diumenge, d’octubre 28, 2012

'Argo': Si vols enganyar algú, fes-ho bé!


Que una pel·lícula estigui basada en fets reals és bo i dolent alhora. Bo perquè li dóna credibilitat i dolent perquè, si coneixes la història, saps com acaba. No és el cas d''Argo', dirigida magistralment per Ben Affleck. Estava al cas de l'assalt de l'ambaixada dels Estats Units a Teheran, el 1979, però no del rescat dels sis diplomàtics refugiats a casa de l'ambaixador canadenc.

'Argo' es convertirà en un dels títols imprescindibles del 2012. Explica un capítol molt important de les relacions entre els EEUU i el Canadà i, alhora, fa una divertida caricatura del cinema de Hollywood, capaç de vendre qualsevol producte, per dolent que sembli a primera vista. Affleck ha rodat una pel·lícula amb suspens, intriga i humor, tot en la seva justa mesura. L'últim quart d'hora, amb una tensió sense límits, és dels que no s'obliden. Per posar-li un "però" diria que, un cop està resolt el rescat -bé o malament-, no era necessari allargar el final. Potser les informacions complementàries sobraven.

Els iranians pretenien que els americans els entreguessin el Sha Mohammad Reza Pahlevi, que s'estava tractant d'un càncer als EEUU. Havia de tornar per pagar pels seus crims. No tenia dret de ser protegit d'aquella manera. Per això assalten l'embaixada a Teherán. 'Argo' se centra en els diplomàtics que es van escapar  i en l'operació de rescat, a càrrec de la CIA, amb l'agent Tony Mendez al capdavant. Affleck no fa un mal paper, però m'agrada molt més com a director . Després d'estudiar diverses possibilitats, decideixen fer veure que roden una pel·lícula a Teheran. Els iranians no han de descobrir que els sis refugiats formen part de l'equip de rodatge, que busca localitzacions.

A nivell interpretatiu, em quedo amb John Goodman i Alan Arkin, que donen vida al caracteritzador i al director de cinema que, per donar credibilitat al projecte de Mendez, intenten promocionar-lo a Hollywood, on a vegades tot es buit i superficial. Només existeix el que surt als diaris. Per tant, cal un guió, l'storyboard, el cartell de la pel·lícula... Si s'ha d'enganyar a tothom, cal fer-ho de la millor manera possible. "Argo" és el títol, per cert. Els sis actors que interpreten als diplomàtics també ho fan de fàbula. A més a més, la seva semblança amb els protagonistes reals -que ens ensenyen al final de la pel·lícula- és molt i molt gran. En definitiva, dues hores de cinema del de veritat, de gran qualitat tècnica i amb una narració tremendament intel·ligent.

'RUBY SPARKS'

Els directors de 'Little Miss Sunshine' han tornat amb 'Ruby Sparks',  una altra comèdia romàntica. No està malament, tot i que la història de l'escriptor en plena crisi creativa s'ha repetit molt en el cinema contemporani. Em quedo amb 'Adaptation. (El ladrón de orquídeas)'. El principal protagonista és en Calvin Weir-Fields. Va triomfar amb la seva primera novel·la, deu anys enrera, quan era joveníssim, i no ha escrit res més.

En Calvin, interpretat per Paul Dano, és molt tímid i li costa un munt relacionar-se amb les dones, tot i que més d'una, potser per aprofitar-se del seu èxit, li dóna ràpidament el telèfon. Ell un dia, recomanat pel seu psiquiatre, decideix comprar-se un gos. Potser seria una bona manera de conèixer a algú sense males intencions, però l'animal té més por que ell. Tot canvia quan s'enamora de Ruby Sparks, la protagonista del seu pròxim llibre. A ella li dóna vida, i mai millor dit, la guapa Zoe Kazan.

'Ruby Sparks', amb uns diàlegs força interessants, és una bona reflexió sobre la por i les inseguretats en un món, el dels sentiments i el de les relacions personals, que el protagonista no domina gens bé. Està un nivell per sota, però per a mi aquesta pel·lícula de Jonathan Dayton i Valerie Faris té algunes semblances amb '(500) días juntos'. Ideal per passar una hora i tres quarts sense pensar massa. El típic títol que és perfecte per veure en DVD.

