Sensacional
debut del britànic Bart
Lleyton amb “El
impostor”, un
documental que posa els pèls de punta. Els fets van passar el 1994
i, uns anys després, són comentats pels mateixos protago-nistes. La
sinceritat de Frederic
Bourdin davant de
la càmera m’ha deixat impressionat. És una persona freda,
calculadora i, pel que sembla, sense vergonya ni sentiments.
Imprescindible.
Explicaré tot allò que puc explicar, que no és poc. L’any 1994, un nen nord-americà de 13 anys, de nom Nicholas Barclay, desapareix sense deixar rastre. Tres anys després, un noi de 16 o 17, (que no és en Nicholas, ens ho deixen ben clar des d’un primer moment), apareix a Linares, Jaén. El xicot s’inventa una història i, gràcies a la seva intel·ligència, igual o superior a la seva barra, decideix agafar la identitat d’en Nicholas. El que sorprèn, com a mínim a mi, és que la família del desaparegut, del primer a l’últim dels seus membres, l’accepta des d’un primer moment. Per què?
Les entrevistes amb el “nou” Nicholas, la germana del nen i, sobretot la mare, són brutals. No saps qui menteix. No saps qui diu la veritat. No saps què amagen... si amaguen alguna cosa. Estem davant d’un documental que demostra, un cop més, que moltes vegades la realitat supera la ficció. I no és un tòpic. La història és apassionant i, sens dubte, amb “El impostor”, Lleyton ens dóna una gran lliçó narrativa. L’eficàcia i la complicitat que el director aconsegueix amb l’espectador és total, del primer a l’últim plànol. Això de les identitats falses dóna per molt!
Explicaré tot allò que puc explicar, que no és poc. L’any 1994, un nen nord-americà de 13 anys, de nom Nicholas Barclay, desapareix sense deixar rastre. Tres anys després, un noi de 16 o 17, (que no és en Nicholas, ens ho deixen ben clar des d’un primer moment), apareix a Linares, Jaén. El xicot s’inventa una història i, gràcies a la seva intel·ligència, igual o superior a la seva barra, decideix agafar la identitat d’en Nicholas. El que sorprèn, com a mínim a mi, és que la família del desaparegut, del primer a l’últim dels seus membres, l’accepta des d’un primer moment. Per què?
Les entrevistes amb el “nou” Nicholas, la germana del nen i, sobretot la mare, són brutals. No saps qui menteix. No saps qui diu la veritat. No saps què amagen... si amaguen alguna cosa. Estem davant d’un documental que demostra, un cop més, que moltes vegades la realitat supera la ficció. I no és un tòpic. La història és apassionant i, sens dubte, amb “El impostor”, Lleyton ens dóna una gran lliçó narrativa. L’eficàcia i la complicitat que el director aconsegueix amb l’espectador és total, del primer a l’últim plànol. Això de les identitats falses dóna per molt!
"TOMBOY"
Hi ha
una manera molt fàcil de definir “Tomboy”,
de Celine Sciamma.
És la versió francesa de“Boys
dont’ cry”
(1999). I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula, ni
molt menys. La diferència és que la protagonista és una nena de
deu anys i no una de més gran. Per cert, el paper de Brandon/Tenna
li va donar l’Oscar a Hilary
Swank. La nena de
“Tomboy”, Zoé
Héran, també està
francament bé.
La història és la mateixa: una nena que, aprofitant que canvia de barri (la seva família se’n va a viure als afores de París), intenta fer-se passar per un xicot. De fet, ho sembla. Fa dir-se Michael, va vestida de noi, porta el cabell molt curt i intenta jugar sempre amb els nens i allunyar-se de les nenes. I amb aquesta definició, que fa la mateixa pel·lícula, espero no quedar com un masclista. Bé, s'allunya de totes les nenes menys d’una, la Lisa, amb qui estableix una relació molt particular. Lògicament, els pares de la Laura (no sabem el nom fins que s’acaba la pel·lícula) no coneixen les intencions de la seva filla fins que és massa tard... o no?
La història és la mateixa: una nena que, aprofitant que canvia de barri (la seva família se’n va a viure als afores de París), intenta fer-se passar per un xicot. De fet, ho sembla. Fa dir-se Michael, va vestida de noi, porta el cabell molt curt i intenta jugar sempre amb els nens i allunyar-se de les nenes. I amb aquesta definició, que fa la mateixa pel·lícula, espero no quedar com un masclista. Bé, s'allunya de totes les nenes menys d’una, la Lisa, amb qui estableix una relació molt particular. Lògicament, els pares de la Laura (no sabem el nom fins que s’acaba la pel·lícula) no coneixen les intencions de la seva filla fins que és massa tard... o no?
