L'home de sucre no es va dissoldre mai

Darrere d’una bona pel·lícula sempre hi hauria d’haver una bona història. I en el cas de “Searching for Sugar Man” aquesta és excepcional. En menys d’una hora i mitja, el suec Malik Bendjelloul ens explica com es pot passar de l’anonimat a la fama i, un altre cop, a l’anonimat. El seu protagonista és el músic nord-americà Sixto Rodríguez, de pares mexicans. Viu a Detroit.

Per a mi, Rodríguez s'ha convertit en un ídol. Per la seva música però també per la seva senzillesa. El 10 de juliol complirà 71 anys. Aquest és, sens dubte, una de les grans pel·lícules del 2012, potser la més destacada. La setmana passada va rebre l’Oscar al millor documental. En Sixto mai va triomfar als Estats Units. Hi va publicar dos àlbums, “Cold fact” (1970) -l'acabo de comprar- i "Coming from reality" (1971). Diuen que tot just va vendre un centenar de còpies, tirant llarg. No s'entén.

Durant molts anys es va creure que aquest músic s'havia suicidat en un escenari. Corrien dues versions. Que s'havia disparat un tret al cap i que s'havia cremat a l'estil bonze davant del seu escàs públic. És per això que dos sud-africans van començar a investigar quin va ser el final de Rodríguez i perquè no va triomfar mai... a Nord-amèrica. I és que, sense saber-ho, era un ídol de masses a Sud-àfrica. Per això aquestes dues persones decideixen saber-ne més coses. A Sud-àfrica va vendre centenars de milers de còpies. Ell ni se n' havia assabentat. Mai havia rebut cap benefici per les vendes.

MÉS FAMÓS QUE BOB DYLAN

Aliè al seu èxit, Rodríguez seguia treballant a la construc-ció. Fins que aquests inquiets sud-africans el van trobar, retornant-li una part de l'èxit que sempre havia merescut. El concert que fa el 3 de juny de 1998 a Ciutat del Cap és brutal. A priori, ningú es podia creure que poguessin sentir al vertader i inimitable Rodríguez. Era com si Elvis Presley tornés de la mort. A Sud-àfrica, en Sixto era més famós que els Rolling, els Beatles o el mateix Bob Dylan.

És impossible veure "Searching for a Sugar Man" -Sugar Man és una de les seves cançons més conegudes- i no emocionar-se. Encara que, abans de veure el documental, no sabés absolutament res d'ell. L'alegria amb què el rep tothom, les mirades, els plors, els petons i les abraçades que es veuen en el seu concert de debut, van fer que se m'humitegessin els ulls. Poesia en estat pur. Quan sonen els primers acords d'"I Wonder" l'esclat de joia és espectacular. Sí, realment, era Sixto Rodríguez, amb qui van créixer un munt de generacions. Les seves cançons de protesta van servir, entre d'altres coses, per plantar cara a l'Apartheid al país.

Estem davant d'un documental intimista, amb un munt d'entrevistes, amb Sixto Rodríguez i les seves tres filles incloses. Moltes fotografies de l'època, imatges en càmares domèstiques i les sensacionals cançons del músic, que donen a la pel·lícula un embolcall quasi perfecte. Totalment recomanable, encara que no sabeu res del músic, com era el meu cas.

"UN ASUNTO REAL"

A l'espera de l'estrena d'"Ana Karenina" (el divendres 15 de març), "Un asunto real" m'ha semblat una molt bona pel·lícula. Aquest drama històric danès va ser una de les cinc finalistes als Oscars en la categoria de parla no anglesa. El millor de tot és la sensacional actuació de la guapíssima Alicia Vikander que, per cert, també té un paper a la citada "Ana Karenina".

L'Alicia és sueca, té 24 anys i una veu trencada que enamora. En aquesta pel·lícula dóna vida a la londinenca Carolina Matilde, que es converteix en reina de Dinamarca després de casar-se amb Christian VII. Mai acaben de congeniar perquè el rei és molt especial, ratllant l'ezquizofrènia, pel que sembla. Era capaç de coses tan estranyes com fer al seu gos membre honorari del Consell d'Estat. L'únic que és capaç de portar-lo pel bon camí -i alhora aprofitar-se'n- és el seu metge personal, alemany Johann Friedrich Struensee, partidari de la il·lustració. Mads Mikkelsen està espectacular.

I no explicaré massa més. Només vull dir que "Un asunto real" ens regala un triangle amorós brutal. Amistat, lluita pel poder, sexe, traïció i moltes coses més. Més de dues hores i quart de cinema sobri i molt atractiu sobre la Dinamarca de finals del segle XVIII. I una actriu, com he dit abans, que haurem de seguir de ben a prop. Si manté el nivell d'aquesta pel·lícula, té un futur impressionant per davant. Apunto en nom de Vikander.

"DIETARI DE PORTO" (JAUME BENAVENTE)

Aquest és el tercer títol que llegeixo de Jaume Benavente (Barcelona, 1958), després de "Lluny d'aquí" i d'"El quadern de Nicolaas Kleen". "Dietari de Porto" és un llibre diferent, un "dos en un", per dir-ho d'alguna manera. Després explico perquè. Està publicat per Perifèric Edicions i té 238 pàgines. El fet que conegui Porto -una ciutat que m'encanta- m'ha servit per gaudir de la lectura encara una mica més.

Per què aquest parlo d'un "dos en un"? Doncs perquè la primera part és clarament un llibre de viatges. Benavente, un enamorat de Portugal en general i de Porto en particular, fa un recorregut per la ciutat, fixant-se en pràcticament tot, amb el fantàstic pont de Lluís I al capdavant. No li passen per alt ni el captaires ni la droga que corren pels seus carrers. Voluntàriament o involuntària, Benavente se'ns presenta com una persona un pèl tímida. Li hauria agradat parlar amb algunes de les persones amb què es va anar trobant en el seu recorregut, potser fer-los més preguntes, però potser en el moment no ho va creure oportú.

La segona part, titulada "Ficcions", serveix a Benavente per col·locar personatges reals -descoberts en les seves passejades- en històries creades per ell. Aprofita els escenaris i algunes d'aquestes persones per explicar-nos històries plenes de vida, algunes relacionades -encara de lluny- amb personatges d'"El quadern de Nicolaas Kleen", citat anteriorment. Avantpassats, per exemple, de la inspectora Marja Batelaar. També ens parla del declivi d'una empresa que fabrica objectes de vidre, de la relació entre un home que està connectat a una ampolla d'oxigen i el seu fill taxista; i de l'intent de supervivència d'una noia a qui la sort li ha donat l'esquena. Molt recomanable.

"I en aquesta obscuritat, tanmateix, hi havia la possibilitat d'una tènue llum, com la que buscava la dona oriental que escrivia en un cafè d'Amarante o la gitana de la Torre de Moncorvo. Si no, quin sentit tindria continuar vivint en la ficció?, em preguntava a la meva taula de la confiteria, mentre la pluja lleugera m'imitava a sortir, a passejar amb ella pels carrers d'una ciutat que ja per sempre trobaria bella i exèntrica".

La meva visió de Porto

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

@tutambepots