En l'amor, no cal perseguir quimeres!

Començo amb una declaració d'intencions: sóc fan incondicional de Woody Allen que, per a mi, sempre està per sobre de la mitjana del cinema actual. Dit això, 'A Roma amb amor' m'ha agradat. No és la pel·licula de l'any, ni molt menys, però és divertida i molt entretinguda. Surts del cinema amb un somriure als llavis, i això no sempre és fàcil. Recomanable.

El més novedós és tornar a veure actuar a l'hipocondríac Woody Allen, a qui no vèiem en la gran pantalla des de l'any 2006, concretament a 'Scoop'. En aquella pel·lícula moria i, més o menys, tothom va entendre que era el seu darrer paper, que també traspassava com a actor. Doncs no. El geni de Manhattan ha tornat i, de la seva boca, surten els millors gags. Fa de pare jubilat, expromotor musical, que viatja a la Ciutat Eterna per conèixer la família del xicot de la seva filla. I, musicalment, s'enamora del pare, amb veu de tenor. El nou Caruso!

Allen només surt en una de les quatre històries que ens presenta, que no estan lligades entre elles. Això sí, de totes elles es desprenen els mateixos missatges: que la fama és efímera i que moltes vegades, sobretot en el terreny amorós, és millor quedar-nos com estem i, com diria el Rei, no perseguir quimeres. De la resta d'actors em quedo amb una sensacional Ellen Page ('Hard Candy', 2005), que em té el cor robat. En aquesta pel·lícula dóna vida a una actriu, actualment sense paper, que se'n va a Roma, a casa d'una amiga -i del seu xicot-, per intentar oblidar el seu darrer fracàs sentimental. Perill imminent.

Les altres dues històries tenen com a protagonistes Roberto Benigni -un romà normal i corrent que un dia es fa famós sense saber ni perquè-; i Penélope Cruz. La musa de Pedro Almodóvar fa d'una prostituta que, accidentalment, s'ha de fer passar per la dona d'un noi casat que ha viatjat, de províncies a la capital, per conèixer la branca rica de la seva família. L'únic personatge que no m'acaba de quadrar és el d'Alec Baldwin, que crec que fa de consciència del personatge que interpreta un correctíssim Jesse Eisenberg, un actor que m'agrada moltíssim.

En definitiva, 'A Roma amb amor' és una altra pel·lícula coral, amb bons actors i gags molt divertits. No és per morir-se de riure, però passes una bona estona. Les escenes de Fabio Armiliato cantant a la dutxa són sublims, cent per cent Woody Allen. Per cert, no us perdeu el cameo d'Ornella Muti. Rodant-se a la Ciutat Eterna, la mítica actriu italiana (57 anys) no podia faltar en aquesta pel·lícula. No sé si s'ha retocat molt, poc o gens, però continua estant força guapa.

'MATA'LS SUAUMENT'

Cinema negre en estat pur? No. Thriller violent? En part sí. Comèdia d'humor salvatge? És la definició més exacta. Parlo de 'Mata'ls suaument', d'Andrew Dominik, amb Brad Pitt. Tots dos ja van treballar junts a 'El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford' (2007). No sé si és més llarg el títol o la peli, que feia 160 minuts! 'Mata'ls suaument' és imprescindible.

L'argument és més aviat senzill, d'acord, però visualment la pel·lícula és excepcional. L'escena en què Jackie Cogan (Pitt) dispara des del cotxe, per exemple, és molt impactant, com la pallissa que li donen al personatge que interpreta un inflat Ray Liotta, un actor que no m'ha caigut mai bé. En Jackie ha de perseguir i assassinar dos noiets, drogats fins a les celles, que roben els diners d'una partida de pòquer il·legal. Quan hi ha robatoris, no hi ha partides a cap lloc i la Màfia, que viu d'això, se'n ressenteix. Per tant, no hi ha temps per perdre.

