Atrapat per l'impostor de les mil i una cares!

 

Sensacional debut del britànic Bart Lleyton amb “El impostor”, un documental que posa els pèls de punta. Els fets van passar el 1994 i, uns anys després, són comentats pels mateixos protago-nistes. La sinceritat de Frederic Bourdin davant de la càmera m’ha deixat impressionat. És una persona freda, calculadora i, pel que sembla, sense vergonya ni sentiments. Imprescindible.

Explicaré tot allò que puc explicar, que no és poc. L’any 1994, un nen nord-americà de 13 anys, de nom Nicholas Barclay, desapareix sense deixar rastre. Tres anys després, un noi de 16 o 17, (que no és en Nicholas, ens ho deixen ben clar des d’un primer moment), apareix a Linares, Jaén. El xicot s’inventa una història i, gràcies a la seva intel·ligència, igual o superior a la seva barra, decideix agafar la identitat d’en Nicholas. El que sorprèn, com a mínim a mi, és que la família del desaparegut, del primer a l’últim dels seus membres, l’accepta des d’un primer moment. Per què?

Les entrevistes amb el “nou” Nicholas, la germana del nen i, sobretot la mare, són brutals. No saps qui menteix. No saps qui diu la veritat. No saps què amagen... si amaguen alguna cosa. Estem davant d’un documental que demostra, un cop més, que moltes vegades la realitat supera la ficció. I no és un tòpic. La història és apassionant i, sens dubte, amb “El impostor”, Lleyton ens dóna una gran lliçó narrativa. L’eficàcia i la complicitat que el director aconsegueix amb l’espectador és total, del primer a l’últim plànol. Això de les identitats falses dóna per molt!

"TOMBOY"

Hi ha una manera molt fàcil de definir “Tomboy”, de Celine Sciamma. És la versió francesa de“Boys dont’ cry” (1999). I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula, ni molt menys. La diferència és que la protagonista és una nena de deu anys i no una de més gran. Per cert, el paper de Brandon/Tenna li va donar l’Oscar a Hilary Swank. La nena de “Tomboy”, Zoé Héran, també està francament bé.

La història és la mateixa: una nena que, aprofitant que canvia de barri (la seva família se’n va a viure als afores de París), intenta fer-se passar per un xicot. De fet, ho sembla. Fa dir-se Michael, va vestida de noi, porta el cabell molt curt i intenta jugar sempre amb els nens i allunyar-se de les nenes. I amb aquesta definició, que fa la mateixa pel·lícula, espero no quedar com un masclista. Bé, s'allunya de totes les nenes menys d’una, la Lisa, amb qui estableix una relació molt particular. Lògicament, els pares de la Laura (no sabem el nom fins que s’acaba la pel·lícula) no coneixen les intencions de la seva filla fins que és massa tard... o no?

"EL SILENCIO DEL HÉROE" (GAY TALESE)

 “El silencio del héroe” és un recull dels millors articles esportius de Gay Talese (Ocean City, 1932). El format del llibre és molt semblant al de “Retratos y encuentros”. De fet, hi ha algunes històries repetides, com la visita de Muhammad Ali a Fidel Castro (a L’Havana) o la de l’exjugador de futbol americà Joe DiMaggio, que va estar casat amb Marilyn Monroe. Són dos dels millors, sens dubte. Té 348 pàgines i està publicat per Alfaguara.

Com a periodista que sóc, i treballant en el món dels esports, haig de dir que Talese és un monstre de l'escriptura. S’escapa dels tòpics, que no sempre és fàcil, i ho enfoca tot d’una manera personal i intransferible. Als seus ulls, els perdedors tenen igual o més importància que els guanyadors. Ho demostra, per exemple, a "Un chut fallado", quan explica la final del Mundial de Futbol femení del 1999 i se centra en la jugadora xinesa que va fallar el penal decisiu. Sé que a Talese mai li ha ha agradat el qualificatiu, però si hi ha un mestre de l’anomenat “Nou Periodisme”... aquest és ell.

Talese tenia molt interès en el bàsquet, el seu esport preferit; però també per la boxa, que sempre ha seguit amb una mirada molt particular. Un dels seus herois, o antiherois, mai se sap, sempre ha estat Floyd Patterson,que va ser campió del món dels pesos pesants. Explica que en Floyd sempre protava un bigoti i una barba postisses, per si perdia. Se les enganxava, s’evitava de fer declaracions i marxava per la porta del darrera. Impressionant. Els seus articles esportius, que mai em cansaria de llegir, són literatura pura. En l’època dels Facebook, Twitter i teletips, deixa que cal seguir sortint al carrer per fer de periodista, una figura que, amb els anys, comença a diluir-se.

"En el beisbol, tenemos un hombre que comienza en el hogar (home), intenta salir, y sólo puede regresar si ha tenido éxito. Antes de regresar al hogar, debe intentar evitar a los amenazantes defensas de las zonas de inseguridad que hay entre las bases. Incluso las bases son sólo refugios de seguridad temporal: para estar realmente a salvo, tiene que llegar al hogar y empezar otra vez". Casi todos los deportes populares de Estados Unidos tienen esta estructura: se basan en zonas de peligro y zonas de seguridad; en gente que amenaza y gente que se defiende; en llegar a casa; donde puedes quedarte, y a continuación volver a empezar el circuito ogtra vez".

Per cert, "El silencio del héroe" és el títol d'un relat, que, per la seva qualitat, s'ha escollit també per donar nom al llibre. Talese l va escriure l'any 1966, a Esquire, i parla de Di Maggio, de qui feia referència en començar aquest comentari.

Bon a setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy