Tots els límits esperen ser transgredits

Pretenciosa. És la primera paraula que em ve al cap quan penso en "El atlas de las nubes". Pretenciosa i difícil de digerir perquè són sis històries en una. De vegades, passem d'una a l'altra en un temps rècord, potser en quinze segons. La pel·lícula està dirigida per Tom Tykwer ("Corre, Lola, Corre", 1998) i pels germans Andy i Lana Wachowski, responsables de la trilogia "Matrix".

Per què és pretenciosa? Doncs perquè està plena de sentències, com per exemple aquesta: "Nuestras vidas no nos pertenecen. Del vientre a la tumba estamos ligados a otros". O aquesta altra: "Todos los límites son convenciones esperando ser transgredidos". Frases, suposadament filosòfiques que, personalment, m'han fet una mica de riure. També fan riure algunes de les caracteritzacions dels actors, que interpreten un munt de papers cadascun. A Tom Hanks n'hi he comptat set i a Huhg Gran un total de sis. Tots dos acaben cansant. Per no parlar de les disfresses de la gran Susan Sarandon...

Visualment, "El atlas de las nubes" és espectacular, sobretot la part que passa l'any 2130, en l'anomenat Nou Seül. És la història amb més acció, amb una estètica molt similar a la de "Matrix" i la que serveix per lligar totes les altres. Com a mínim, ho intenta. El que semblen voler dir-nos els Wachowski i companyia és que el present i el passsat estan lligats i que les nostres vides -i cito textualment- es "repliquen". Tot és cíclic. Segons sembla, no ens deixen estar morts massa temps! M'imagino que és per això que tots els actors fan molts papers. Suposadament, entre els anys 1850 i 2300, els seus personatges van viure moltes vides.

De què parla la pel·lícula? Dons de la informació -que sempre és poder-, del domini de la ment per part dels que manen, de la presència del mal en les persones i també de la religió. Temes als quals se'ls dona massa magnificiència. En el fons, hi ha la idea que en una societat capitalista ens acabem menjant uns als altres i, de vegades, no metafòricament. Res de nou. I més si tenim en compte que, en més d'una ocasió, es fa referència -explícita o implícita- a "Solyent Green", dirigida per Richard Fleischer, l'any 1973. A "El atlas de las nubes" també hi ha un producte alimentari que, suposadament, prové de concentrats vegetals. I no explico més. També es cita a l'antropòleg i escriptor peruà Carlos Castaneda.

SIS HISTÒRIES DIFERENTS

Aquestes són les sis històries que configuren "El atlas de las nubes" i que penso que volen dir-nos:

-La complicada relació entre un músic de prestigi internacional -que ja ha perdut la inspiració- i un de més jove, que espera triomfar en un futur no gaire llunyà. Enveja? Homofòbia? El jove és homosexual.

-La fugida d'una noia d'una societat alienada en la qual és un número més. De fet, respon amb el nom de Sonmi-451. Quan comença a pensar per ella mateixa, es converteix en un perill pels que manen. Gran paper de Du-na Bae ("Air doll", 2009). Aquesta dona és una preciositat.

-La relació d'amistat entre un xicot ric i un esclau negre. El triangle el completa un home amb molta ambició, capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. Aquesta història passa majoritàriament en un vaixell. Critica l'esclavatge i l'avarícia.

-La exparella del músic jove es fa gran i té en el seu poder un dossier que compromet a una gran empresa. Si arriba a sortir a la llum, podria enfonsar-la a la misèria. Té la possibilitat de salvar moltes vides. Corrupció, espionatge i assassins a sou. Amb Halle Berry i Hugo Weaving, el dolent de "Matrix".

-Un editor acaba en una residència, per accident, i intentarà escapar-se'n a qualsevol preu. Sensacional Jim Broadbent ('Another Year', 2010). Què fem amb la nostra gent gran?

-En una societat ancestral, un home covard (el millor paper dels que fa Tom Hanks) intenta resistir als invasors. La màgia preval per sobre de tot, fins que arriba algú, de molt lluny, que trenca els esquemes. Present i futur coincideixen. Tot està interconnectat.

Possiblement, "El atlas de las nubes" demana una segona visió per acabar de pair-la.

"BLUE VALENTINE"

Si hi ha algú que no creu que Ryan Gosling sigui l'actor del moment, que aixequi el dit. Ningú? Doncs estem d'acord. Em va encantar a "Lars y una chica de verdad" (2007) i, des de llavors, no m'he perdut res d'ell. Si haig d'escollir em quedo amb "Drive" (2011). A "Blue Valentine" -és del 2010 però ha trigat tres anys a estrenar-se- també està molt bé. Aquí està dirigit per Derek Cianfrance.

Gosling comparteix cartell amb una gran Michelle Williams ("Mi semana con Marilyn", 2011). Interpreten en Dean i la Cindy, una parella que va començar amb molta màgia i que, amb el pas del temps, camina inexorablement cap a l'abisme. Què ha passat? Doncs no queda massa clar i, per a mi, aquest és el principal problema de la pel·lícula. Ella no suporta que se li apropi i la toqui. Potser en Dean beu massa? Potser és un pèl agressiu? El que queda clar és que l'home es desviu per la seva filla. Per intentar arreglar la situació, en Dean proposa a la seva dona passar una nit en un hotel amb habitacions temàtiques, concretament a l'habitació del futur. Encara existeix el seu com a parella?

"Blue valentine" -es titula com las cançó de Tom Waits- és una pel·lícula intimista, molt ben interpretada i amb una ambientació molt indie. L'he disfrutada molt, tot i que esperava una mica més. Veiem com la parella s'enfonsa, però no acabem de saber què o qui els condueix a aquesta situació límit. És veritat que no ens ho han de donar tot mastegat, però tenir alguna dada més potser hauria embolcallat la història una mica millor. Recomanable.

"EL AZAR DE LA MUJER RUBIA"

Haig de reconèixer que encara no havia llegit res de Manuel Vicent (Villavieja, Castelló, 1936). Això sí, després de devorar "El azar de la mujer rubia" tinc clar que no em perdré res del que escrigui a partir d'ara. Feia molt temps que no em topava amb un autor amb tanta força. Dir les coses com les diu ell no ha de ser fàcil; encara menys en el panorama polític actual. Tot un descobriment. La novel·la està publicada per l'editorial Alfaguara i té 244 pàgines.

Amb una escriptura directa i diria que quasi salvatge, Vicent repassa la política espanyola dels últims anys, des de la postguerra fins a l'actualitat. Ho fa, caminant entre la ficció i la història, basant-se en el triangle que van formar Joan Carles de Borbó, Adolfo Suárez i Carmen Díez de Rivera, la mujer rubia. Díez de Rivera va tenir un paper clau en la transició, ja que va estar molt a prop del Rei i del President del Govern, quan més ho necessitaven tots dos. Podríem dir que va fer de pont entre tots dos. Va morir el 1999, quan només tenia 57 anys, víctima d'un càncer de pit.

Vicent carrega contra tot i tothom. Ho fa des de la desmemòria de Suárez, que un dia, no molt llunyà, va rebre la visita del Rei. L'expresident no sap qui són cap dels dos ni els càrrecs que ocupen o van ocupar. És per això que les coses que li passen pel cap son volàtils. Potser inconexes? Jo diria que no.

Així recorda Suárex, per exemple, el casament de la filla de José María Aznar i Ana Botella amb Alejandro Agag: "La novia tuvo los arrestos necesarios para hacer esperar un cuarto de hora a los reyes de España. Tal vez su papá le había dicho que era el momento de marcar territorio, que el rey se entere de una vez de quién cojones manda aquí, pero finalmente, cuando algunos invitados ya tenían la vejiga a punto de reventar, llegó ella en un automóvil largo como su progenitor imaginaba que tenía el propio miembro viril".

També reben Mariano Rajoy -"de sangre sólo precisa la que se necesita para las morcillas"-, Manuel Fraga -que es comportava com un "bodeguero eufórico"-, Santiago Carrillo -"un genio burlón, rodeado de burócratas"-, Jesús Gil, Francisco Franco, Felipe González, Alfonso Guerra o el mateix rei Joan Carles, entre d'altres. Només Carmen Díez de Rivera, filla il·legítima de Ramón Serranop Suñer, queda fora de la ploma afilada de Vicent, que escriu una obra impressionant i imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy @tutambepots