Pitt està bé, com sempre. Ha envellit i ser tan guapo ja no li fa mal. Algun avantatge ha de tenir fer-se gran. A 'Mata'ls' suaument té un duel interpretatiu molt interessant amb James Galdonfini ('Los Soprano'), un assassí gros, borratxo i putero. El seu paper és el millor de la pel·lícula. Estafadors, gàngsters patètics i assassins matussers omplen els plànols d'aquesta història de perdedors que, ni intentant-ho cent anys, sortirien dels baixos fons. CINEMA EN MAJÚSCULES. Per cert, robar amb guants de cuina té el seu puntàs.

'MARTES, DESPUÉS DE NAVIDAD'

També és CINEMA EN MAJÚSCULES -quina gran setmana cinematogràfica-, la romanesa 'Martes, después de Navidad'. M'atreviria a dir, sense por d'equivocar-me, que en aquests moments és del millor que hi ha a la cartellera. El seu director, Radu Muntean, ens explica un triangle amorós que sembla real com la vida mateixa. Marit, dona, nena adolescent... i la dentista.

A la dona li sembla que el seu matrimoni va bé i, pel que sembla, ni en somnis podria haver-se imaginat que el seu marit tenia una amant, de la qual està perdudament enamorat. Igual que la pel·lícula de Woody Allen, entre línies potser podem llegir -i dic potser-que, en això de l'amor i la passió, no tot és tan maco com sembla. De vegades, la novetat pot fer-nos perdre el cap, però cal saber on som, d'on venim i, sobretot, cap a on anem.

La pel·lícula no és dura, tot i que Muntean ens l'explica amb una mirada freda i analítica. Tant el matrimoni com l'amant estan sensacionals. Atenció amb la frase que li diu la dona al seu marit quan ho descobreix tot.

'QUE NINGÚ NO ET SALVI LA VIDA' (FLAVIA COMPANY)

Incondicional de Woody Allen, declaració de principis, com deia en començar, i incondicional de l'escriptora Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Em va encantar 'L'illa de l'última veritat' i m'ha encantat 'Que ningú no et salvi la vida', la seva última novel·la. Crec que és la que he llegit amb més addicció dels darrers mesos, perquè no m'ha durat ni dos dies. Està publicat per l'Editorial Proa i té 217 pàgines.

El que més m'agrada de la Flavia és que no es perd en frases plenes d'ornaments per allò de fer-se la intel·lectual, amb tot el respecte pels que ho fan. És clara i directa, precisa com un bisturí. I no és fàcil. Com diu el meu amic Martí Gironell, fer-ho fàcil és el més difícil. Hi estic completament d'acord.

'Que ningú no et salvi la vida' és un llibre sobre les relacions interessades, de parella i d'amistat, la dificultat de dir que no, la por a la mort i, sobretot, la recerca del perdó etern. Els seus principals protagonistes són en Víctor i l'Enzo. En Víctor és un banquer d'èxit, casat i amb dues filles. L'Enzo és un traductor solter. El dia que el banquer sap que el seu amic és molt a prop de la mort li demana que cometi un delicte en lloc seu. Fa molts anys li va salvar la vida i vol que li torni el favor. A més a més, degut a la seva malaltia, en Víctor li diu que no té res a perdre...

Podríem dir que, aquest cop, la Flavia ha escrit una novel·la d'intriga amb uns personatges que, personalment, m'han semblat molt reals. Tot està treballadíssim. Potser m'equivoco però, coneixent-la, crec que el llibre era més llarg i l'ha anat reduint. No hi sobra ni hi falta res. Em quedo amb l'Enzo, que abans de morir escriu una carta a la seva filla demanant-li que faci alguna cosa per ell. Felicitats Flavia!

"El seu pare era un home amb respostes i sense preguntes, com si se li hagués encomanat el to i la intenció d'allò que traduïa: prospectes mèdics i manuals d'instruccions. Als quaranta se l'havia emportat un càncer, l'estigma dels homes de la família. Llavors l'Enzo només en tenia nou".

RECTA FINAL DELS PREMIS CATS

Últims dies, fins que s'acabi aquest mes de setembre, per participar en la votació dels C@ts, els premis populars de la catosfera. Recordo, un cop més, amb el risc de fer-me pesat, que aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura, com he comentat darrerament. Si em voleu donar el vostre suport, podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.