diumenge, de gener 27, 2013
Encara existeixen les segones oportunitats?
Atenció amb "El lado bueno de las cosas". Té vuit candidatures als Oscar i no és la típica comèdia romàntica nord-americana. M'ha sorprès positivament i no la descartaria pels premis importants. És de l'estil de pel·lícules que agraden a l'Acadèmia; de les que ens parlen de l'esperit de superació i de les segones oportunitats. "Precious" o "The blind side", en són exemples clars.
Estem davant d'una pel·lícula d'actors. Els quatre principals protagonistes estan francament bé. De fet, tots ells estan nominats als Oscar. De les nou finalistes a millor pel·lícula, és l'única que ha col·locat un actor en cada categoria: Bradley Cooper, Jennifer Lawrence, Robert De Niro i Jackie Weaver. Cooper -que fins ara mai m'havia convençut- interpreta en Pat, que surt d'una institució mental. Hi ha estat ingressat vuit mesos, per haver agredit l'amant de la seva dona. Però no està recuperat del tot... Ell està convençut que pot recuperar la seva vida anterior, feina i parella inclosa. Ho aconseguirà?
Jo no qualificaria "El lado bueno de las cosas", de David O. Russell ("The fighter", 2010) com una còmedia. Hi ha una història d'amor, és veritat, però tracta temes molt seriosos, com les malalties mentals -en Pat és bipolar- o la difícil relació entre pares i fills. I és que quan surt del psiquiàtric, se'n va a viure a casa dels seus pares, interpretats per De Niro i Weaver, la matrona d'"Animal Kingdom" (2010). I clar, la situació no és gens fàcil. Una de les persones que intenten ajudar-lo és la Tiffany, la jove vídua d'un policia. La noia tampoc no està bé del tot. Lawrence fa un paper sensacional. No fa massa la vaig veure a "Winters's bone" (2010). A més a més de treballar bé, la trobo guapíssima! Una pel·lícula positiva i molt recomanable.
"BESTIAS DEL SUR SALVAJE"
Haurem de seguir de ben a prop el director de la sorprenent "Bestias del sur salvaje". És nord-americà, es diu Benh Zeitlin i té trenta anys. Acaba de començar -aquesta és la seva opera prima- i ha entrat als Oscar amb moltíssima força. Té quatre candidatures; i de les més importants: millor pel·lícula, millor director i millor actriu de repartiment, per a Quvenzhané Wallis.
Amb només nou anys, Wallis és l'actriu més jove nominada mai en aquesta categoria. Es dóna la circumstància que una de les seves rivals és Emmanuelle Riva ("Amor") que, amb quasi 86, és l'actriu de repartiment més gran de totes les edicions dels Oscar celebrades fins ara. A "Bestias del sur salvaje", Wallis interpreta una nena de sis anys que viu allunyada del món civilitzat, amb seu pare malalt. Sap que s'està morint i potser per això és tan dur amb ella. Són dues de les poques persones -potser una dotzena- que es van resisitir a marxar de casa seva quan els van dir que creixia el nivell de l'aigua i que ho podrien perdre tot.
De fet, la nena i el seu pare no tenen pràcticament res. Viuen en una barraca enlairada -destrossada i plena de brutícia- i mengen allò que poden; algun pollastre que suposadament han criat ells, peixos que pesquen amb les mans... La seva és una lluita constant. Podríem dir que la pel·lícula ens parla de la relació entre el pare i la nena i de les catàstrofes naturals, perquè tot sembla indicar que l'aigua s'ho acabarà emportant tot. A més a més, la història té una aura màgica, ja que els protagonistes veuen un animals gegants, semblants als senglars, que els intimiden. Em van recordar el porc radioactiu salvatge que vaig veure quan era jovenet a la lamentable "Razorback" (1984). "Bestias del sur salvaje" és una pel·lícula diferent i això, avui en dia, ja és molt.
