diumenge, de gener 20, 2013

Tarantino desencadena una orgia de sang


Ja sé que Quentin Tarantino no ha inventat el cinema, però l'ha fet més espectacular i divertit. 'Django' són tres hores d'acció sense aturador, amb sang -molta sang-, grans interpretacions i una banda sonora excepcional. Dos Globus d'Or, al millor guió i al millor actor de repartiment (per Christoph Waltz) i cinc candidatures als Oscar. És un dels plats forts de la temporada.

Waltz, que ja va treballar a les ordres de Tarantino a “Malditos bastardos” (2009), fa un paper espectacular. Dóna vida a King Schultz, un caçarecompenses alemany -segur de les seves possibilitats i amb un gran sentit de l'humor- que va al darrere de tres perillosos germans. El problema és que no sap quina cara fan. Per aquest motiu, arriba a un acord amb un esclau que respon al nom de Django (interpretat per Jamie Foxx), que sí que els coneix. Un cop estiguin morts, li donarà la llibertat. La primera escena, en què el Dr. Schultz compra Django a uns negrers, no s'oblida amb facilitat. Cinema en majúscules.

Tot i que la pel·lícula és una orgia de sang, amb trets destrossant cossos de manera exagerada, en el fons “Django” és una gran història d'amor. I és que un cop obtinguda la llibertat, l'únic objectiu del personatge interpretat per Foxx passa per rescatar a la seva esposa, que es diu Broomhilda (Kerry Washington). A qualsevol preu. La va perdre després que, tots dos junts, intentessin escapar-se sense èxit. Ara és propietat de Calvin Candie, que viu en una plantació batejada com “Candyland”. És malvat i es diverteix veient com, de dos en dos, els seus negres corpulents -goril·les, els anomena- s'enfronten en una lluita a vida o mort. Només en pot quedar un. Sensacional Leonardo DiCaprio.

Un dels esclaus de Candie, el que mana a tot el personal de la casa, està interpretat per un gran Sanuel L. Jackson, una de les icones de Tarantino, que també té un paper prou llarg a la final de la pel·lícula. Els fets, per cert, passen dos anys abans de començar la Guerra Civil Americana. Molt emotiu el cameo de Franko Nero, l'actor que feia de Django a la pel·lícula de Sergio Corbucci (1966). Aquí fa de negrer i només apareix un parell de minuts, en un dels salons de “Candyland”. Una títol altament recomanable.
 
"LINCOLN"

Està rebent molt bones crítiques, però “Lincoln”, dirigida per Steven Spielberg, se'm va fer llarga i densa. El millor és l'actuació de Daniel Day-Lewis (que dóna vida a l'expresident dels EEUU), Sally Field (que interpreta a la seva dona) i Tommy Lee Jones (Thaddeus Stevenson). Era una de les grans favorites als Globus d'Or, però només en va guanyar un, el de Day-Lewis com a millor actor.

És veritat que Day-Lewis està molt bé, però jo potser em quedaria amb Lee Jones. Tots dos opten als Oscar. La pel·lícula és la més nominada d'aquest any, amb dotze candidatures. Spielberg retrata els dies previs a la votació de la tretzena esmena, que havia d'acabar amb l'esclavitut. La de Lincoln és una lluita contrarrellotge per trobar els vots que li falten. Convèncer als senadors no és fàcil. A més a més, té clar que la pau arriba abans que s'accepti l'esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l'esclavatge. L'escena de la votació és espectacular. Cinema majestuós, amb molta política i ben poca acció.

"AMOR" (MICHAEL HANEKE)

“Amor”, de Michael Haneke, és una de les sorpreses dels Oscar, amb cinc candidatures. És una pel·lícula amb final tancat, a diferència dels seus  últims títols, com “La cinta blanca” (2009) o “Caché” (2005). De fet, comença pel final, amb la protagonista, morta, estirada al llit. Aquest cop, Haneke ens explica el procés d'envelliment i degradació d'una parella de músics que supera els els vuitanta anys. Fins ara s'havien valgut per ells mateixos.

