dilluns, d’octubre 01, 2012
Amb 'Blancaneu' m'ho he passat com un nan!
'Blancaneu', de Pablo Berger (Bilbao, 1963), és una pel·lícula sensacional. L'Acadèmia del Cinema l'ha escollida per representar a l'estat espanyol als Oscar. Que si s'assembla a 'The artist'? Com un ou a una castanya. Està rodada en blanc i negre, d'acord! És muda, d'acord!... com la majoria de pel·lícules espanyoles dels finals dels anys vint, que és l'epoca en què s'ambienta aquesta.
S'assemblen en alguna cosa pel·lícules com 'Cadena perpetua' (1994) i 'El Padrino' (1972)? Doncs que són en color i parlen! Dit això: Si de les dues mudes n'haig d'escollir una, em quedo amb 'Blancaneu', molt més original que l'altra, tot i estar basada en el famós conte escrit pels germans Grimm. La banda de sonora, firmada, pel barceloní Alfonso Vilallonga, és immillorable i les tres cançons que canta Silvia Pérez Cruz, de Palafrugell, fan posar els pèls de punta.
Berger, que treballava en aquest projecte des del 2005, ens explica la història d'una nena -filla de torero i de 'cantaora'- a qui la seva madrastra li fa la vida impossible. És una pel·lícula gòtica, ple de metàfores i, fins i tot, amb un punt oníric. La madrasta és una esplèndida Maribel Verdú, una actriu que sempre m'ha agradat moltíssim. Les seves mirades i els seus moviment de boca parlen per ells mateixos. No cal que digui res. Les dues actrius que fan de Carmencita també estan espectaculars. La debutant Sofía Oria -a la foto seguent- li dóna vida de petita i Macarena García, de gran. Quins ulls, quins llavis i quina vitalitat que tenen totes dues! D'elles depèn, en gran part, l'èxit del projecte.
GRAN NIVELL INTERPRETATIU
'Blancaneu' ens parla d'enveja, maltracta-ments, oportunis-me i també d'explota-ció, a vegades, fins i tot després de la mort. Hi ha qui diu que, com que surten toros i toreros, també és una pel·lícula de terror. Aviam. No explicaré quina és la sort dels braus 'protagonistes' -qui ho vulgui saber que vagi al cinema-, però no n'hi ha per tant. A mi la batejada com a 'Fiesta Nacional' no m'agrada gens ni mica, però s'ha de reconèixer que forma part del passat d'una bona part d'Espanya i segur que, als anys 20, la Maestranza de Sevilla estava pleníssima. També són toreros els nans que fan costat a la Carmencita.
I no m'oblido de la gran Ángela Molina que, als seus 57 anys, continua guapíssima. Fa de l'àvia de la nena, per la qui vetlla sense descans. Visualment, 'Blancaneu' és una pel·lícula perfecta. Hi ha plànols difícils d'oblidar, com quan tenyeixen un vestit blanc de negre o es tanca la reixa de la mansió on viu el torero. La riuada de records que inunda la Carmen, ja de gran, abans de torejar -només amb un tronar de dits de fons-, et deixa sense alè. Per cert, la revista Lecturas, fundada l'any 1921, fa el paper de 'mirall', demostrant a la madrasta que la nena és més maca que ella. Espectacular. Potser no és una pel·lícula per a tots els públics, però feia temps que no gaudia tant en un cinema.
'BALLA, BALLA, BALLA' (HARUKI MURAKAMI)
No m'ho haig de pensar massa. Haruki Murakami és el meu escriptor estranger preferit. Espero els seus llibres amb una delera difícil d'explicar. 'Balla, balla, balla', publicat per Empúries, és el vuitè que llegeixo del japonès (Kioto, 1949). I encara me'n falten quatre! Té 453 pàgines i un final clar. Darrerament eren molt oberts a la imaginació, com a '1Q84'.
En aquesta vida que ens ha tocat viure, quedar-se quiet, sense saber quin camí agafar, pot provocar que el nostre entorn ens engoleixi sense pietat. És per això que hem de continuar ballant.
'Balla, balla, balla i no paris' li diu l'Home Xai al protagonista de la novel·la, un redactor freelance que s'autobateja com 'llevaneu cultural'. Té 34 anys i està desconnectat d'un món al qual no el lliga res ni ningú. Està divorciat, sense amics i amb una feina que l'omple més aviat poc.
Com es habitual en Murakami, la línia que separa la ficció de la realitat és inexistent. El protagonista somnia realment o ho viu en una segona dimensió? Una segona dimensió que, en aquest llibre, també perceben una nena de tretze anys amb molta sensibilitat, un excompany d'escola convertit en un actor molt conegut -esclau del seu mateix èxit- i una recepcionista d'hotel. El vincle d'unió de tots ells és l'Hotel Dolphin, on el redactor va passar uns dies amb la Kiki, una prostituta de luxe que va desaparèixer sense deixar rastre. Hi torna perquè intueix que, en aquel hotel hotel rònec, algú plora per ell. Però es troba amb un nou Hotel Dolphin, majestuós i, alhora, misteriós com pocs.
'Balla, balla, balla' és una obra reflexiva i molt intismista en què, entre d'altres coses, ens diu que si t'esforces per veure alguna cosa, pots veure-la encara que sigui fosc. I és que abans d'agradar als altres, has d'agradar-te a tu mateix. No n'hi ha prou amb arribar al final aprofitant tot un seguit de dreceres. Cal anar-hi pel camí correcte, encara que es trigui més temps. El protagonista principal ho sap i, mentre busca l'amor perfecte, enforteix una gran relació d'amistat amb una nena de tretze anys. "Si jo en tingues quinze" -li diu més d'un cop- "m'enamoraria perdudament de tu".
Murakami també parla d'amor, però aquesta novel·la no es un camí de roses. Les seves passajades al volant del seu vell Subaru escoltant música -aprofita un cop més per fer la seva banda sonora i criticar els cantants i grups que no li agraden- compensen els assassinats, els interrogatoris policials i els plors, que no sempre tenen un motiu clar. Per cert, un dels protagonistes, el pare de la nena, que és escriptor, té un nom semblant al d'Haruki Murakami, però amb les síl·labes canviades: Hiraku Makimura.
"Tranquil·la. Oblida totes aquestes tonteries. No has d'anar a l'escola,si no vols. T'entenc perfectament. És un lloc espantós. Sempre hi ha algun imbècil que va de xulo. I professors de pa sucat amb oli que s'ho tenen molt cregut. En realitat, el vuitanta per cent dels professors són sàdics o incompetents. O sàdics incompetents. Van acumulant estrès i després ho fan pagar als alumnes. Hi ha centenars de normes absurdes. Es crea un sistema que aixafa la personalitat de l'individuu i només els idiotes sense imaginació treuen bones notes".
Twitter: @Jordi_Sanuy
Bona setmana a totes i a tots.
Doncs mira, m'has resolt un dels grans misteris... Suposo que no sóc el primer que diu que Blancaneus és una còpia de The Artist. Jo mateix ho he deixat caure sense haver vist encara una... ni l'altra! #meaculpa
ResponEliminaAixí que m'anoto ambdues pelis per a veure-les i poder comparar-les. Tot i que la de Blancaneus té un punt que fa que sigui irresistible per a mi mirar-la de veure... la veu de la Sílvia. Ho sento, em confesso absolutament encisat per aquesta veu que ja he tingut la sort de gaudir en diversos directes (al TNC, al Liceu, al Romea, al Coliseum...).
Així que, sense aturar-nos, seguirem ballant! (per cert, potser algun dia també m'hauré de posar amb en Murakami... del qual encara no he llegit res!)
diguem mandrós de mena si vols (després de tants mesos sense treure el nas ni pel PARANOIA ni pel meu blog, estaria més que justificat).
ResponEliminadiguem carregat de prejudicis (per això del blanc i negre i el silenci dels senyors i senyores que hi actuen).
diguem contista (si dic que la blancaneus i els set nans van bé pels contes i les cançons de la polla records però no els sé veure per a una altra peli), però a mi (això ja ho dic :) jo) em costarà una barbaritat anar-la a veure.
ai Jordi,
ResponEliminaquines ganes de veure-la,després de llegir-te a tu i a Bargalloneta,encara més.
Ja et contaré,però tinc molt bones vibracions.El director ha dit que la pel.lícula és la seua carta d´amor al cinema,imagine que al dels anys vint.
Xe,que vull veure-la,que la Maribel segur està fantàstica i que un projecte com aquest només per lo arriscat del format i lo personalísima que pareix,ja mereix l´atenció.
bsts
Quin anàlisi més bo que fas del llibre. N'expliques moltes coses amb no massa paraules. T'has amarat bé de la història, ja es veu. A mi també em va agradar, sorprendre i commocionar, sempre és especial aquest autor. Ara, a mi el final no em va semblar tan clar tampoc. Més que a 1Q84, que no és difícil, però com sempre, no saps per on agafar-te'l.
ResponEliminano sé si serà la passió en què has escrit aquest post, però et ben juro que veuré Blancaneus i llegiré "balla, balla..."
ResponEliminai no trigaré..:)!
Bon apunt,tinc ganes de veure-la.
ResponEliminaAvui et compro les dues recomanacions: la pel·li ja fa temps que vull veure-la, des que vaig sentir parlar d'ella. El llibre, com tu, Murakami m'agrada molt.
ResponEliminaDoncs així com amb la peli no em convenceràs, amb el llibre potser si. L'únic que passa és que li tinc massa respecte a Murakami. No li acabo de trobar el punt. No m'atrapa. ´És clar que només he llegit dos llibres seus. Espero, en breu, llegir-ne un altre i aviam si aquesta vegada si que m'atrapa per llegir-ne més.
ResponEliminaEl tema dels toros em fa enrere. Amb això si que no puc.