"LLUNY D'AQUÍ" (JAUME BENAVENTE)
Antón Chéjov deia que si en un dels seus comptes sortia un objecte, una pistola per exemple, no era gratuït. Abans o després algú l'acabaria fent servir. L'escriptor barceloní Jaume Benavente (Barcelona, 1958) ho té claríssim. D'ell em va agradar moltíssim "El Quadern de Nicolaas Kleen" i he tornat a gaudir de la seva escriptura a "Lluny d'aquí", publicat per la editorial Alrevés, dins de la col·leció crims.cat.
"Lluny d'aquí" no és una novel·la negra convencional. Ni comença amb un assassinat ni té com a eix central un policia. El protagonista és en Tomàs Darné, un periodista que fa de taxista. No acaba de veure clara la mort suposadament natural d'un amic del seu pare i comença a investigar, amb la idea d'escriure la seva biografia. Però en Tomàs no té la col·laboració de ningú: ni de la dona ni de la filla del mort ni del seu propi pare, que regenta una llibreria. En Joan Darné ja fa temps que vol marxar de Barcelona i afincar-se a Madeira. Allà vol pintar, caminar i viure amb més tranquil·litat que a casa seva.
Benavente ho fa tot fàcil. Escriu d'una manera molt propera, amb diàlegs clars i directes, i sense ornaments innecessaris. Els seus protagonistes són persones normals que, la major part del temps, fan coses normals. És per això que "Lluny d'aquí", que té 251 pàgines, es llegeix d'una tirada. A mida que avança l'acció, van apareixent nous sospitosos i tots tenen un passat al Brasil. Entre ells l'excapellà Julen Azpeitia, que és qui va morir a Súria, on se'n va anar uns dies, tot sol, a reflexionar. Va deixar soles a la dona i a la filla. Estem davant d'una novel·la de venjances, que no es resol fins a les últimes vint pàgines. M'ha agradat molt. Ben aviat, de Jaume Benavente, espero llegir "Dietari de Porto".
"Tots dos homes van viure alhora. Mentre feien cap al cafè, en Joan Darné va tornar a estossegar. En Tomàs, en un gest inusual, va passar-li el braç per sobre de les espatlles. El seu pare el va mirar amb curiositat, però també amb afecte. Van ser uns breus moments, però en Tomàs de seguida va enretirar el braç, maleint l'estúpid pudor dels adults".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
diumenge, de gener 20, 2013
Tarantino desencadena una orgia de sang
Ja sé que Quentin Tarantino no ha inventat el cinema, però l'ha fet més espectacular i divertit. 'Django' són tres hores d'acció sense aturador, amb sang -molta sang-, grans interpretacions i una banda sonora excepcional. Dos Globus d'Or, al millor guió i al millor actor de repartiment (per Christoph Waltz) i cinc candidatures als Oscar. És un dels plats forts de la temporada.
Waltz, que ja va treballar a les ordres de Tarantino a “Malditos bastardos” (2009), fa un paper espectacular. Dóna vida a King Schultz, un caçarecompenses alemany -segur de les seves possibilitats i amb un gran sentit de l'humor- que va al darrere de tres perillosos germans. El problema és que no sap quina cara fan. Per aquest motiu, arriba a un acord amb un esclau que respon al nom de Django (interpretat per Jamie Foxx), que sí que els coneix. Un cop estiguin morts, li donarà la llibertat. La primera escena, en què el Dr. Schultz compra Django a uns negrers, no s'oblida amb facilitat. Cinema en majúscules.
Tot i que la pel·lícula és una orgia de sang, amb trets destrossant cossos de manera exagerada, en el fons “Django” és una gran història d'amor. I és que un cop obtinguda la llibertat, l'únic objectiu del personatge interpretat per Foxx passa per rescatar a la seva esposa, que es diu Broomhilda (Kerry Washington). A qualsevol preu. La va perdre després que, tots dos junts, intentessin escapar-se sense èxit. Ara és propietat de Calvin Candie, que viu en una plantació batejada com “Candyland”. És malvat i es diverteix veient com, de dos en dos, els seus negres corpulents -goril·les, els anomena- s'enfronten en una lluita a vida o mort. Només en pot quedar un. Sensacional Leonardo DiCaprio.
