El “fracking” arriba al cinema, amb Van Sant

Compromesa? Sí... però tova! Parlo de “Tierra prometida”, de Gus Van Sant. Està interpretada per Matt Damon, que també ha fet el guió. És la mateixa fòrmula que, director i actor, van fer utilitzar a “El indomable Will Hunting” (1997), Oscar al millor guió original. També van treballar plegats a “Gerry” (2002) i a “Elephant” (2003). Parlem de cinema d'autor?

“Tierra prometida” ens parla, directament o indirecta, del “fracking”, conegut també com fracturació hidràulica. Actualment, està molt de moda a Catalunya. El protagonista principal és Steve Butler (Damon), que dóna vida a un executiu d’una multinacional que es diu Global Crosspowe Solutions. La seva feina és clara: ha de convèncer als habitants del petit poble de McKinley, a Pennsylvania, que li venguin els drets de perforació de les seves terres, per extreure’n gas o petroli. L’Steve intentarà aprofitar-se de la crisi que pateixen la majoria dels ramaders, que no saben com treure les seves famílies cap endavant. És aquesta la sol·lució?

El posicionament de la pel·lícula és clarament contrari al “fracking”. Podríem dir que “Tierra Prometida” desaprova el “fracking” i, sobretot, les pràctiques que fan servir les multinacionals per convèncer als propietaris de les terres. Parla directament de les empreses gasístiques o petroleres, però el model d’”atac” (amenaces, coaccions i suborns constants) es pot traslladar a qualsevol altra companyia amb la voluntat d’expandir-se a qualsevol preu. Salvant les distàncies, m’ha recordat, per exemple, “Erin Brockovich” (2000), on una abogada també lluitava contra projectes gegants.

Fins aquí, tot correcte. El problema, i no explicaré més, arriba quan Gus Van Sant intenta humanitzar Steve Butler. Com pot ser que un tauró de les finances com ell es replentegi la seva vida d’un dia per l’altra? Realment això és possible? O el fet que també l’enganyessin a ell li fa obrir els ulls de veritat? Preguntes i més preguntes que queden contestades al final de la pel·lícula. Per acabar diré que Damon està molt ben acompanyat per Frances McDormand. Aquesta actriu, casada amb Joel Coen, sempre m’ha agradat moltíssim. El seu paper de dona embarassada a “Fargo” (1996) li va proporcionar l’Oscar a millor actriu principal. El triplet el completa Rosemarie DeWitt (“La boda de Rachel”, 2008). “Tierra prometida” és amable, simpàtica i difícil de creure. Res més.

 “ATOMKA” (FRANCK THILLIEZ)

Ja he acabat la trilogia sobre l'origen del mal, del francès Franck Thilliez (Annecy, 1973). Que és sobre el mal ho dic jo, però no crec que ningú em porti la contrària. Després de llegir “El síndrome E” i "Gataca", aquesta setmana he devorat “Atomka”. Són 556 pàgines apassionants, que es llegeixen d’una tirada, sense poder respirar. I no és un tòpic. En castellà, està publicat per l'editorial Destino, amb traducció de Joan Riambau.

Podem tornar a parlar tranquil·lament de novel·la negra, amb assassins en sèrie, però amb problemes de fons molt reals. A “Atomka”, Thilliez fa referència a l’àtom, a les catàstrofes nuclears (amb la de Txernòbil al capdavant) i a la crionització. Calor i fred. Fred i calor. Un cop més, els encarregats de trobar els culpables de les desgràcies alienes són el comissari Franck Sharko i la tinent Lucie Henebelle, que, des del final de “Gataca”, tornen a ser parella. Són dos personatges molt ben dibuixats psicològicament, amb unes vides interiors duríssimes. Queda clar que estan fets un per l’altre. Cauen bé des que els coneixes i, d’ells, en vols saber més i més coses. Tindran continuïtat?

Aquest cop, les pistes a seguir són moltes. Un periodista mort, una periodista desapareguda, dones que algú llança a llacs gelats (algunes mortes i algunes vives) i nens molt contaminats (propers a les zones de Txernòbil) a qui algú fa servir de conillets d’índies. Amb quina finalitat? Tot això combinat amb l’assassí que acosa Skarko des de fa temps i que, per un motiu que desconeixem al principi del llibre, el vol mort -i també a la Lucie- a qualsevol preu. Està relacionat amb algun cas del passat? Acció sense aturador, homes violents i uns policies que ho sacrifiquen tot, pels volts de Nadal, per lliurar França de monstres sense cor ni decència.

"Al igual que Sharko, Lucie no se había puesto los guantes; quería sentir el gatillo de su Sig Sauer, ese contacto directo con la muerte. El frío la iba invadiendo y le devoraba los dedos. Podrían distinguirse huellas de pasos desde el Mégane hacia casa. Unas huellas anchas, inmensas. Se le hizo un nudo en la garganta. Ante ellos, un gran edificio de piedra antigua y madera, con el tejado que parecía la caperuza de un champiñón. Todas las contraventanas estaban cerradas, pero entre las tablas de madera se filtraba la luz”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Una simple calúmnia pot arruïnar-nos la vida

"La caza" (Jatgen) és una pel·lícula imprescindible. Hi ha qui diu que Thomas Vinterberg ("Festen", 1998) ens ho dóna tot massa fàcil i mastegat; però no hi estic d'acord. Un dels encerts del director danès és que aconsegueix posar-nos en la pell del protagonista. Tot sembla molt real i, per tant, també podria passar-nos a nosaltres. Fa por només de pensar-hi!

Jo no explicaré res que pugui perjudicar a les persones que encara no hagin vist le pel·lícula. Però, sobretot, cal anar al cinema sense saber quin és el rumor o la calúmnia que arruïna la vida de l'antiheroi. Cal esbrinar-ho quan toca, no abans. El que sí puc dir és que, moltes vegades, l'opinió d'un tercer, sobre un fet concret, pot marcar una tendència perillosa. Abans de crucifixar algú estaria bé que pogués defensar-se, saber la seva versió dels fets. La Inquisició ja hauria de quedar enrere. Hem de ser valents i tenir una opinió pensada i justificada. Res de seguidisme visceral.

Acabo destacant la gran interpretació de Mads Mikkelsen, que s'està convertint en tot un referent per a mi. A "La caza" -quin gran títol- fa de Lucas, un separat de quaranta anys -amb un fill adolescent- que treballa en una escola bressol. També treballa francament bé Thomas Bo Larsen, que és el millor amic d'en Lucas. Al Mads el vaig veure no fa massa, fent de metge, a "Un asunto real", candidata a l'Oscar, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. Al Thomas el recordo de "Festen", citada anteriorment. Per cert, una curiositat, un i altre actor van coincidir en el repartiment, encara que sembli increïble, de "Torremolinos 73", de Pablo Berger ("Blancanieves").

"EL TRASPIÉ" (FERNANDO SAVATER)

Encara no havia llegit mai res de l'escriptor i professor de Filosofia Fernando Savater (Sant Sebàstia, 1947). He començat per un llibre molt curtet, de només 91 pàgines. Es diu "El traspié. Una tarde con Schopenhauer" i la veritat és que passa francament bé. Com diu a la "Carta de ajuste" -suposo que dir-li pròleg era massa normal- es tracta d'una comèdia filosòfica que li va encarregar Pilar Miró, a qui li dedica el llibre. Ara l'ha reescrit.

Els dos principals personatges de l'obra són el filòsof alemany Arthur Schopenhauer i l'escultura Elisabet Ney. Tots dos parlen de diverses coses mentre ella li està fent un bust que ha de quedar per a la posteritat. Schopenhauer, pessimista per naturalesa, pensa que, com a mínim en vida, no ha aconseguit la fama que mereixia, una fama que espera aconseguir amb el pas del temps. L'Elisabet li cau bé, tot i ser del gènere femení. Ell, misògam com pocs, creu que són els homes els que han de pensar; les dones no cal. Li parla de filosofia, de música i de política. Schopenhauer és partidari del poder i contrari a qualsevol proposta o revolta del poble...

Misògam, diria que feixista i amb un ego que no se l'acaba. Aquesta és la versió del filòsof que ens regala Savater, basant-se en el seu coneixement, segons relata en l'epíleg o, millor dir, la "Despedida y cierre". En la part final del llibre, l'escriptor basc fa entrar en escena un imaginari Rodrigo de Zúñiga, amb qui parla de les corrides de toros -que Schopenhauer odia- i que, fins i tot, se les ingenia per organitzar-li una curiosa i crec que molt falsa sessió d'espiritisme.

"¿Que no hay profesores de filosofía en España? ¡Pues mejor! ¿Que sólo pueden enorgullecerse de sus grandes teólogos y carecen de insignes filósofos estatales? ¡Mejor que mejor! Quiero decir que mejor para mí, claro. Porque no sólo piensan los profesores y los filósosfos no oficiales, faltaría más... ¿Acaso no fue un gran pensador Cervantes y su Don Quijote no es un concepto más auténtico y más fecundo que cualquiera de las paparruchas ininteligibles de Hegel? ¿Es el declamatorio Fichte mejor filósofo que Calderón, cuyo drama La Vida es sueño vale más que bibliotecas enteras de autorzuelos pensionados? Pues bien, mi filosofía es la única que enlaza con el desengaño de Cervantes y Calderón, poniendo en conceptos sus intuiciones literarias. Créame, es muy probable que dentro de cincuenta años se me lea en España más que en ninguna otra parte de Europa, con la autorización de los profesores o sin ella".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Continua la gira de "Tu també pots"!

 

Aquest divendres, dia 19 d'abril, vam presentar "Tu també pots" a la Llibreria La Gralla de Granollers. L'acte va ser conduït per l'amic Eloi Cordomí, meteoròleg de TV3. Tant en Lluís Puig (el fisioinquiet) com jo també vam ser a La Gralla el dissabte a la tarda, amb d'altres autors -com l'Albert Espinosa-, firmant exemplars de cara a Sant Jordi. Per en Lluís i per a mi (el nostre és un llibre escrit a quatre mans) va ser tot un honor. A la presentació de divendres ens van acompanyar més d'un centenar de persones, amb l'alcalde de Granollers, Josep Mayoral, i la presentadora d'Els Matins i bona amiga Ariadna Oltra al capdavant.

Com heu pogut veure en la fotografia que encapçala aquest post, són molts els esportistes entrevistats al llibre que ens han donat el seu suport. És el cas de Kilian Jornet, que ha penjat al seu compte de Twitter una fotografia amb "Tu també pots" a les mans. En Kilian és un dels protagonistes i, a més a més, l'autor del pròleg. Ens està ajudant moltíssim i li estem agraïts. És un crac com a esportista i també com a persona.

BERTA CASTELLS TAMBÉ AMB "TU TAMBÉ POTS"

A la presentació del llibre "Tu també pots" a Tarragona vam comptar amb la presència, entre d'altres, de la llançadora de pes Berta Castells i de l'exatleta Maite Montaña. Estem encantats! El mestre de cerimònies va ser el periodista de TV3 Josep Coch, amb qui m'uneix una gran relació. Som dues de les persones que més matinem cada dia. Ell una mica més.

QUIM NADAL, CICERONE A PALAMÓS

En el "Tour" de presentació de "Tu també pots" també ha passat per Palamós. Al Cafè de La Gavina vam estar acompanyats pel professor d'història Joaquim Nadal, que ens va donar una lliçó magistral. Va estar espectacular! Més d'un centenar de persones van seguir amb atenció el procés de creació del llibre que, precisament, va néixer en aquesta bonica localitat de la Costa Brava.

La setmana que ve, més. Moltes gràcies a tothom pel vostre recolzament. Entre tots, intentarem fer gran "TU TAMBÉ POTS".