ResponEliminaTinc moltes ganes de veure Blancaneus, tot i que no podré fins que torni de Sitges, on me'n vaig avui i com et pots imaginar portaré un ritmme de bogeria. La estètica de la peli em sembla brutal i la Verdú fa anys que és una actriu esplèndida. De Murakami m'he llegit alguns llibres`, ni l'últim que ha escrit ni aquest Balla,balla, balla, l'ultim publicat. Tokio Blues i After dark `m'han agradat molt. Seguiré llegint llibres seus. No sé si és el meu autor preferit pe´`o si un dels que més m'agraden. Una abraçada.
ResponEliminaCanta tres temes i són brutals. A mi també m’agrada molt, la Pérez Cruz. Les dues pelis són molt bones, com el llibre de Murakami. Salut, EL PORQUET!
ResponEliminaBentornat, ÒSCAR! La veritat és que han estat desaparegut del tot. Espero que vagi tot bé. Una abraçada i fins aviat.
Espero amb ganes el teu comentari de ‘Blancaneneu’, TROYANA. Besets.
Gràcies, XEXU. He entrat molt a la història i suposo que es nota. Tot és interpretable, és veritat, però aquest final l’he trobat força clar. ‘1Q84’, per a mi, era més obert. Una abraçada!
Doncs ja ens diràs, LOLITA LAGARTO. Jo sempre intento posar-hi passió en tot el que faig. A vegades ho aconsegueixo i a vegades no, suposo. Una abraçada.
Gràcies, MONTSE.
Doncs perfecte, DERIC. Una abraçada.
Per a mi és un escriptor sensacional. Tot el que he llegit d’ell, m’ha encantat. Un petó, RITS.
Doncs fet, MARIA. Cal tenir les idees clares en aquesta vida ;)
Gaudeix de Sitges. Jo encara no hi he anat mai. Treballo tot el dia i no tinc massa temps per desplaçar-m'hi. Ja t'aniré llegint, DAVID AMORÓS. Maribel Verdú està esplèndida, ja ho veuràs. 'Tòquio blues' és el llibre que m'agradaria haver escrit. Amb això t'ho dic tot. Agafa-t'ho amb calma. Una abraçada.
Ara no sé a qui fer cas.
ResponEliminaLa meva tieta ens parlava l'altre dia de Blancaneus i la deixava pel terra. Deia que com a cosa rara funciona bé però que això és tot. Que l'Espanya castiza i torera ja ens la coneixem massa.
En fi, em sembla que passaré.
vaig totalment despistada amb aquesta peli, però sembla que li haurem de donar una oportunitat.
ResponEliminaEl llibre ja l'he vist recomanat en uns quants llocs. L'hauré de buscar.
No sé quan veuré "Blancaneu" però en tinc moltes ganes. També m'apunto el llibre, doncs Murakami m'agrada molt. Una abraçada.
ResponEliminaYa tenía buenas vibraciones con esta pelicula,pero despues de leer tu post haré lo que sea por verla cuanto antes.
ResponEliminaUn abrazo.
Los comentarios son entusiastas de esta peli española que va a luchar por entrar en los Oscar. Creo que hay opciones de que pueda ir a verla al cine. Seguro que disfruto tanto como tú.
ResponEliminaNo leí nada de Murakami. Parece que está en la cresta de la ola el escritor japonés. Como con Blancanieves, supongo que a no tardar mucho leeré algo de este escritor. Si me recomiendas un par de novelas de él, las que más te llegaron te lo agradezco, Jordi.
Un saludo
Me quedo con el libro Jordicine.
ResponEliminaA mi em va agradar molt, MBosch. Això del cinema és molt personal. Una abraçada.
ResponEliminaJa ens diràs, JOMATEIXA. Fins aviat.
Una abraçada, RICARD. Murakami és un dels grans.
Un abrazo, TETEALCA.
Si la ves, me cuentas JAVIER SIMPSON. 'Tokio Blues' és sensacional. 'Baila, baila, baila' también es impresionante.
Un abrazote, BOMBERO.
Em fa molta mandra veure aquesta versió del clàssic dels Grimm tant espanyolitzada. Però tantes bones crítiques m'ho estant fer replantejar. Ara tinc un dubte existencial!!!
ResponEliminaEs una cinta que espero con ansias, desde que escuche de ella me llamó la atención pero leyendo en tantos lugares elogios ha aumentado mi curiosidad, y muy bien dicho sobre las similitudes con the artist, muchos buscan comparar pero como se dice cada quien baila con su pañuelo al final. El libro de Murakami lo espero, a ver cuando nos llega. Un abrazo.
ResponEliminaNo sé yo si me animaría a ver la de Blancanieves, me da algo de reparo, igual me aburre. Le daré una oportunidad si llega a mi poder.
ResponEliminaDoncs l’hauràs de resoldre, ALBERT. Jajaja. Una abraçada.
ResponEliminaPues ya nos contarás qué te han parecido, tanto la película como el libro. Un abrazo.
Si la acabas viendo, nos das tu opinión, ÁLVARO LUNA. Hasta pronto.