Un dels esclaus de Candie, el que mana a tot el personal de la casa, està interpretat per un gran Sanuel L. Jackson, una de les icones de Tarantino, que també té un paper prou llarg a la final de la pel·lícula. Els fets, per cert, passen dos anys abans de començar la Guerra Civil Americana. Molt emotiu el cameo de Franko Nero, l'actor que feia de Django a la pel·lícula de Sergio Corbucci (1966). Aquí fa de negrer i només apareix un parell de minuts, en un dels salons de “Candyland”. Una títol altament recomanable.
"LINCOLN"
Està rebent molt bones crítiques, però “Lincoln”, dirigida per Steven Spielberg, se'm va fer llarga i densa. El millor és l'actuació de Daniel Day-Lewis (que dóna vida a l'expresident dels EEUU), Sally Field (que interpreta a la seva dona) i Tommy Lee Jones (Thaddeus Stevenson). Era una de les grans favorites als Globus d'Or, però només en va guanyar un, el de Day-Lewis com a millor actor.
És veritat que Day-Lewis està molt bé, però jo potser em quedaria amb Lee Jones. Tots dos opten als Oscar. La pel·lícula és la més nominada d'aquest any, amb dotze candidatures. Spielberg retrata els dies previs a la votació de la tretzena esmena, que havia d'acabar amb l'esclavitut. La de Lincoln és una lluita contrarrellotge per trobar els vots que li falten. Convèncer als senadors no és fàcil. A més a més, té clar que la pau arriba abans que s'accepti l'esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l'esclavatge. L'escena de la votació és espectacular. Cinema majestuós, amb molta política i ben poca acció.
"AMOR" (MICHAEL HANEKE)
“Amor”, de Michael Haneke, és una de les sorpreses dels Oscar, amb cinc candidatures. És una pel·lícula amb final tancat, a diferència dels seus últims títols, com “La cinta blanca” (2009) o “Caché” (2005). De fet, comença pel final, amb la protagonista, morta, estirada al llit. Aquest cop, Haneke ens explica el procés d'envelliment i degradació d'una parella de músics que supera els els vuitanta anys. Fins ara s'havien valgut per ells mateixos.
El primer que vaig pensar quan vaig sortir del cinema és que m'havia de fer el testament vital. Ni vull patir ni vull ser una càrrega per a ningú. “Amor” és una pel·lícula dura -i realista- sobre la pèrdua de capacitats, pel pas del temps i les malalties. És allò d'intentar adaptar-se als canvis amb dignitat, mentre sigui possible. Emmanuelle Riva està sensacional, igual que Jean-Louis Trintignant. Ella està nominada a l'Oscar a la millor actriu principal. Amb quasi 86 anys, és la nominada de més edat de la història en aquesta categoria. També treballa francament bé Isabelle Huppert, que dóna vida a la seva filla. A Trintignant el recordo de “Rojo” (1994) i a Riva d'”Azul” (1993), dos de les pel·lícules de la trilogia de Krzystof Kieslowski.
Plànols molt i molt llargs -excessius moltes vegades-, música pràcticament inexistent, només la que escolten ells al concert inicial o a casa, en CD, i unes actuacions memorables. És una pel·lícula incòmoda, com totes les que dirigeix Haneke, però també necessària. Rodada en francès, s'emportarà segur l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
"RETRATOS Y ENCUENTROS"
Conegut com a un dels mestres de l'anomenat “Nou periodisme” -una definició que a ell no li acaba d'agradar-, Gay Talese és un escriptor únic i irrepetible. Em va deixar sense alè amb “Honrarás a tu padre” i he tornat a gaudir de la seva excepcional escriptura amb “Retratos y encuentros”, publicat per Alfaguara. Jo tinc un ritme molt ràpid de lectura, però aquest llibre l'he disfrutat a poc a poc. Té 302 pàgines.