@tutambepots

"L'atleta": L'esperit de superació de Bikila

“The Athlete” (L’atleta) és una petita joia. Explica la història d’Abebe Bikila, que va guanyar l’or a la Marató dels Jocs Olímpics de Roma (1960). La imatge de l’atleta etíop, descalç, sobre les llambordes de la Ciutat Eterna, és de les que no s'obliden. Les sabatilles que li havien deixat li feien mal! Bikila es va convertir en el primer africà en penjar-se al coll l'or olímpic. A Tòquio 64 va repetir victòria.

"L'atleta" està codirigida pels etíops Davey Frankel i Rasselas Lawek que, a més a més, interpreta a Bikila. La pel·lícula està gravada en 35 mil·límetres i camina entre el biòpic, el documental i el drama, amb referències a la difícil situació econòmica i política d'Etiòpia. El que més m'ha impactat de la pel·lícula és la seva lluminositat. Tot és molt clar, amb uns colors preciosos. Les imatges de Bikila corrent a l'aire lliure, pels camps i per les muntanyes, són excepcionals. També m'ha fet gràcia que es desplacés amunt i avall amb un Volkswagen "escarbat". Les imatges enregistrades per fer la pel·lícula es barregen amb d'altres d'històriques, sobretot de Bikila a la Marató de Roma i dels seus últims anys de vida...

I és que l'atleta va morir l'any 1973, quan només en tenia 41 anys. Va ser per culpa d'una hemorràgia cerebral, quatre anys després de patir un accident de cotxe, que el va deixar paraplègic. Bikila va ser tot un exemple de superació, com deixa clar la pel·lícula. Després del desencís inicial, va fer tot el possible per fer una vida més o menys "normal". Tenia moltes ganes de seguir competint i, per a aconseguir-ho, va participar en diferents competicions en cadira de rodes, com de tir en arc o de curses en trineu. Ell era un esperit lliure i no volia quedar-se tancat enmig de quatre parets.

EL 20 D'ABRIL ES PROJECTA A BARCELONA

Si encara no heu vist la pel·lícula, l’Associació de Famílies de Nens i Nenes d’Etiòpia (AFNE) la projecta el dissabte 20 d'abril, a les set de la tarda, en versió original subtitulada en català i amb finalitats benèfiques. Serà a l’Auditori Axa de l’Illa Diegonal de Barcelona. El preu de l'entrada és de cinc euros. Els beneficis recaptats es destinaran al projecte Materno-Infantil de la localitat de Muketuri (Etiòpia), gràcies al qual 275 nens i nenes reben educació infantil primària (dels 4 als 6 anys) i dos àpats diaris (esmorzar i dinar). A més a més, 120 dones reben formació en horticultura i nutrició.

"CUANDO SER LA MEJOR NO ES SUFICIENTE"

Podríem dir que l’Anna Tarrés (Barcelona, 1967) està a la cresta de l’onada; en el seu punt més alt. Així no deixem de parlar d’aigua, el seu habitat natural. Fa de jurat a “Splash”, col·labora a “Els Matins” de TV3 i acaba d’escriure “Cuando ser la mejor no es suficiente”, publicat per l'editorial Planeta. És difícil que un títol pugui dir més d’una persona, en aquest cas de l’Anna, convençuda de les seves possibilitats.

Va ser la primera seleccionadora espanyola sincronitzada (fins llavors aquest esport era molt desconegut) i, sota les seves ordres -i mai millor dit- l’equip ha guanyat 55 medalles. Al llarg de les 223 pàgines del llibre, explica com va aconseguir crear un equip guanyador. Assegura que els seus mètodes donen resultats diferents, nous i únics. La sincronitzada no és una ciència però, segons ella, sí que té fórmula matemàtica: Treball + CAR + becas ADO. Després d’assegurar que “educar es difícil; gestionar personas, también, y egos, aún más”, explica que sempre ha tingut debilitat per l’Andrea Fuentes, la nedadora més treballadora de totes. A la Gemma Mengual, segons Tarrés, només li ha faltat “determinación de querer un poco más o la ambicion del oro”.

Tarrés també es defensa de les acusacions que tot un seguit de nedadores li van fer en una carta oberta als mitjans de comunicació, després que Fernando Carpena, president de la Federació Espanyola de la Natació, va decidir, sorprenentment, no renovar-la. Ella encara no ho entén. A les nedadores, explica, els ha fet de mare, d’amiga, de consellera, de psicòloga i de confident. En definitiva, que sempre ha cuidat les seves esportistes com millor ha sabut. Està convençuda que Carpena volia difuminar el seu protagonisme, que considerava excessiu. Al seu superior l'acusa de mala gestió, a les federacions madrilenya i espanyola, i de fer-li la vida impossible. També deixa caure que l’esport és massa masclista i que, en el cas de la sincronitzada, molesta que hi hagi tantes catalanes.

“Para poder hacer realidad el sueño de ganar, lo primero que hay que tener es un equipo de personas que luchen por los mismos objetivos, que paguen todo el precio que vale conseguir esos objetivos y que tanto a las verdes como a las maduras todo el munto tenga certeza de que cada una de nosotras ha dado su máximo. El estado de salud del equipo se mide, sobre todo, por la capacidad de rehacerse en momentos de máxima dificultad, de máximo descanso, cuando surgen las adversidades, o simplemente cuando se ha acabado el entrenameniento y alguien ha salido tocado”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La vida és un joc de miralls molt complicat

"Tesis sobre un homicidio" és un joc de miralls constant. Diu la saviesa popular, que les coses són del color del vidre amb què es mira; i hi estic d'acord. Però és que, a més a més, Hernan Goldfrid omple la pel·lícula de miralls, on sovint s'hi veuen reflectits els protagonistes. Miralls i vidres, que ens parlen de dobles visions i, de vegades, de transparència.

El duel interpretatiu entre Ricardo Darín i Alberto Ammann ("Celda 211", 2009) és espectacular. Podríem parlar d'un combat de boxa sense victòria per KO, aprofitant l'esport que practica un dels protagonistes; concretament Roberto Bermúdez (Darín). És advocat, però no exerceix com a tal. Fa classes de Dret Penal a la Facultat. Ammann dóna vida a Gonzalo Ruiz Cordera, potser l'alumne més brillant de la classe. En Gonzalo és el fill d'un amic i antic rival d'en Roberto. Entec que quan el noi era petit -ara fa anys que no tenien relació- fins i tot s'hi emmirallava!

El millor d'aquesta interessant pel·lícula de Goldfrid és el final, al més pur estil de Michael Haneke. L'argument és aquest. Davant de la Facultat de Dret, una noia ha estat brutalment assassinada. Quan es troba el cos, en Roberto, que està donant classe, s'acosta a la finestra, com els seus alumnes. Se n'assabenten que passa alguna cosa per l'enrenou que hi ha al carrer. En Gonzalo també és a classe. Malgrat això, un temps després, en Roberto assegurarà que l'ha matada l'alumne. No en té cap dubte. És més; creu que el noi l'està desafiant, fent-lo protagonista d'un joc macabre. Molt recomanable.

"GATACA" (FRANCK THILIEZ)

L'Alba Fité, de Destino, em va dir que si m'agradava la novel·la negra havia de llegir el francès Franck Thilliez (Annecy, 1973) i vaig fer-li cas. Ahir vaig començar "Atomka", després d'acabar "Gataca". Fa tres setmanes ja vaig parlar d'"El síndrome E", el primer llibre d'aquest autor que vaig devorar. És addictiu. A "Gataca", els protagonistes són els mateixos: la tinent Lucie Henebelle i el comissari Franck Sharko, amb unes vides familiars marcades per la desgràcia.

Es pot llegir "Gataca" sense haver atacat "El síndrome E", però és millor fer-ho, perquè estan relacionats. De fet, "Gataca" comença explicant com es resol el segrest amb què acaba el llibre anterior. Si parlem de novel·la negra hem de fer-ho també de violència, però Thilliez sempre va una mica més enllà. El seu objectiu no passa per explicar un o molts assassinats en concret. El que intenta, com a mínim així ho veig jo, és anar al moll de l'os d'aquesta xacra social. Intentar explicar què la provoca i perquè. A "El síndrome E" es preguntava si hi havia un gen de la violència. A "Gataca" -654 pàgines que es llegeixen en un obrir i tancar d'ulls- va encara més lluny i parla de la genètica i de la teoria de l'Evolució, intentant arribar a les mateixes arrels del mal.

Els casos en què treballen la Lucie i en Franck són el d'un pare infanticida apunyalat en el seu cotxe però, sobretot, el d'una estudiant de biologia a qui troben dins de la gàbia d'un ximpanzé, aparentment assassinada pel primat. El de l'estudiant és el primer de tot un seguit de crims en cadena. Una de les baules és Grégory Carnot, a qui recordaran els lectors de "El síndrome E". No explicaré perquè però és la persona que més odia en el món la Lucie Hanebelle. I té molts motius per fer-ho. Un llibre apassionant i totalment recomanable.

"Si existen los zurdos es porque pelean mejor. En combate se benefician de una ventaja estratégica: el efecto sorpresa. En un enfrentamiento, el zurdo lleva ventaja porque tiene costumbre de enfrentarse a un diestro, mientras que el diestro se siente desorientado por alguien que prefiere utilizar la mano o el pie izquierdo. No ve venir los golpes. Es por el hecho de ser menos numerosos, menos conocidos, por los que llevan ventaja". Coses de la lateralitat, molt ben tractada al llarg del llibre.

Per cert, Franck Thilliez: Jo sóc esquerrà! Espero no ser més violent que els dretans. Com a mínim, no sóc intolerant a la lactosa.

SEGONA EDICIÓ DE "TU TAMBÉ POTS"

Avui dilluns, ha entrat a impremta la segona edició del llibre "Tu també pots", que he escrit conjuntament amb el fisioterapeuta Lluís Puig. Estem molts contents i agraïts. Entre tots el farem gran! Aquesta setmana tenim tres presentacions. DIMECRES, dia 10, serem a la LLIBRERIA EMPÚRIES de GIRONA, a les set de la tarda. L'acte el conduïrà l'escriptor i company d'Els Matins Martí Gironell.

DIVENDRES, dia 13, "Tu també pots" farà parada a BERGA, a les vuit del vespre, a la BIBLIOTECA MUNICIPAL, amb la presència del maratonià muntanyenc Quico Soler.

I DISSABTE, dia 14, acabarem la setmana a PALAMÓS, a la LLIBRERIA LA GAVINA. Ens farà la presentació el professor d'història i excalcalde de Girona JOAQUIM NADAL.

Lògicament, hi esteu convidats.

Bona setmana a totes i a tots. I sí, @tutambepots.

@Jordi_Sanuy

Quan començar de zero és l'única opció

"Los últimos días", d'Àlex i David Pastor, enganxa. Feia temps que no veia tanta gent en un cinema. Enfrontar-se a una Barcelona apocalíptica - l'any 2013; és a dir, a l'actualitat- té el seu morbo. A més a més, l'ambientació és molt bona. Tot és reconeixible, però desert, destrossat, sense vida... Els exteriors buits; i els interiors plens de gent i de pobresa.

Què ha passat a Barcelona? Doncs el mateix que a la resta del planeta. Suposo que fruit de l'estrès d'una societat malalta, un atac de pànic inexplicable fa que la població no s'atreveixi a sortir al carrer. Primer afecta només uns milers de persones, però acaba damnificant tothom. En Marc (Quim Gutiérrez) queda atrapat a la feina. Tres mesos després, cansat de no fer res, intentarà anar a buscar a la Julia, la seva xicota (Marta Etura). Ho ha de fer sense sortir a l'exterior, està clar. En Quim està francament bé, com sempre. Ella té un paper curtet, però el seu somriure, com és habitual, omple la pantalla.