'EL RASTRE DE L'OCELL'

Diuen que la ment humana és indesxifrable i que, si som capaços d'enganyar-nos a nosaltres mateixos, ho tenim més aviat fàcil per aixecar la camisa als altres. També comenten que les misèries i les decepcions viscudes quan s'és petit, en edat de formació, són un llast que s'arrossega més que qualsevol altra cosa. I si no que li preguntin a l'assassí de 'El rastre de l'ocell', escrit per l'alemanty Max Bentow (Berlín, 1966).

Es tracta d'una novel·la negra vibrant, amb tres protagonistes principals molt ben dibuixats. El primer és el detectiu berlinès Nils Trojan, separat, amb una filla i amb importants atacs d'ansietat. La segona és la seva psicòloga, Jana Michaels. De moment, només se'n cuida de la seva ment, però queda clar que a ell li agradaria que s'ocupés de més coses seves. I el tercer en discòrdia és l'assassí, del qual no diré absolutament res.

No diré res d'ell, però sí de què fa. La seva targeta de visita és un petit ocell, un pinsan borroner, que deixa lliure a casa de la futura víctima. Les mata, els afaita el cap i els posa l'ocell mort -i sense plomes- dins de la panxa, després de fer-los un petit forat. Que ens pretén dir aquest psicòpata sense ànima? En Nils cada cop hi és més a prop, però aquest sempre li va un pas endavant. És un llibre àgil, amb frases curtes i directes i molt de diàleg. L'ha publicat l'editorial Empúries i té 296 pàgines. Es llegeix d'una tirada.

"La mà d’ell va palpar el petit ésser viu ofegat a la butxaca. Va tancar el puny. Es va sentir un cruixit lleu. La sang calenta li corria per la pell. Llavors es va treure la mà de la butxaca i va oferir a la noia l’ocell espremut:
-És per a tu.
Ella va esbatanar els ulls.
Aviat la mà d’ell va ser sobre la cara de la noia. Hi havia plomes pertot arreu. Fins i tot se n’hi va enganxar una a la galta.
-Val més que te’n vagis -va balbucejar la noia.
Ell es va limitar a somriure.
-Sinó, cridaré
Crida va pensar ell, crida".


SIS ANYS DE PARANOIA 68

No m’ho puc creure ni jo. Però ja fa sis anys que va néixer ‘Paranoia 68’. Sis anys de llibres i pel·lícules. No és que sigui massa amant dels números i de les estadístiques, però potser sí que puc aprofitar per fer una miqueta de balanç. Són 210 llibres referenciats i 618 pel·lícules, una mitjana de 35 i 103 a l’any. No hi ha temps per més.

A dia d’avui, he fet 645 entrades, amb pràcticament 15 mil comentaris; 14.463 per ser exactes. Acabo amb una última dada. El bloc ha rebut més d’un quart de milió de visites, 256.645 quann estava escrivint aquest text. I ja està. L’únic que vull fer és agrair-vos a totes i a tots els que heu passat per aquí al llarg d’aquests sis anys i esperar que ho seguiu fent. Amb moltes i molts, l’amistat ha deixat de ser virtual per convertir-se en real com la vida mateixa. De moment, encara tinc ganes de continuar escrivint, conscient, però, que algun dia tot s’acaba.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

dilluns, d’octubre 22, 2012

La lluita d'un home contra ell mateix


Després de passar-se mitja pel·lícula dormint, l’espectador que tenia més a prop (érem només deu)  es va aixecar i va marxar. Abans, però, em va dir tres vegades: “qué mala es”. Faltava una bona estona perquè s'acabés. ‘Looper’ no és un títol per a tothom. Salvant les distàncies, té un estil semblant a ‘Shame’ o ‘Drive’. A mi, que no em vaig adormir, em va agradar molt.

És veritat que ‘Looper’ va de menys a més. Comença molt lenta i, a mida que avança la història, guanya en emoció... i en violència, aquesta vegada gens explícita, per cert. Una pel·lícula amb Bruce Willis entre els protagonistes principals ha de tenir acció. En cas contrari, no seria Willis. Segur que es tractaria d’un impostor! A la primera hora, Rian Johnson (‘Brick’, 2005) ens explica la història a poc a poc, sense presses. En la segona, intenta resoldre-ho tot, ara sí, a una velocitat de vertígen, sobretot en el tram final. El director nord-americà té molt clar el que fa.