“Retratos y encuentros” és un recull de catorze articles publicats, al llarg de molts anys, en les millors publicacions nord-americanes. En el primer, Talese fa un retrat brutal de la ciutat de Nova York i en el segon ens apropa al cantant Frank Sinatra: “Sinatra con gripe es Picasso sin pintura, Ferrari sin combustible..., sólo que peor”. També retrata grans esportistes, com els exbosejadors Floyd Patter, Joe Louis o Alí -excepcional com explica la seva trobada amb Fidel Castro a La Havana- o l'exjugador de futbol americà Joe DiMaggio, que va estar casat amb Marilyn Monroe.
També m'ho he passat apropant-me a l'actor Peter O'Toole, a un redactor de necrològiques -feina que havia fet Talese- i amb la definició que fa de les redactores de Vogue: “Cada mañana, en los días hábiles, una serie de mujeres relamidas y a prueba de arrugas, que se tratan de “querida” y “encanto” y son capaces de hablar en lletra cursiva y maldecir en francés, entran al edificio Graybar en Manhattan (...)”.
Els últims quatre articles són molt personals. Talese explica que prové d'una familia de sastres i que la curiositat que sempre ha tingut la va heretar de la seva mare. Acabo amb una gran declaració d'intencions: “Nunca escribí sobre nadie por quien no sintiera un grado considerable de respeto, respeto que es manifiesto en los trabajos que me tomo en mi escritura”.
Potser l'article més dens és el que parla de l'escriptor Hemingway, amb noms de massa persones que no conec. Em queden molt lluny en el temps. En definitiva, llegir Talese és un plaer quasi irrepetible. Ja tinc preparat a la tauleta de nit “Vida de un escritor”, el tercer i últim llibre de l'escriptor d'Ocean City publicat per Alfaguara. Quan sigui gran –està a punt de complir 82 anys-- vull tenir alguna cosa d'ell. Gràcies per les seves lliçons, Mr. Talese.
Bona setmana a totes i tots.
@Jordi_Sanuy
diumenge, de gener 13, 2013
La lluita d'una persona contra ella mateixa
No negaré que "The Master" sigui una bona pel·lícula, però potser la crítica n'està fent un gra massa. Per a molts era una de les grans candidates als Oscar, però s'ha quedat fora de la llista de les nou finalistes. Vaig entrar el cinema amb la intenció de saber més coses sobre el naixement de l'Església de la Cienciologia i vaig sortir-ne un pèl decebut. No en fa referència en cap moment.
El millor de "The Master" és el duel interpretatiu entre Joaquin Phoenix i Philip Seymour Hoffman. Tots dos són candidats a l'Oscar, al millor actor principal i de repartiment, per aquest mateix ordre. Aquest any, les estatuetes estaran caríssimes, Phoenix interpreta a Fareddie Quell, un noi alcoholic i violent que no sap què fer amb la seva vida, a més a més de veure a tothora. Aquest és el veritable argument de la pel·lícula: la lluita d'una persona contra ella mateixa. I potser el problema és que la història del cinema ja te massa títols d'aquesta mena. Això sí, el paper de Phoenix -un actor que m'encanta- és sensacional, com sempre.
Seymour Hoffman, garantia de qualitat, també fa una gran feina. Dóna vida a Lancaster Dodd, un intel·lectual que pretén ajudar a les persones, a través d'una mena de viatge interior o viatge en el temps. Ho fa convençut? És una enganyifa? L'inici d'una secta? Moltes persones ho proven i els va bé. Des que Dodd coneix a Quell sembla que intenta salvar-lo del seu calvari diari. Vol aprofitar-se d'ell perquè és una persona feble? O realment mira pels interessos del noi? Una altra que treballa molt bé Amy Adams, a qui no fa massa vaig veure a "Golpe de efecto", fent de filla de Clint Eastwood. Aquí és la dona del personatge de Seymour Hoffman.
Jo diria que el principal problema de "The Master" és que Paul Thomas Anderson ("Magonia", 1999) no té massa clar cap a on va. Com a mínim, aquesta és la sensació que m'ha donat a mi. Parlem d'una pel·lícula sobria, complexa i, sobretot, molt ben interpretada. Esperava més, però s'ha de reconèixer que està per sobre de la mitjana actual. A qui li agradin les pel·lícules trepidants i amb molta acció segur que té millors opcions a la cartellera.
