Tarantino desencadena una orgia de sang

Ja sé que Quentin Tarantino no ha inventat el cinema, però l'ha fet més espectacular i divertit. 'Django' són tres hores d'acció sense aturador, amb sang -molta sang-, grans interpretacions i una banda sonora excepcional. Dos Globus d'Or, al millor guió i al millor actor de repartiment (per Christoph Waltz) i cinc candidatures als Oscar. És un dels plats forts de la temporada.

Waltz, que ja va treballar a les ordres de Tarantino a “Malditos bastardos” (2009), fa un paper espectacular. Dóna vida a King Schultz, un caçarecompenses alemany -segur de les seves possibilitats i amb un gran sentit de l'humor- que va al darrere de tres perillosos germans. El problema és que no sap quina cara fan. Per aquest motiu, arriba a un acord amb un esclau que respon al nom de Django (interpretat per Jamie Foxx), que sí que els coneix. Un cop estiguin morts, li donarà la llibertat. La primera escena, en què el Dr. Schultz compra Django a uns negrers, no s'oblida amb facilitat. Cinema en majúscules.

Tot i que la pel·lícula és una orgia de sang, amb trets destrossant cossos de manera exagerada, en el fons “Django” és una gran història d'amor. I és que un cop obtinguda la llibertat, l'únic objectiu del personatge interpretat per Foxx passa per rescatar a la seva esposa, que es diu Broomhilda (Kerry Washington). A qualsevol preu. La va perdre després que, tots dos junts, intentessin escapar-se sense èxit. Ara és propietat de Calvin Candie, que viu en una plantació batejada com “Candyland”. És malvat i es diverteix veient com, de dos en dos, els seus negres corpulents -goril·les, els anomena- s'enfronten en una lluita a vida o mort. Només en pot quedar un. Sensacional Leonardo DiCaprio.

Un dels esclaus de Candie, el que mana a tot el personal de la casa, està interpretat per un gran Sanuel L. Jackson, una de les icones de Tarantino, que també té un paper prou llarg a la final de la pel·lícula. Els fets, per cert, passen dos anys abans de començar la Guerra Civil Americana. Molt emotiu el cameo de Franko Nero, l'actor que feia de Django a la pel·lícula de Sergio Corbucci (1966). Aquí fa de negrer i només apareix un parell de minuts, en un dels salons de “Candyland”. Una títol altament recomanable.
 
"LINCOLN"

Està rebent molt bones crítiques, però “Lincoln”, dirigida per Steven Spielberg, se'm va fer llarga i densa. El millor és l'actuació de Daniel Day-Lewis (que dóna vida a l'expresident dels EEUU), Sally Field (que interpreta a la seva dona) i Tommy Lee Jones (Thaddeus Stevenson). Era una de les grans favorites als Globus d'Or, però només en va guanyar un, el de Day-Lewis com a millor actor.

És veritat que Day-Lewis està molt bé, però jo potser em quedaria amb Lee Jones. Tots dos opten als Oscar. La pel·lícula és la més nominada d'aquest any, amb dotze candidatures. Spielberg retrata els dies previs a la votació de la tretzena esmena, que havia d'acabar amb l'esclavitut. La de Lincoln és una lluita contrarrellotge per trobar els vots que li falten. Convèncer als senadors no és fàcil. A més a més, té clar que la pau arriba abans que s'accepti l'esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l'esclavatge. L'escena de la votació és espectacular. Cinema majestuós, amb molta política i ben poca acció.

"AMOR" (MICHAEL HANEKE)

“Amor”, de Michael Haneke, és una de les sorpreses dels Oscar, amb cinc candidatures. És una pel·lícula amb final tancat, a diferència dels seus  últims títols, com “La cinta blanca” (2009) o “Caché” (2005). De fet, comença pel final, amb la protagonista, morta, estirada al llit. Aquest cop, Haneke ens explica el procés d'envelliment i degradació d'una parella de músics que supera els els vuitanta anys. Fins ara s'havien valgut per ells mateixos.

El primer que vaig pensar quan vaig sortir del cinema és que m'havia de fer el testament vital. Ni vull patir ni vull ser una càrrega per a ningú. “Amor” és una pel·lícula dura -i realista- sobre la pèrdua de capacitats, pel pas del temps i les malalties. És allò d'intentar adaptar-se als canvis amb dignitat, mentre sigui possible. Emmanuelle Riva està sensacional, igual que Jean-Louis Trintignant. Ella està nominada a l'Oscar a la millor actriu principal. Amb quasi 86 anys, és la nominada de més edat de la història en aquesta categoria. També treballa francament bé Isabelle Huppert, que dóna vida a la seva filla. A Trintignant el recordo de “Rojo” (1994) i a Riva d'”Azul” (1993), dos de les pel·lícules de la trilogia de Krzystof Kieslowski.

Plànols molt i molt llargs -excessius moltes vegades-, música pràcticament inexistent, només la que escolten ells al concert inicial o a casa, en CD, i unes actuacions memorables. És una pel·lícula incòmoda, com totes les que dirigeix Haneke, però també necessària. Rodada en francès, s'emportarà segur l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

"RETRATOS Y ENCUENTROS"

Conegut com a un dels mestres de l'anomenat “Nou periodisme” -una definició que a ell no li acaba d'agradar-, Gay Talese és un escriptor únic i irrepetible. Em va deixar sense alè amb “Honrarás a tu padre” i he tornat a gaudir de la seva excepcional escriptura amb “Retratos y encuentros”, publicat per Alfaguara. Jo tinc un ritme molt ràpid de lectura, però aquest llibre l'he disfrutat a poc a poc. Té 302 pàgines.

“Retratos y encuentros” és un recull de catorze articles publicats, al llarg de molts anys, en les millors publicacions nord-americanes. En el primer, Talese fa un retrat brutal de la ciutat de Nova York i en el segon ens apropa al cantant Frank Sinatra: “Sinatra con gripe es Picasso sin pintura, Ferrari sin combustible..., sólo que peor”. També retrata grans esportistes, com els exbosejadors Floyd Patter, Joe Louis o Alí -excepcional com explica la seva trobada amb Fidel Castro a La Havana- o l'exjugador de futbol americà Joe DiMaggio, que va estar casat amb Marilyn Monroe.

També m'ho he passat apropant-me a l'actor Peter O'Toole, a un redactor de necrològiques -feina que havia fet Talese- i amb la definició que fa de les redactores de Vogue: “Cada mañana, en los días hábiles, una serie de mujeres relamidas y a prueba de arrugas, que se tratan de “querida” y “encanto” y son capaces de hablar en lletra cursiva y maldecir en francés, entran al edificio Graybar en Manhattan (...)”.

Els últims quatre articles són molt personals. Talese explica que prové d'una familia de sastres i que la curiositat que sempre ha tingut la va heretar de la seva mare. Acabo amb una gran declaració d'intencions: “Nunca escribí sobre nadie por quien no sintiera un grado considerable de respeto, respeto que es manifiesto en los trabajos que me tomo en mi escritura”.

Potser l'article més dens és el que parla de l'escriptor Hemingway, amb noms de massa persones que no conec. Em queden molt lluny en el temps. En definitiva, llegir Talese és un plaer quasi irrepetible. Ja tinc preparat a la tauleta de nit “Vida de un escritor”, el tercer i últim llibre de l'escriptor d'Ocean City publicat per Alfaguara. Quan sigui gran –està a punt de complir 82 anys-- vull tenir alguna cosa d'ell. Gràcies per les seves lliçons, Mr. Talese.

Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy