ha una estàtua de l’Ana Frank que també ha estat ‘maltractada’ pels indesitjables. A la base, hi ha dibuixada la creu gammada dels nazis. Com si la nena i la seva família no haguessin patit suficient.

He arribat a Ana Frank parlant dels blogs. La meva pregunta era aquesta: Els blogs són la versió moderna del ‘mi diario’ d’abans? Sincerament, crec que sí; i si no ho són, s’hi assemblen. Està clar que no són tan intimistes -despullar-se als ulls dels altres sempre és difícil- però moltes vegades ens quedem en roba interior. No expliquem la nostra vida fil per randa (com a mínim jo), però sí que plasmem idees, pensaments, reflexions personals. Els bloggers escrivim perquè ens agrada que quedi constància de les coses; perquè no s’oblidin amb el pas del temps. A més a més, quan escrius ‘negre sobre blanc’ (en aquest blog blanc sobre negre) gaudeixes les coses una miqueta més; fins i tot acabes vivint-les una segona vegada, i això es bo. Com a mínim a mi m’ho sembla.

Els bloggers són exhibicionistes? Jo crec que no, però vaja. Escrivim per nosaltres mateixos, però sí que és veritat que ens agrada que ens llegeixin els altres. No en tinc cap dubte. Cada comentari és un misteri per descobrir, una satisfacció. Darrera hi ha una persona que s’ha interessat per nosaltres i que, sobre un tema en concret, ha perdut uns minuts del seu temps per donar-nos la seva opinió. Els blogs són una nova manera de comunicació directa (una mica impersonal, és veritat) però com tothom ha pogut veure creixen com els bolets. I creen addicció, cal reconéixer-ho, perquè són directes, frescos, punyents... i no sé quantes coses més.

No ho sé. Crec que ja m’he contestat la meva pregunta que, com he dit al principi, era totalment intrascendent. Amb la feina feta, me la trec del cap per pensar en coses una miqueta més serioses. D’on venim? On anem? Sabeu què? Prefereixo seguir parlant de blogs. El tema és més apassionant i no genera tants dubtes.