El company de viatge d'en Marc és l'Enrique, interpretat per José Coronado. Ell també busca algú. És per això que faran part del camí junts, pels túnels del metro. Són molts els perills que els esperen, perquè la gent s'ha tornat boja, sense res per menjar, ni agua ni per veure ni rentar-se. Viuen en la foscor, matant-se els uns als altres, si és necessari. El missatge de "Los últimos días" sembla força clar. Un món millor és possible. Això sí, per renéixer com a societat de vegades potser és necessari començar de zero, liderats per una generació "no contaminada". Interessant.

"LIMÓNOV" (EMMANUEL CARRÈRE)

És un llibre dens, però apassionant. Es tracta de "Limónov", d'Emmanuel Carrère (París, 1957). Dens perquè fa referència a un munt d'escriptors i polítics russos i, malauradament, no els coneixia a tots. Per tant, m'he vist obligat a buscar informació d'ells. A través dels moviments d'Eduard Limónov (Dzerzhinsk, 1943), Carrère retrata la Rússia dels últims 50 anys. Podríem parlar de novel·la biogràfica, amb un personatge irrepetible.

Ni el mateix Carrère, que coneix personalment Limónov i s'ha entrevistat un munt de cops amb ell, és capaç d'estimar o odiar amb determinació aquest escriptor i polític rus, fundador i líder del Partit Nacional Boltxevic. El llibre comença l'any 1943, amb el naixement de Limónov i, seguint-lo a ell, passa per Moscou, Nova York, París, Jàrkov, Vukovar, Sarajevo, República Sèrbia de Krajina, Altai, Lefortovo, Saràtov i Èngels. Allà on hi havia un conflicte bèlic, allà estava Limónov, amb predisposició total per complicar-se la vida. Ell es defineix com a nacionalista moderat o socialista de línia dura i, a més a més, activista pels drets constitucionals.

Després de llegir el llibre, només tinc una cosa clara: Limónov és un lluitador nat; amb fortes idees feixistes. Dóna la sensació que ha tingut mala sort amb les dones -que sempre l'han abandonat- i, possiblement, s'ha envoltat de les persones que menys li convenien. Ha gaudit vivint de la marginalitat, bebent i drogant-se fins a límits inimaginables. La seva escriptura sermpre ha estat bruta i provocadora, fins al punt que un dels seus llibres es va titular "El poeta ruso prefiere los negrazos". I és que, en una fase de la seva vida, va practicar sexe homosexual amb negres, sempre com a passiu. Busca-raons, vagabund, majordom d'un milionari, proserbi... Ha fet tots els papers de l'auca. Fins i tot va ser engarjolat per temptativa de cop d'estat.

"El plan de nuestro Eduard, ese Barry Lindon soviético, no era solamente acostarse con Ana, sino instalarse directamente en su casa, en el sanctasanctórum de la bohemia, y pasar así del papel de pequeño proleta que se incrusta al de amante titular y señor del dominio. Como el piso que comparten tiene dos habitaciones, un lujo inmenso, la madre de Anna, Celia Yákovlevna, al principio finge que no se da cuenta de que él se queda a dormir, pero no tarda en adoptarle, porque él tiene buena mano con las ancianas y también porque ella le está agradecida por haber puesto fin al desfile de amantes que eran la comidilla del inmueble".

"Limónov", que comença amb l'assassinat dAnna Politkóvskaia, té un munt de referències cinematogràfiques, inclosa una de les meves pel·lícules preferides, "La invasión de los ladrones de cuerpos" (1956). En l'actualitat, Limónov és un dels dirigents del bloc polític The Other Russia, al costat de l'excampió mundial d'escacs Gary Kaspárov, opositors de Vladímir Putin. Un llibre imprescindible, sens dubte.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy