La lluita d'una persona contra ella mateixa

No negaré que "The Master" sigui una bona pel·lícula, però potser la crítica n'està fent un gra massa. Per a molts era una de les grans candidates als Oscar, però s'ha quedat fora de la llista de les nou finalistes. Vaig entrar el cinema amb la intenció de saber més coses sobre el naixement de l'Església de la Cienciologia i vaig sortir-ne un pèl decebut. No en fa referència en cap moment.

El millor de "The Master" és el duel interpretatiu entre Joaquin Phoenix i Philip Seymour Hoffman. Tots dos són candidats a l'Oscar, al millor actor principal i de repartiment, per aquest mateix ordre. Aquest any, les estatuetes estaran caríssimes, Phoenix interpreta a Fareddie Quell, un noi alcoholic i violent que no sap què fer amb la seva vida, a més a més de veure a tothora. Aquest és el veritable argument de la pel·lícula: la lluita d'una persona contra ella mateixa. I potser el problema és que la història del cinema ja te massa títols d'aquesta mena. Això sí, el paper de Phoenix -un actor que m'encanta- és sensacional, com sempre.

Seymour Hoffman, garantia de qualitat, també fa una gran feina. Dóna vida a Lancaster Dodd, un intel·lectual que pretén ajudar a les persones, a través d'una mena de viatge interior o viatge en el temps. Ho fa convençut? És una enganyifa? L'inici d'una secta? Moltes persones ho proven i els va bé. Des que Dodd coneix a Quell sembla que intenta salvar-lo del seu calvari diari. Vol aprofitar-se d'ell perquè és una persona feble? O realment mira pels interessos del noi? Una altra que treballa molt bé Amy Adams, a qui no fa massa vaig veure a "Golpe de efecto", fent de filla de Clint Eastwood. Aquí és la dona del personatge de Seymour Hoffman.

Jo diria que el principal problema de "The Master" és que Paul Thomas Anderson ("Magonia", 1999) no té massa clar cap a on va. Com a mínim, aquesta és la sensació que m'ha donat a mi. Parlem d'una pel·lícula sobria, complexa i, sobretot, molt ben interpretada. Esperava més, però s'ha de reconèixer que està per sobre de la mitjana actual. A qui li agradin les pel·lícules trepidants i amb molta acció segur que té millors opcions a la cartellera.

"GRUPO 7"

 "Grupo 7", d'Alberto Rodríguez, ha entrat als Goya amb força. S'ha col·locat en segona posició, amb 16 nominacions, dues menys que "Blancanieves". L'he vist aquest cap de setmana. Se'm va escapar quan la van fer al cinema. Em quedo amb Antonio de la Torre, molt convincent en el seu paper de policia violent. Tota le pel·lícula és creïble, amb ritme i personatges ben dibuixats.

Al costat de Rafael (De la Torre) hi trobem a Ángel (Mario Casas) que, inicialment, té uns mètodes de treball molt diferent al del seu company. Però amb el temps tot s'encomana. També treballa molt bé. No m'ho esperava, la veritat. El "Grupo 7" el completen un simpàtic Miguel i l'hipocondríac Mateo, interpretats per José Manuel Poga i Joaquín Núñez. Ells quatre són els principals encarregats de netejar de droga el centre de Sevilla, abans que s'inauguri l'Expo del 92. I, si fem cas a la pel·lícula, de droga i de delinqüència n'hi havia moltíssima. Tenen clar que la seva una feina és molt dura i plena de riscos.

Són noranta minuts plens de registres, detencions, confidents, amenaces i molta violència. I és que els mètodes de treball d'alguns dels components d'aquest "Grupo 7" són molt expeditius. A més, pel que sembla, directament i indirectament, els quatre policies havien perdut persones estimades que per culpa de la droga. Espectacular el paper de yonki de Julián Villagrán, protagonista principal de l'"Extraterrestre" de Nacho Vigalondo. És un dels candidats als Goya en la categoria de millor actor de repartiment. Una de les pel·lícules espanyoles més destacades que he vist darrerament.

"PARAULES EMMETZINADES" (MAITE CARRANZA)

Amb "Paraules Emmetzinades", Maite Carranza (Barcelona, 1958) va guanyar el Premi Edebé de Literatura Juvenil. Té 248 pàgines i es llegeix ràpid. Ens explica la història de la Bàrbara Molina, una noia que va desaparèixer quan tenia quinze anys. N'han  passat quatre i ningú sap res d'ella. La donen per morta. La seva esquela ha sortit als diaris. El llibre, adient per a joves i també per a grans, és un al·legat contra els abusos sexuals.

L'acció queda condensada en el dia en què es resol el cas. Tots els capítols tenen el nom d'un dels quatre protagonistes principals: la mateixa Bàrbara Molina, l'inspector Salvador Lozano (a qui li queden 24 hores per jubilar-se), la Núria Solís (mare de la noia desapareguda) i l'Eva Carrasco que, al llarg de molts anys, havia estat la seva millor amiga. L'autora va passant d'un a l'altre, indiferentment. A la resta de personatges els coneixem perquè són esmentats pels quatre principals. Entre ells, un noi amb qui va sortir la Bàrbara, un professor de l'institut -tots dos van encapçalar la llista de sospitosos- i el pare de la noia.

Un dels missatges que ens deixa la novel·la és que les coses no sempre són com semblen. Moltes vegades la veritat està oculta i, per molt que ens esforcem, ens costa moltíssim veure-la. Si et poses en la pell de la Bàrbara -i no prens la distància necessària- pot fer-se fins i tot dur. "Paraules Emmetzinades" és un llibre escrit en primera persona, àgil i addictiu. Estic molt content d'haver-lo llegit. La Maite va presentar-lo fa uns mesos a "Els Matins" de TV3 i em va convèncer a l'instant. Totalment recomanable.

"Ell m'enxampava sempre i em castigava, una vegada i una altra. Sense testimonis, sense límits, sense mesura. Amb tota la impunitat, com si jo fos una rata. S'aturava, però, abans de matar-me, quan jo ja no tenia forces per resitir-me. Aleshores es tornava afectuós. Li agradava disposar de la meva vida, com un déu fatxenda, perdonar-me-la i tornar-me-la de mica en mica. Administrar-me la salut, l'afecte i el menjar".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.