"GRUPO 7"
"Grupo 7", d'Alberto Rodríguez, ha entrat als Goya amb força. S'ha col·locat en segona posició, amb 16 nominacions, dues menys que "Blancanieves". L'he vist aquest cap de setmana. Se'm va escapar quan la van fer al cinema. Em quedo amb Antonio de la Torre, molt convincent en el seu paper de policia violent. Tota le pel·lícula és creïble, amb ritme i personatges ben dibuixats.
Al costat de Rafael (De la Torre) hi trobem a Ángel (Mario Casas) que, inicialment, té uns mètodes de treball molt diferent al del seu company. Però amb el temps tot s'encomana. També treballa molt bé. No m'ho esperava, la veritat. El "Grupo 7" el completen un simpàtic Miguel i l'hipocondríac Mateo, interpretats per José Manuel Poga i Joaquín Núñez. Ells quatre són els principals encarregats de netejar de droga el centre de Sevilla, abans que s'inauguri l'Expo del 92. I, si fem cas a la pel·lícula, de droga i de delinqüència n'hi havia moltíssima. Tenen clar que la seva una feina és molt dura i plena de riscos.
Són noranta minuts plens de registres, detencions, confidents, amenaces i molta violència. I és que els mètodes de treball d'alguns dels components d'aquest "Grupo 7" són molt expeditius. A més, pel que sembla, directament i indirectament, els quatre policies havien perdut persones estimades que per culpa de la droga. Espectacular el paper de yonki de Julián Villagrán, protagonista principal de l'"Extraterrestre" de Nacho Vigalondo. És un dels candidats als Goya en la categoria de millor actor de repartiment. Una de les pel·lícules espanyoles més destacades que he vist darrerament.
"PARAULES EMMETZINADES" (MAITE CARRANZA)
Amb "Paraules Emmetzinades", Maite Carranza (Barcelona, 1958) va guanyar el Premi Edebé de Literatura Juvenil. Té 248 pàgines i es llegeix ràpid. Ens explica la història de la Bàrbara Molina, una noia que va desaparèixer quan tenia quinze anys. N'han passat quatre i ningú sap res d'ella. La donen per morta. La seva esquela ha sortit als diaris. El llibre, adient per a joves i també per a grans, és un al·legat contra els abusos sexuals.
L'acció queda condensada en el dia en què es resol el cas. Tots els capítols tenen el nom d'un dels quatre protagonistes principals: la mateixa Bàrbara Molina, l'inspector Salvador Lozano (a qui li queden 24 hores per jubilar-se), la Núria Solís (mare de la noia desapareguda) i l'Eva Carrasco que, al llarg de molts anys, havia estat la seva millor amiga. L'autora va passant d'un a l'altre, indiferentment. A la resta de personatges els coneixem perquè són esmentats pels quatre principals. Entre ells, un noi amb qui va sortir la Bàrbara, un professor de l'institut -tots dos van encapçalar la llista de sospitosos- i el pare de la noia.
Un dels missatges que ens deixa la novel·la és que les coses no sempre són com semblen. Moltes vegades la veritat està oculta i, per molt que ens esforcem, ens costa moltíssim veure-la. Si et poses en la pell de la Bàrbara -i no prens la distància necessària- pot fer-se fins i tot dur. "Paraules Emmetzinades" és un llibre escrit en primera persona, àgil i addictiu. Estic molt content d'haver-lo llegit. La Maite va presentar-lo fa uns mesos a "Els Matins" de TV3 i em va convèncer a l'instant. Totalment recomanable.
"Ell m'enxampava sempre i em castigava, una vegada i una altra. Sense testimonis, sense límits, sense mesura. Amb tota la impunitat, com si jo fos una rata. S'aturava, però, abans de matar-me, quan jo ja no tenia forces per resitir-me. Aleshores es tornava afectuós. Li agradava disposar de la meva vida, com un déu fatxenda, perdonar-me-la i tornar-me-la de mica en mica. Administrar-me la salut, l'afecte i el menjar".
Twitter: @Jordi_Sanuy
Bona setmana a totes i a tots.
dissabte, de gener 05, 2013
L'obsessió d'un poble per ajusticiar Bin Laden
"Zero Dark Thirty" serà una de les grans pel·lícules d'aquest 2013. Ja ha guanyat un munt de premis als Estats Units i té quatre nominacions als Globus d'Or. Són dues hores i mitja impecables sobre el procés de captura d'Osama Bin Laden. Està dirigida per Kathyrn Bigelow, que l'any 2009 va guanyar l'Oscar amb "The Hurt Locker". L'ha tornada a encertar completament.
No sé si tot el que explica Bigelow va ser així, però la pel·lícula m'ha semblat rigorosa i molt honesta, sense els clixés que són habituals en aquest tipus de cinema. La directora californiana fa un exercici de periodisme immens. La història comença l'11 de setembre de l'any 2001 -amb la pantalla en negre-, sentint les veus d'algunes víctimes de les Torres Bessones, i acaba amb l'entrada dels marines a la residència del Pakistan on s'amagava el líder d'Al-Qaida. Atrapar Bin Laden va ser l'obsessió de tot un poble. Van trigar deu anys en aconseguir-ho; concretament la matinada de l'1 al 2 de maig de 2011, a quarts d'una. Precisament, el títol de la cinta fa referència a aquesta hora.
Qui només busqui acció potser tindrà millors opcions a la cartellera, tot i que la part final -amb l'abatiment de Bin Laden i dels seus col·laboradors més directes- és espectacular. Com ho és la interpretació de Jessica Chastain, que fa de Maya, una jove agent de la CIA que mai es va donar per vençuda. Va jurar que no s'aturaria fins que trobés el líder d'Al-Qaida i, segons sembla, així va ser. Havia perdut moltes companyes i companys pel camí. Chastain va ser una de les actrius del 2011 (amb "Take Shelter", "El árbol de la vida", "Criadas y señoras" i "La deuda") y a "Zero Dark Thirty" torna a omplir la pantalla cada vegada que surt. És candidata als Globus d'Or en la categoria de millor actriu principal.
En definitiva, parlem d'una pel·lícula amb més escenes de despatxos que d'acció. És entre quatre parets on comencen i acaben les guerres. Molt bo el running gag de la Maya escrivint amb un rotulador, al vidre del despatx del seu cap, cada dia, quants en porten sense atacar la residència del Pakistan. Una manera més de pressionar-lo. Al final, en passen més d'un centenar! Chastain sobresurt de la resta d'actors, tot i que el nivell d'interpretació és altíssim en tots els casos. A banda d'ella, em quedo amb Jason Clark (molt creïble com a Dan) i amb James Gandolfini, que m'encanta.
No crec que m'equivoqui: "Zero Dark Thirty" serà una de les pel·lícules dels Oscar. Per cert, Bigelow reprodueix l'atemptat de l'hotel Marriott d'Islamabad, el de Londres i el que va tenir lloc dins d'una base de la CIA a l'Afganistan. Ni una paraula del de Madrid.
"UNA PISTOLA EN CADA MANO"
És impossible no emmirallar-se en algun dels personatges d'"Una pistola en cada mano", de Cesc Gay. El director barceloní (1967) retrata com ningú les relacions de parella. Ja ho va fer a "En la ciudad" (2003), a "Ficció" (2006) i a "V.O.S." (2009). Això sí, els homes que estem entre els 40 i els 50 anys, com en Cesc o jo -que en tinc 44- no surtim massa ben parats.
Ben poca cosa explicaré de l'argument, perquè és un títol imprescindible. S'ha de veure sí o sí. Només diré que reuneix actors de la categoria de Javier Cámara, Ricardo Darín, Eduard Fernández -sensacional, com sempre-, Jordi Mollà, Eduardo Noriega, Alberto San Juan, Leonardo Sbaraglia i Luis Tosar. Els seus personatges tenen moltíssims problemes de parella, provocats per les banyes, la rutina, la violència de gènere, la immaduresa, l'ansietat, l'angoixa, la manca de diners o, fins i tot, en algun cas, per culpa d'una inoportuna disfunció erèctil. Les banyes, en els casos que apareixen, d'ells cap a elles.
Les dones es comuniquen molt més que els homes, com a mínim en els ulls de Gay. Cayetana Guillén Cuervo -que suposo que s'ha fet un tractament de rejoveniment-, Candela Peña, Clara Segura i Leonor Watling estan sensacionals. Les quatre intenten ser comprensives amb els seus xicots, que mai s'expliquen les coses importants entre ells. Aquesta pel·lícula és una altra història coral, real com la vida mateixa. Persones de veritat amb problemes de veritat. El títol surt d'una frase que la Candela li deixa anar a l'Eduardo, quan intenta lligar amb ella, tot i estar casat: "es que vosotros, los hombres, siempre vais con una pistola en cada mano". Més clar, l'aigua.
"LA BIBLIOTECÀRIA D'AUSCHWITZ"
M'he emocionat amb "La bibliotecària d'Auschwitz", d'Antonio G. Iturbe (Saragossa, 1967). Feia temps que una novel·la no m'arribava tan endins. Està publicada per Columna i té 506 pàgines. Només m'ha durat tres dies. Reuneix dos temes que sempre m'han interessat molt: la passió pels llibres i l'instint de supervivència de l'ésser humà en situacions extremes. Én un títol que hauria de llegir tothom.
Una bona part de la història passa al camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau, a finals de la Segona Guerra Mundial. Allà, enmig del deliri nazi, un grup de presoners aconsegueix un petit miracle: crear una minúscula biblioteca clandestina. Només tenia vuit llibres. Alguns en llengües que no podien ni entendre. Però era completament igual. Obrir-los, tocar les seves pàgines, fins i tot olorar-los, transportava als reclusos a un món millor, lluny dels polls de les puces i dels maltractaments dels oficials de les SS. Encara que només fos per una estona.
L'encarregada de traginar els llibres amunt i avall, sempre convenientment amagats, era la Dita Adlerová, una joveneta txeca que només tenia 14 anys. Si els nazis l'haguessin descobert, l'harien condemnat a mort. Els llibres estaven prohibits. La Dita gestionava vuit llibres en paper i uns quants d'"humans"; és a dir, persones que -quan algú ho demanava- podien relatar, de viva veu, una història que sabien de memòria. La biblioteca estava al bloc 31; un bloc "familiar", l'únic amb nenes i nens. Era el que ensenyaven si algun observador internacional demanava veure el camp de concentració. Neteja d'imatge. Cartró-pedra.
Per les pàgines d'aquest llibre tan emotiu hi desfilen personatges històrics com el terrorífic doctor Josef Mengele o Rudi Rosenberg, que va fugir d'Auschwitz per explicar els horrors del nazisme. Inicialment, ningú se'l van creure. És una novel·la absorbent i universal que m'ha servit per recordar, un cop més, el genocidi nazi i fins a quin punt van arribar a patir els jueus. No diré res de l'epíleg, que és sensacional. Li dóna a l'obra un acabat que el fa màgic i irrepetible. Per a mi, "La bibliotecària d'Auschwitz" és el millor llibre que he llegit sobre el nazisme des d'"El diari d'Ana Frank". Molt millor, per exemple, que el celebrat "El nen amb el pijama de ratlles".
"La Dita només fa uns dies que és la bibliotecària, però semblen setmanes o mesos. A Auschwitz el temps no corre, s'arrossega. Gira a una velocitat infinitament més lenta que a la resta del món. Uns quants dies a Auschwitz converteixen un passarell en un veterà. També poden transformar un jove en un vell, o una persona robusta en un ésser decrèpit".
Twitter: @Jordi_Sanuy
Bona setmana a totes i a tots.