El primer que vaig pensar quan vaig sortir del cinema és que m'havia de fer el testament vital. Ni vull patir ni vull ser una càrrega per a ningú. “Amor” és una pel·lícula dura -i realista- sobre la pèrdua de capacitats, pel pas del temps i les malalties. És allò d'intentar adaptar-se als canvis amb dignitat, mentre sigui possible. Emmanuelle Riva està sensacional, igual que Jean-Louis Trintignant. Ella està nominada a l'Oscar a la millor actriu principal. Amb quasi 86 anys, és la nominada de més edat de la història en aquesta categoria. També treballa francament bé Isabelle Huppert, que dóna vida a la seva filla. A Trintignant el recordo de “Rojo” (1994) i a Riva d'”Azul” (1993), dos de les pel·lícules de la trilogia de Krzystof Kieslowski.

Plànols molt i molt llargs -excessius moltes vegades-, música pràcticament inexistent, només la que escolten ells al concert inicial o a casa, en CD, i unes actuacions memorables. És una pel·lícula incòmoda, com totes les que dirigeix Haneke, però també necessària. Rodada en francès, s'emportarà segur l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

"RETRATOS Y ENCUENTROS"

Conegut com a un dels mestres de l'anomenat “Nou periodisme” -una definició que a ell no li acaba d'agradar-, Gay Talese és un escriptor únic i irrepetible. Em va deixar sense alè amb “Honrarás a tu padre” i he tornat a gaudir de la seva excepcional escriptura amb “Retratos y encuentros”, publicat per Alfaguara. Jo tinc un ritme molt ràpid de lectura, però aquest llibre l'he disfrutat a poc a poc. Té 302 pàgines.

“Retratos y encuentros” és un recull de catorze articles publicats, al llarg de molts anys, en les millors publicacions nord-americanes. En el primer, Talese fa un retrat brutal de la ciutat de Nova York i en el segon ens apropa al cantant Frank Sinatra: “Sinatra con gripe es Picasso sin pintura, Ferrari sin combustible..., sólo que peor”. També retrata grans esportistes, com els exbosejadors Floyd Patter, Joe Louis o Alí -excepcional com explica la seva trobada amb Fidel Castro a La Havana- o l'exjugador de futbol americà Joe DiMaggio, que va estar casat amb Marilyn Monroe.

També m'ho he passat apropant-me a l'actor Peter O'Toole, a un redactor de necrològiques -feina que havia fet Talese- i amb la definició que fa de les redactores de Vogue: “Cada mañana, en los días hábiles, una serie de mujeres relamidas y a prueba de arrugas, que se tratan de “querida” y “encanto” y son capaces de hablar en lletra cursiva y maldecir en francés, entran al edificio Graybar en Manhattan (...)”.

Els últims quatre articles són molt personals. Talese explica que prové d'una familia de sastres i que la curiositat que sempre ha tingut la va heretar de la seva mare. Acabo amb una gran declaració d'intencions: “Nunca escribí sobre nadie por quien no sintiera un grado considerable de respeto, respeto que es manifiesto en los trabajos que me tomo en mi escritura”.

Potser l'article més dens és el que parla de l'escriptor Hemingway, amb noms de massa persones que no conec. Em queden molt lluny en el temps. En definitiva, llegir Talese és un plaer quasi irrepetible. Ja tinc preparat a la tauleta de nit “Vida de un escritor”, el tercer i últim llibre de l'escriptor d'Ocean City publicat per Alfaguara. Quan sigui gran –està a punt de complir 82 anys-- vull tenir alguna cosa d'ell. Gràcies per les seves lliçons, Mr. Talese.

Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy

25 comentaris:

  1. La de Tarantino, genial; la de Haneke, magistral. La de Spielberg no l'he vista; segur que està bé però em fa com mandra. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Pues me gustó bastante la de Tarantino aunque el guión al final se fuerza y se acelera lamentablemente, con lo cual se pierde parte de la fuerza de la primera hora y media de película que es espectacular, aún así está muy bien.
    Y con Lincoln coincido contigo plentamente, densa y algo aburrida, aunque como retrato de la política está bastante bien y como dices la escena de la votación es vibrante.
    Sobre Amor ya hablé hace tiempo en mi blog, me gustó mucho y me pareció un buen canto al amor.
    Un saludo

    ResponElimina
  3. Hola Jordi ¡cuánto tiempo!
    Te saludo pero no leo de momento tu entrada porque, esta tarde el viento me ha impedido- por pereza- disfrutar de Django. El miércoles no se escapa y después leeré tu opinión.
    Amor, de Haneke, la tengo en espera para ir en solitario y disfrutar y así evitar que me comenten si les gusta o no..
    Lincoln??? no sé porqué rechazo un poco este cine que ya de antemano, levanta tanto furor y comentarios y apuestas de oscars. Confieso que a Lee Jones le tengo un poco de inquina porque me parece tan perfeccionista ¡ y lo es!.
    Un beso

    ResponElimina
  4. Vull anar a veure Django i Amor.Ah i dir-te que jo ja fa anys que tinc el testament vital fet.Sí, com dius cal fer-lo i estàs una mica força tranquil :)
    una abraçada Jordi!!!!!

    ResponElimina
  5. Jordi,
    de les pelis que comentes,veuré la de Tarantino,perquè per a mi es una cita obligatòria i en relació a "Amor" de Hanecke m´ha agradat molt,em pareix com dius,incòmoda però necessària.Hui l´he dedicat una entrada.
    I Lincoln és de les tres,la que menys m´atrau,a priori,encara que segur que Daniel Day Lewis estarà a la altura de les circumstancies.
    Abraç

    ResponElimina
  6. Hola, Jordicine. Para mí Django es entretenida, a veces incluso mucho, pero también irregular y con baches. Para mi gusto es demasiado larga, pero, curiosamente, las famosas escenas de diálogos estiradas hasta el límite me parecen de lo mejor. Para mí es una cuestión que tiene que ver más con el montaje y con que sobra alguna que otra escena.
    Un saludo. Buena entrada.

    ResponElimina
  7. Christoph Waltz torna a fer un paper més que espectacular, només per això la peli s'ha convertit en una imprescindible ^^

    ResponElimina
  8. La de Tarantino a la que pugui m'hi escapo. La d'Spielberg no sé si m'acaba de cridar prou l'atenció com per pagar el dineral que val el cinema actualment. La de Haneke... buf, sincerament, segurament és una pel·lícula que, qualitat cinematogràfica a part, s'ha de veure, doncs és la p.... vida real... però no sé si fer-me passar aquest tràngol, la veritat.

    ResponElimina
  9. A mi tanta sang em mareja. Les altres dues si que em fan més el pes, ja veurem.

    ResponElimina
  10. Hace ya unos cuantos años que he dejado de seguir a Tarantino, y esta orgía de sangre, en principio, no me atrae nada.

    Que una peli sobrepase las 2 horas de duración, tampoco es otra de las cosas que me emocione…

    Vamos a lo positivo….

    AMOR, salí del cine totalmente noqueada. Qué dura, qué maravilla. A mi me encantó, me pareció una obra maestra. Oye, lo del testamento vital es inevitable pensarlo después de ver semejante panorama.

    Curiosa esa casi total ausencia de música cuando ha sido parte fundamental en la vida de los personajes.

    Yo quiero que le den el Oscar a la mejor película.

    El otro día me recomendaban que leyera algo de Talese, y justo hot veo tu entrada. Me lo he cogido en la biblioteca y lo empezaré esta misma noche. Acabo de terminar una autobiografía muy poética de mi querido Manuel Rivas, Las voces bajas.

    Biquiños

    ResponElimina
  11. He vist les tres pel.lícules i coincideixo bastant en totes les valoracions. M'agrada Django desencadenado, tot i que està lluny de les millor pelis de Tarantino con Kill Bill, Pulp Fiction o Reservoir Dogs. Enm diverteix molt i m'encanten la música i les interpretacions, en especial de Waltz i de Samuel L. Jackson. Amb Lincoln em passa com a tu. Li trobo cert valor però és tan densa que em cansa i a estones m'avorreix. Els tres actors que cites estan genial. Y de Amour, tot i alguns excessos de sensacionalisme i un final poètic que no m'agarda i trenca la tónica del relat, està clar que és una peli per la reflexió.
    Un abraçada.

    ResponElimina
  12. Estem d'acord, RICARD. Una abraçada.

    Es irregular, es verdad, MUNDODENA, pero muy divertida. Estamos de acuerdo con las otras dos.

    Me alegro de volver a leerte, CAMY Ya nos darás tu opinión cuando las veas. Un beso.

    Ben fet, JOANA. Fins aviat!

    Estem d'acord, TROYANA. Incòmoda però necessària.

    Gracias, JAVIER SIMPSON. 'Django' no es una película redonda, pero pasa francamente bien. Un saludo.

    Molt gran! Fa un paper sensacional, PONS007.

    La de Tarantino és una gran opció, EL PORQUET. Una abraçada.

    Me imagino que ganará el Oscar... a la mejor película extranjera. Es de lo mejorcito que he visto últimamente. Haneke siempre me ha encantado. Talese es imprescindible. Biquiños.

    M'agrada que coincidim, DAVID AMORÓS. "Django" no és la millor pel·lícula de Tarantino, però és espectacular. "Lincoln" avorreix i poc més m'atreveixo a dir d'"Amor", després de llegir el teu sensacional i reflexiu post. Una abraçada.

    ResponElimina
  13. Una decepción 'Django', no me esperaba un clásico pero sí una película más divertida. Apenas aparecen esos diálogos crujientes marca de la casa, y como siempre, qué pena que sus pelis estén tan vacías. ¿Cuándo encontrará messieur Tarantino algo para lo que tan bien sabe hacer: contar? Un saludo!

    ResponElimina
  14. Un saludo, MANIPULADOR DE ALIMENTOS. Yo me lo pasé bien viéndola.

    ResponElimina

  15. · Amigo Jordi, te tenía algo abandonado, aunque con el Reader siguiera tolo lo que haces. Ya sabes, siempre será una referencia.

    · un abrazo

    · CR · & · LMA ·


    ResponElimina
  16. Al final creo que obtendrá más recompensa en los oscar Linconl que Django, simplemente por el tema que toca cada una.
    Un abrazo.

    ResponElimina
  17. No sóc seguidor de Tarantino, de fet només li he vist Pulp Fiction, però és que tanta sang i fetge em supera.
    Lincoln no m'interessa el més mínim.
    Amor, sí, tinc ganes de veure-la, potser caurà aquest cap de setmana.

    ResponElimina
  18. Esperaba mucho django y ha sido muy buena, como esperaba. Tarantino ha hecho otra audacia que suma a su filmografía. Amour también es una gran película. Es fija en película extranjera. Un abrazo.

    ResponElimina
  19. Tal y como comenté fui a ver Django, ahora he leído tu opinión -que comparto- la interpretación de Waltz en un papel muy distinto al de Malditos Bastardos, es extraordinaria. A Foxx no lo conocía y me ha cautivado , confioso que físicamente también, jejeje.DiCaprio, espectacular, L. Jackson perfectamente caracterizado y en un papel "desagraable".
    La pelí en sí realmente es una historia de amor, un spagueti-wenster con el toque de Tarantino, con una gran carga de denuncia sobre la exclavitud y unas escenas muy divertidas y las de sangre también porque rayan en cómic.
    Emotiva la aparición de Don Jonson y Franko Nero.
    Efectivamente la escena de cómo compra a Django es perfecta, pero también me gusta la última y la anterior cuando vuelve a la cabaña a buscar a su mujer y el juego de sombras, muy propio de la época del cine del oeste.
    Me ha gustado mucho, mucho, otra vez, Tarantino, tanto como en Kill bill...
    Esta semana me toca Amor...
    un beso

    ResponElimina
  20. De totes tres, em quedo amb Tarantino, tot i que tres hores... xq es fan les pelis tan llargues? de debò cal?

    Haneke em costa, espero que això no comporti un unfollow. Si pot ser un gran director i fer pel·lícules magistrals xò la seva duresa i lentitud tot i que no deixa indiferent, em van provocar molt mal cos.

    ResponElimina
  21. Gracias, ÑOCO LE BOLO. Un abrazo.

    Un abrazo, TETEALCA.

    Ja ens diràs que t'ha semblat, DERIC.

    Estamos de acuerdo, MARIO SALAZAR. Un abrazo.

    A ver qué te parece "AMOR", CAMY. Buena radiografía de "DJANGO'. Un beso.

    A mi Haneke sempre m'ha agradat molt, RITS. I sí, les pelis de tres hores estan de moda. Un petó.

    ResponElimina
  22. Una setmana després de l'estrena encara hi ha cues per a vore DJANGO.

    ResponElimina
  23. És la pel·lícula més taquillera del moment a tot el món, segons sembla, JOSEP.

    ResponElimina

  24. Repito comentario...
    T me encantó Django. O sea, Tarantino.

    · un abrazo

    · CR · & · LMA ·


    ResponElimina