‘Looper’ ens parla de salts en els temps, de telecinesia (amb unes imatges espectaculars) i de la lluita d’un home contra ell mateix. L’any 2072 no existeixen els assassinats. Si han de desfer-se d’algú, l’envien trenta anys abans, al 2042. Allà el maten sense cap problema i es desfan del cadàver. Una feina neta. Els encarregats de portar-la a terme són els ‘loopers’. El problema és que, més aviat o més tard, han de passar el tràngol de matar-se a ells mateixos. El seu cap no vol deixar proves. D’això se’n diu “tancar el bucle”. La mort no és instantània, arriba trenta anys després.

És el que li passa a Joe, interpretat per Josep Gordon-Lewitt, que també va treballar amb Johnson a la citada ‘Brick’. Un dia li arriba el seu jo del futur, interpretat per Willis, i se li complica tot. No és capaç d'assassinar-lo i els dos es passen dies i dies perseguint-se pel mateix espai temporal, amb els problemes que tot això comporta. És una pel·lícula de ciència ficció, de les millors que he vist darrerament, però a ‘Looper’ també hi ha poesia i molt d’amor. El final, per exemple, és espectacular, amb una càrrega de sentiments altíssima. Molt recomanable.
 
'EN CAMPAÑA TODO VALE'
 
¿Por qué te pusistes una mosca en el culo? Para que mis pedos volasen”. Aquest és un dels gags més barroers (i més divertits) de ‘En campaña todo vale’, de Jay Roach (‘La cena de los idiotas’, 2010). El millor de la pel·lícula? Que només dura 85 minuts! Està interpretada per Will Farrell, l’adolescent etern del cinema nord-americà, i per Zach Galifianakis, que també sortia a ‘La cena de los idiotas’ i a les dues parts de ‘Resacón en Las Vegas’ (2009 i 2011).

La història és ben senzilla: Dos polítics republicans de Carolina del Nord lluiten (i mai millor dit) per un escó al Congrés. El favorit de les enquestes és Cam Brady (Farell), que mai ha tingut rival. Guanya sempre perquè és l’únic que es presenta. Aquest cop, però, un grup d’executius molt rics convencen a Marty Huggins (Galifianakis), sense cap experiència política, perquè entri en campanya i li planti cara. Li donaran el suport que calgui. Fins ara, era el director de la oficina de Turisme local.


Suposo que, a part de fer riure, el que vol fer-nos veure Roach és que molts polítics (tots no, oi?) són capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir el seu objectiu, en aquest cas un escó. Ens presenta dos candidats que no respecten ni l’ètica, ni l’amistat ni el treball. No respecten res. Real com la vida mateixa? Deixo la pregunta en l’aire. A més a més, ens adonem que, quan sembla impossible que caiguin més baix, encara tenen una mica més de marge per enfonsar-se a la misèria. Amb tots els respectes: és la típica pel·lícula per veure un diumenge a la tarda a casa, sense pensar massa.
 
'ELS SECRETS DE 'LA TEVA''
 
'Els secrets de "La Teva"’ està escrit pel periodista Jaume Rius i Solé, amb pròleg de l'exsecretari General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya Josep Lluís Vilaseca. Està publicat per la seva editorial i té 319 pàgines. És un llibre en què l'autor explica tot -o quasi tot- el que va viure en els seus 27 anys al departament d'Esports de TV3. Va sortir a la venda el mes de desembre passat, després de jubilar-se.

Quan vaig començar a treballar a Televisió de Catalunya, ara fa nou anys, en Jaume era el cap d’Esports del cap de setmana. Vaig tenir la sort d’haver de seure al seu costat. Jo llavors feia d’editor de cap de setmana del canal de notícies 3/24 i la meva taula estava al costat de la seva. Sempre ha estat un periodista punyent i lluitador, amb una personalitat forta; d’aquells que no es callen res i diuen tot allò que no els agrada en veu alta; o cridant, si és necessari. També és un gran defensor del català i el cangur perfecte pels que arriben nous, amb els becaris al capdavant. Per això en el seu dia se’l va batejar carinyosament com la ‘mare’.

A ‘Els secrets de “La Teva”’’ en Jaume explica tot el que li ha passat pel cap, en sis parts ben diferenciades. Els tres primers són els inicis de TV3 (que qualifica de molt difícils), els canvis que arriben al departament d’Esports (sobretot amb els Jocs Olímpics) i l’època de la consolidació. No diré noms, qui vulgui saber-los que llegeixi el llibre, però en aquests tres primers capítols ja reben uns quants. Ja he dit que parla molt clar. La quarta part està dedicada als temps actuals que, per a ell, no són els millors. Ja hi ha massa coses que no li agraden.

Les històries dels becaris, que també diuen la seva, configuren la cinquena part. En Jaume, que se’ls estimava molt, en va fer una selecció i els va oferir la possibilitat de dir-hi la seva. La veritat és que, conscientment o no, alguns tiren amb bala. L'última part és gràfica, amb un recull de fotografies que m’imagino que són les més importants per a en Jaume. Per cert, ja no podeu escoltar-lo a la tele, però ara piula com ningú, crític com sempre, sota el nom de @secretsdelateva, el títol del llibre.

Una abraçada, Jaume.

Twitter: Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

dilluns, d’octubre 15, 2012

'Lo imposible': Tsunami visual i de patiment


S'ha d'estar preparat per veure 'Lo imposible', de Juan Antonio Bayona ('El orfanato', 2007). Feia temps que no patia tant en un cinema. És un drama contundent, explícit al màxim (Calia?) i molt emotiu. El barceloní manipula amb habilitat la consciència dels espectadors. Un noranta per cent no pot parar de plorar! S'acaben els mocadors de paper.

Visualment, 'Lo imposible' és sensacional; i molt realista. Si no aconsegueix posar-te els pèls de punta, potser és que estàs mort, com tants i tants cadàvers provocats pel tsunami de Tailàndia, l'any 2004. Pel meu gust, Bayona ens dóna massa dosis de sang. Hi ha algunes escenes que s'apropen al cinema gore. Sang per donar i per vendre. També va rodar amb mestratge aquesta catàstrofe natural Clint Eastwood, a 'Más allá de la vida' (2010), potser amb una mica menys de sobredosi de líquid vermell.

Els protagonistes principals d'aquesta història esgarrifosa -basada en fets reals- són una família de nord-americans que viu al Japó. És Nadal i han anat de vacances a Tailàndia: Marit (Ewan McGregor), muller (fantàstica Naomi Watts) i tres fills. Tom Holland interpreta al gran, de manera espectacular. Al llarg de quasi dues hores, Bayona ens explica com el tsunami separa la família i les peripècies que viuen en l'intent de retrobar-se. Un dels grans encerts del director és aconseguir que l'espectador es posi en la pell dels afectats, que pateixen fins a punts insospitats.

Per cert, a 'Lo Imposible' també surten Marta Etura i Geraldine Chaplin. Són dos papers petits i sense massa pes. A la primera, que m'encanta, no la vaig reconèixer, estirada en una llitera; plena de sang. La filla del gran Charlot també té una aparició fugaç, fent costat als dos fills petits de la família. Intenta anirmar-los però, personalment, considero que els fa més por que altra cosa. Estic convençut que serà una de les pel·lícules de la temporada. La fórmula del seu èxit és clara: Potència visual + actors coneguts + emocions fortes = èxit assegurat.

'FRANKENWEENIE' (TIM BURTON)

Era necessari reversionar, un cop més, el mite de Frankenstein? En tot cas, Tim Burton estava qualificat per fer-ho. I és que set anys després de 'La Novia Cadáver' (2005), el californià ha fet una nova incursió en el cinema d'animació per regalar-nos 'Frankenweenie'. És la història d'un nen, en Víctor, que intenta ressuscitar el seu gos Sparky, que era el seu principal i únic amic.

'Frankenweenie' -ampliació d'un curt que el mateix Burton va signar l'any 84- és un homenatge a la majoria de criatures obscures de la història del cinema. En un final espectacular, la pel·lícula va de menys a més, hi desfilen monstres que em van fen pensar en 'dràcules, vampirs, mòmies, gremlins i godziles'. A més a més, un dels personatges es diu Van Helsing i la gossa del veí porta un pentinat idèntic al de 'La Novia de Frankenstein' (1935). Per acabar-ho d'adobar, una nit la família d'en Víctor està veient per la tele un dels dràcules de Christopher Lee.

Podem jugar a fer de Déu o ens hem de conformar amb les lleis de la natura? La pregunta és la de sempre. Aquí, Burton, sembla tenir-ho força clar. Com era d'esperar, la pel·lícula té una estètica molt semblant a la de 'La Novia Cadáver', amb uns personatges foscos, tristos i molt desmenegats. A mi, fan incondicional de Burton, m'ha agradat força. Per cert, Burton ja treballa en 'Pinocho', amb Robert Downey Jr. Johnny Depp està de vacances?

'RES NO S'OPOSA A LA NIT'

Tant la Lucile Poirier com la Delphine de Vigan, mare i filla, han estat marcades per duríssimes experiències familiars. La Lucile ja és morta. La Delphine, que va néixer a Boulogne-Billancourt (1966), ha intentat explicar-ho tot (o quasi tot) a ‘Res no s’oposa a la nit’, d'Edicions 62: Premi Renaudot, Premi FNAC, Premi Elle, Premi France Télévision, Gran Premi Madame Figaro i més de 500 mil lectors en els primers mesos.

‘Res no s’oposa a la nit’ no és un llibre fàcil. Més que res perquè la història de la Delphine, però sobretot la de la seva mare, és un reguitzell de desgràcies. I, lògicament, aquestes desgràcies van marcar el seu caràcter i van provocar-li incomptables crisis, al llarg de la seva vida. S'ha d'estar preparat per llegir-lo. Una paraula sobresurt per sobre de la resta: SUÏCIDI. He perdut el compte de quants familiars de la Lucile van decidir treure’s la vida, però tampoc vull donar més dades de les necessàries. Com a mínim dos germans, un cosí, alguna parella... i ella mateixa!

No explico res que no pugui explicar. Mai em passaria pel cap desvetllar el final d’un llibre. ‘Res no s’oposa a la nit’ és una conseqüència del suïcidi de la Lucile. La Delphine se la troba estesa en el llit, morta en cirscumstàncies poc clares, i decideix escriure sobre el tema. L’autora de ‘No i Jo’ -Premi dels Llibreters Francesos del 2008- considera que ha d'explicar la vida de la seva mare, de la manera més fidedigna possible. Ha de reconstruir el trencaclosques que va ser la seva existència. Després d'alguns capítol, tots molt curts, reconeix que remoure el passat li ha fet mal i que va estar a punt de deixar-ho a mitges.

La vida de la Lucile va estar marcada per la desgràcia, amb internaments constants en hospitals psiquiàtrics, però també la de la Delphine, que va créixer amb la por de trobar-se la seva mare morta en qualsevol moment. Ella no va quedar ni amb Monet ni amb Kant, com deia que feia la seva mare, però si que va patir d'anorèxia. Aquesta no és també una forma de suïcidi? Amb 19 anys, feia un metre setanta-cinc d'alçada i només pesava trenta-sis quilos! 'Res no s'oposa a la nit' és un llibre imprescindible. Si voleu saber què va portar la Lucile al costat obscur, heu de llegir-lo.

"Hi ha una contrada que és com tu, on tot és bell, ric, tranquil, honest, on la fantasia ha construït i ha decorat una Xina occidental, on la vida és dolça de respirar, on la felicitat es marida amb el silenci. És on hem d'anar a viure, és on hem d'anar a morir".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

dimarts, d’octubre 09, 2012

'Salvajes': Tot és a tres bandes


Fumar marihuana i traficar-ne és guai. Encara més si la puresa del teu material és superior a la de tots els altres. Traficants guapos, forts, llestos i, fins i tot, intel·ligents. Aquest és el perfil dels protagonistes principals de 'Salvajes', l'última pel·lícula d'Oliver Stone. Són tan autèntics que fins i tot comparteixen la mateixa xicota. Ella n'està encantada. Seria impossible escollir-ne un dels dos!

Els dos amics traficants, que arriben a dir-se un parell de cop que s'estimen, viuen idílicament a Laguna Beach. Sol, platja, diners i dona... perquè en aquest cas no podem parlar en plural. La vida els somriu fins que un càrtel mexicà els demana que s'associïn amb ells i els expliquin tots els seus secrets. Ha arribat el moment d'agafar els bàrtols i marxar? En Ben (Aaron Johnson), que és el cervell d'aquest simpàtic duo, diu que sí. En Chon (Taylor Kitsch), la força de la societat -amb un important passat militar-, diu que no. Cal plantar cara. Que n'aprenguin sols.

Els responsables del càrtel, amb Salma Hayek de cap suprem i el gran Benicio del Toro de braç executor, es prèn molt malament que aquests dos nens pijos es neguin a col·laborar i els segresten la xicota. A partir d'aquest moment, en Ben i en Chon seran capaços de qualsevol cosa per alliberar-la. L'altre personatge destacat de la pel·lícula, tan entretinguda com prescindible, és el policia que interpreta John Travolta, que juga a tres bandes. De fet, a 'Salvajes' tot és a tres bandes: l'amor, les amistats, les baralles, les traïcions... Més d'un cop vaig tenir la sensació d'estar presenciant una llarga i violenta partida de billar.

El millor d'aquesta nova aposta d'Oliver Stone és el primer dels finals, perquè n'hi ha dos. L'altre és una mica de pa sucat amb oli. De fet, tota la pel·lícula és poc creïble, per al lluïment dels dos actors protagonistes. Estètica de videoclip -tampoc molt exagerada- i molt llarga perquè dura quasi dues hores i quart. Es deixa veure, però està molt lluny d'altres títols del director, com per exemple 'Platoon' (1986) o 'Nacido el 4 de julio' (1989).

'MAGIC MIKE'

'Magic Mike' és un show d'strippers masculins, del començament al final. L'argument és el mateix espectacle. Ens expliquen la història d'un d'aquests strippers que comença a cansar-se de la feina que està fent -i estudia sortir d'aquest món- i un que hi acaba d'entrar... mogut per la promesa de diners, cotxes, drogues i dones fàcils. La pel·licula, dirigida per Steven Soderbergh ('Bubble', 2005), es queda en un divertimento.

L'actor que interpreta a l'stripper que vol plegar i començar una altra vida és Channing Tatum, que balla francament bé. Al debutant li dóna vida Alex Pettyfer. Però tots dos queden amagats darrere de la gran interpretació de Matthew McConaughey, que fa un dels millors papers de la seva carrera. Amb una samarreta groga curta i molt apretada -marcant-li els mugrons- i uns shorts també curtíssims està sensacional. La seva imatge frega el ridícul. Podríem dir que la pel·lícula és una mescla de comèdia i de cinema de denúncia, excessivament plana i amb poca llum.

'EL PIT-ROIG' (JO NESBO)

Diuen que la història hauria de servir per no repetir errades però, possiblement, el dia que el professor ho va explicar molts no van anar a classe. Han passat molts anys de la Segona Guerra Mundial (1939-45) i encara hi ha gent que defensa el Nazisme o qualsevol altra ideoloia feixista. I no cal anar gaire lluny... Encara que sigui en un segon pla, el nazisme està ben viu a 'El pit-roig', escrita perl noruec Jo Nesbo (Oslo, 1959).

Igual que Haruki Murakami -que estava al capdavant d'un club de jazz-, Nesbo també té un passat musical: va ser guitarrista i lletrista d'un grup de rock de molt èxit, però ho va deixar per dedicar-se a la novel·la negra. El seu personatge estrella és Harry Hole, un detectiu de quasi dos metres, amb el cap pràcticament rapat i calçat amb unes botes Dr. Martens. Fuma, beu -a vegades molt més del compte- i condueix un Ford Escort blanc que quasi mai arrenca. Un pèl bord, però cau simpàtic.

A'El Pit-roig', Hole va darrere d'algú que ha comprat un rifle Märklin, caríssim i amb una potència desmesurada. No és a l'abast de tothom ni fàcil de fer servir. "Qualsevol assassí a sou podria literalment picar al timbre i disparar-li amb una pistola a boca de canó. Això és una mica com... com... disparar pardals amb un canó". És aquesta "contundència" la que provoca que Hole s'obsessioni amb el cas. L'acaben de traslladar al CNI (Centre Nacional d'Intel·ligència), perquè no molesti, i té molt temps lliure. Els seus caps, però, volen que investigui un grup de neonazis.

La història que ens explica Nesbo va endarrere i endavant en el temps. Comença l'1 de novembre de 1999 -a Noruega el llibre es va publicar al 2000- i acaba l'1 de juny del 2000. Però una part de la trama està datada a partir de l'any 1942, en el moment en què alguns noruecs van lluitar al front amb les tropes nazis. En tornar al seu país, van ser rebuts com a criminals. Un d'ells, Daniel Gudeson, era conegut amb el sobrenom del Pit-roig perquè tallava el coll dels enemics i els tacava el pit de sang.

'El Pit-roig' és una novel·la molt emocionant perquè mai acabes de tenir clar qui ni perquè ha comprat el temut Märklin. Nesbo, que és un mestre del gènere, a l'alçada de Henning Mankell i Stieg Larsson, ens dibuixa uns personatges que pateixen, amb un difícil món interior. Alguns d'ells viuen encorats en el passat i, malalts o no, seran capaços de qualsevol cosa per aconseguir els seus malvats objectius. Assassinats -fins i tot de personatges principals-, traïcions, abusos de  poder i amors que no poden durar per sempre. Com sempre, tot és relatiu.

D'aquest llibre de Nesbo, he llegit la versió que va publicar l'editorial Proa -col·lecció la Butxaca Negra- el mes de maig de l'any passat. Té 559 pàgines. És provocador, amb un punt de melanconia i  força addictiu. Totalment recomanable.

"Van riure i van discutir de pel·lícules bones i dolentes, de concerts bons i dolents on havien estat, i després d'una estona en Harry es va adonar que hauria d'esmenar les seves primeres impressions d'ella. Per exemple, havia viatjat per tot el món ella sola quan tenia vint anys, una edat en què l'únic que en Harry podia explicar, en termes d'experiències adultes, era un viatge fracassat d'Inter-Rail i un problema d'alcohol creixent". Per cert, dues de les pel·lícules que surten al llibre són 'Todo sobre mi madre' (1999), de Pedro Almodóvar, i 'Tomàquets verds fregits' (1991).

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

dilluns, d’octubre 01, 2012

Amb 'Blancaneu' m'ho he passat com un nan!


'Blancaneu', de Pablo Berger (Bilbao, 1963), és una pel·lícula sensacional. L'Acadèmia del Cinema l'ha escollida per representar a l'estat espanyol als Oscar. Que si s'assembla a 'The artist'? Com un ou a una castanya. Està rodada en blanc i negre, d'acord! És muda, d'acord!... com la majoria de pel·lícules espanyoles dels finals dels anys vint, que és l'epoca en què s'ambienta aquesta.

S'assemblen en alguna cosa pel·lícules com 'Cadena perpetua' (1994) i 'El Padrino' (1972)? Doncs que són en color i parlen! Dit això: Si de les dues mudes n'haig d'escollir una, em quedo amb 'Blancaneu', molt més original que l'altra, tot i estar basada en el famós conte escrit pels germans Grimm. La banda de sonora, firmada, pel barceloní Alfonso Vilallonga, és immillorable i les tres cançons que canta Silvia Pérez Cruz, de Palafrugell, fan posar els pèls de punta.

Berger, que treballava en aquest projecte des del 2005, ens explica la història d'una nena -filla de torero i de 'cantaora'- a qui la seva madrastra li fa la vida impossible. És una pel·lícula gòtica, ple de metàfores i, fins i tot, amb un punt oníric. La madrasta és una esplèndida Maribel Verdú, una actriu que sempre m'ha agradat moltíssim. Les seves mirades i els seus moviment de boca parlen per ells mateixos. No cal que digui res. Les dues actrius que fan de Carmencita també estan espectaculars. La debutant Sofía Oria -a la foto seguent- li dóna vida de petita i Macarena García, de gran. Quins ulls, quins llavis i quina vitalitat que tenen totes dues! D'elles depèn, en gran part, l'èxit del projecte.

GRAN NIVELL INTERPRETATIU

'Blancaneu' ens parla d'enveja, maltracta-ments, oportunis-me i també d'explota-ció, a vegades, fins i tot després de la mort. Hi ha qui diu que, com que surten toros i toreros, també és una pel·lícula de terror. Aviam. No explicaré quina és la sort dels braus 'protagonistes' -qui ho vulgui saber que vagi al cinema-, però no n'hi ha per tant. A mi la batejada com a 'Fiesta Nacional' no m'agrada gens ni mica, però s'ha de reconèixer que forma part del passat d'una bona part d'Espanya i segur que, als anys 20, la Maestranza de Sevilla estava pleníssima. També són toreros els nans que fan costat a la Carmencita.

I no m'oblido de la gran Ángela Molina que, als seus 57 anys, continua guapíssima. Fa de l'àvia de la nena, per la qui vetlla sense descans. Visualment, 'Blancaneu' és una pel·lícula perfecta. Hi ha plànols difícils d'oblidar, com quan tenyeixen un vestit blanc de negre o es tanca la reixa de la mansió on viu el torero. La riuada de records que inunda la Carmen, ja de gran, abans de torejar -només amb un tronar de dits de fons-, et deixa sense alè. Per cert, la revista Lecturas, fundada l'any 1921, fa el paper de 'mirall', demostrant a la madrasta que la nena és més maca que ella. Espectacular. Potser no és una pel·lícula per a tots els públics, però feia temps que no gaudia tant en un cinema.

'BALLA, BALLA, BALLA' (HARUKI MURAKAMI)

No m'ho haig de pensar massa. Haruki Murakami és el meu escriptor estranger preferit. Espero els seus llibres amb una delera difícil d'explicar. 'Balla, balla, balla', publicat per Empúries, és el vuitè que llegeixo del japonès (Kioto, 1949). I encara me'n falten quatre! Té 453 pàgines i un final clar. Darrerament eren molt oberts a la imaginació, com a '1Q84'.

En aquesta vida que ens ha tocat viure, quedar-se quiet, sense saber quin camí agafar, pot provocar que el nostre entorn ens engoleixi sense pietat. És per això que hem de continuar ballant.
'Balla, balla, balla i no paris' li diu l'Home Xai al protagonista de la novel·la, un redactor freelance que s'autobateja com 'llevaneu cultural'. Té 34 anys i està desconnectat d'un món al qual no el lliga res ni ningú. Està divorciat, sense amics i amb una feina que l'omple més aviat poc.

Com es habitual en Murakami, la línia que separa la ficció de la realitat és inexistent. El protagonista somnia realment o ho viu en una segona dimensió? Una segona dimensió que, en aquest llibre, també perceben una nena de tretze anys amb molta sensibilitat, un excompany d'escola convertit en un actor molt conegut -esclau del seu mateix èxit- i una recepcionista d'hotel. El vincle d'unió de tots ells és l'Hotel Dolphin, on el redactor va passar uns dies amb la Kiki, una prostituta de luxe que va desaparèixer sense deixar rastre. Hi torna perquè intueix que, en aquel hotel hotel rònec, algú plora per ell. Però es troba amb un nou Hotel Dolphin, majestuós i, alhora, misteriós com pocs.

'Balla, balla, balla' és una obra reflexiva i molt intismista en què, entre d'altres coses, ens diu que si t'esforces per veure alguna cosa, pots veure-la encara que sigui fosc. I és que abans d'agradar als altres, has d'agradar-te a tu mateix. No n'hi ha prou amb arribar al final aprofitant tot un seguit de dreceres. Cal anar-hi pel camí correcte, encara que es trigui més temps. El protagonista principal ho sap i, mentre busca l'amor perfecte, enforteix una gran relació d'amistat amb una nena de tretze anys. "Si jo en tingues quinze" -li diu més d'un cop- "m'enamoraria perdudament de tu".

Murakami també parla d'amor, però aquesta novel·la no es un camí de roses. Les seves passajades al volant del seu vell Subaru escoltant música -aprofita un cop més per fer la seva banda sonora i criticar els cantants i grups que no li agraden- compensen els assassinats, els interrogatoris policials i els plors, que no sempre tenen un motiu clar. Per cert, un dels protagonistes, el pare de la nena, que és escriptor, té un nom semblant al d'Haruki Murakami, però amb les síl·labes canviades: Hiraku Makimura.

"Tranquil·la. Oblida totes aquestes tonteries. No has  d'anar a l'escola,si no vols. T'entenc perfectament. És un lloc espantós. Sempre hi ha algun imbècil que va de xulo. I professors de pa sucat amb oli que s'ho tenen molt cregut. En realitat, el vuitanta per cent dels professors són sàdics o incompetents. O sàdics incompetents. Van acumulant estrès i després ho fan pagar als alumnes. Hi ha centenars de normes absurdes. Es crea un sistema que aixafa la personalitat de l'individuu i només els idiotes sense imaginació treuen bones notes".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.