"EL
SILENCIO DEL HÉROE" (GAY TALESE)
“El
silencio del héroe”
és un recull dels millors articles esportius de Gay
Talese (Ocean
City, 1932). El
format del llibre és molt semblant al de “Retratos
y encuentros”. De
fet, hi ha algunes històries repetides, com la visita de Muhammad
Ali a Fidel
Castro (a L’Havana)
o la de l’exjugador de futbol americà Joe
DiMaggio, que va
estar casat amb Marilyn
Monroe. Són dos
dels millors, sens dubte. Té 348 pàgines i està publicat per
Alfaguara.
Com
a periodista que sóc, i treballant en el món dels esports, haig de
dir que Talese és un monstre de l'escriptura. S’escapa dels
tòpics, que no sempre és fàcil, i ho enfoca tot d’una manera
personal i intransferible. Als seus ulls, els perdedors tenen igual o
més importància que els guanyadors. Ho demostra, per exemple, a "Un
chut fallado",
quan explica la final del Mundial de Futbol femení del 1999 i se
centra en la jugadora xinesa que va fallar el penal decisiu. Sé que
a Talese mai li ha ha agradat el qualificatiu, però si hi ha un
mestre de l’anomenat “Nou Periodisme”... aquest és
ell.
Talese
tenia molt interès en el bàsquet, el seu esport preferit; però
també per la boxa, que sempre ha seguit amb una mirada molt
particular. Un dels seus herois, o antiherois, mai se sap, sempre ha
estat Floyd
Patterson,que va
ser campió del món dels pesos pesants. Explica que en Floyd sempre
protava un bigoti i una barba postisses, per si perdia. Se les
enganxava, s’evitava de fer declaracions i marxava per la porta del
darrera. Impressionant. Els seus articles esportius, que mai em
cansaria de llegir, són literatura pura. En l’època dels
Facebook, Twitter i teletips, deixa que cal seguir sortint al carrer per fer
de periodista, una figura que, amb els anys, comença a
diluir-se.
"En
el beisbol, tenemos un hombre que comienza en el hogar (home),
intenta salir, y sólo puede regresar si ha tenido éxito. Antes de
regresar al hogar, debe intentar evitar a los amenazantes defensas de
las zonas de inseguridad que hay entre las bases. Incluso las bases
son sólo refugios de seguridad temporal: para estar realmente a
salvo, tiene que llegar al hogar y empezar otra vez". Casi todos
los deportes populares de Estados Unidos tienen esta estructura: se
basan en zonas de peligro y zonas de seguridad; en gente que amenaza
y gente que se defiende; en llegar a casa; donde puedes quedarte, y a
continuación volver a empezar el circuito ogtra vez".
Per cert, "El
silencio del héroe" és el títol d'un relat, que, per la seva qualitat, s'ha escollit
també per donar nom al llibre. Talese l va escriure l'any 1966, a Esquire,
i parla de Di Maggio,
de qui feia referència en començar aquest comentari.
Bon a
setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Para mi Tomboy difiere mucho de Boys don't cry. Es cierto que ambas tratan sobre la identidad sexual pero desde puntos diferentes. En Tomboy todo es como un juego inocente lleno de ternura y amistad mientras que la otra es mucho más cruel y dramática.
ResponEliminaGran película!
Saludos.
Qué buena pinta tiene el inspector. Me la apunto. Habrá que buscarla.
ResponEliminaBiquiños
Això d'"El impostor" recorda aquella història que explicava Clint Eastwood a "El intercambio"...
ResponEliminaUna abraçada.
A mí también me gustó mucho, MANDERLY, pero me fue inevitable pensar en "Boys dont' cry". Incluso en la escena del "reconocimiento visual". Saludos.
ResponEliminaA ver qué te parece, LU.
Sí, RICARD, però aquí l'accepta la família des del primer moment. Una abraçada.
s'ha de veure com sempre li agrada a la crítica aquest tipus de pelis britàniques com ara a l'impostor
ResponEliminaHola Jordi, siempre me voy apuntando títulos pero no consigo ponerme al día, hace poco he visto Tesis sobre un homicidio, que tú ya nos hables de ella en abril..
ResponEliminaUltimamente he visto Masquerade. Tengo que ponerme las pilas.
Un beso
Buf, últimament tinc el cinema una mica abandonat, però en llegir el que escrius, de seguida em venen ganes de recuperar hàbits "arraconats". Aix... :)
ResponEliminam'apunto l'impostor. No tenia ni idea de què anava.
ResponEliminaEstà molt bé, PONS.
ResponEliminaUn beso, CAMY. Yo "Masquerade" no la he visto todavía.
Un petó, MARION ;)
Està francament bé, RITS. Un petó.
Jordi,
ResponEliminatorne perquè acabe de veure "Tomboy" i de ressenyar-la.Per a mi,com per a Manderly,Tomboy no em sembla tan similar a Boys don´t cry,crec que el fet de la edat es una diferència determinant,a banda que una i altra pel.lícula carguen les tintes en aspectes diferents i Boys don´t cry és molt més crua i dramàtica com diu Manderly,mentre que Tomboy es centra en la inocència i tendressa de la infancia i eixe procés d´autodescobriment que es produix de manera paulatina i natural.
Abraç!