Qui és el mestre FIDE en aquesta partida?

El final de "Fill de Caín" és un dels que més m'ha impactat des de la superba "Sospechosos habituales"(1995). No me l'esperava! Escac i mat d'un dels protagonistes. De fet, la pel·lícula se'ns presenta com una gran partida d'escacs, el joc que embolcalla tota l'acció. No cal conèixer les seves regles per poder seguir la història. Un thriller intens, intel·ligent i molt àgil.

El gran descobriment de "Fill de Caín" és el debutant David Solans, brillant en el paper de Nico Albert. El van escollir entre cinc-cents candidats i clava el seu personatge. Dóna vida a un adolescent molt poc comunicatiu, per no dir gens. En Nico està obsessionat en convertir-se en un gran campió d'escacs i sembla que res ni ningú més l'importa. Els seus pares estan interpretats per José Coronado (l'únic actor que parla en castellà) i la guapíssima Maria Molins. En Carlos i la Coral tenen en Nico, amb brots cada dia més violents; i una nena petita, guapa, rossa i molt ben educada.

L'altre personatge de pes de la història, filmada amb molt bon pols, és el psicòleg que intentarà curar en Nico. Quan arriba a casa dels Albert, per primer cop, ja veiem que en Julio (representat per Julio Manrique) coneixia a la Coral d'abans. Fa veure que no, però queda claríssim.A "Fill de Caín" també tenen molt de pes els escenaris; tant o més que alguns dels protagonistes. Per exemple, la cereria del carrer Bisbe. A la rebotiga, el director de la pel·lícula, Jesús Monllaó, hi col·loca una màgica i gegantina escola d'escacs. M'ha semblat una mescla entre la de Harry Potter i el cementeri dels llibres oblidats que m'imagino de "L'ombra del vent", el llibre escrit per Carlos Ruiz Zafón.

Hi ha algunes coses que, com a espectador, no em quadren del tot, però no hi dono més importància. M'ho vaig passar molt bé veient "Fill de Caín" i, a més a més, m'ha servit per descobrir un actor que, si tot li surt bé, pot tenir un gran futur cinematogràfic per davant. Em refereixo, lògicament, al David Solans. El dia de l'estrena el vaig conèixer personalment, va passar pels Matins amb en Julio i la Maria, i em va semblar un xaval molt centrat. Té 16 anys i fa primer de Batxillerat. Una pel·lícula molt recomanable.

"EL GRAN GOLPE (THE THIEVES")

Ja no puc amagar la meva passió pel cinema coreà, però crec que encara diferencio si una pel·lícula és bona o no. D'això es tracta, oi? Doncs "El gran golpe (The Thieves)" és de les bones. Està dirigida per Choi Dong-hun i passa molt bé, tot i que dura dues hores i quart. Atenció amb la dada: és la segona més taquillera de la història de Corea, per darrere de "The host" (2006).

La primera hora de "The Thieves" em va recordar les pel·lícules de la nissaga d''Ocean's". Veiem com en Macao Park recluta tot un seguit de lladres per robar en un casino. De fet, el que volen es robar el diamant d'una de les clientes del casino, la "Llàgrima del sol", valorat en trenta milions de dòlars. Però Dong-hun va molt més enllà i la segona part és brutal, amb traïcions entre membres de la mateixa banda (hi ha massa situacions del passat encara per resoldre) i enfrontaments amb la Policia. Les lluites aèries, penjats de cables, per les façanes d'alts edificis, són espectaculars.

"The Thieves" ho té tot: un bon argument, potser un pèl senzill, és cert; emoció, acció i dones realment boniques, amb Ji-hyun Jun al capdavant. Cal felicitar al director del càsting. La primera escena de la pel·lícula, quan la noia arriba amb la seva mare a l'oficina on treballa el seu xicot, és magistral. Qui fa de Macao Park, que és en el centre de tot, és Kim Yun-seok, a qui no fa massa vaig veure a "The yellow sea" (2010). La pel·lícula també té un punt d'humor, ja que Dong-hun inclou un personatge-bufó, molt absurd, que serveix de contrapunt de les escenes d'acció. Una molt bona pel·lícula.

"RELATOS REUNIDOS" (CÉSAR AIRA)

La setmana passada vaig trobar-me amb el César Aira traductor, ja que va ser ell qui va passar al castellà "La vida simple", del francès Sylvain Tesson. Aquesta setmana, l'he llegit com a autor de "Relatos reunidos", de Literatura Mondadori. Té 209 pàgines i inclou 17 relats.Tots ells estan escrits entre 1993 i 2011. N'hi ha alguns que m'han semblat sensacionals. D'altres, els he trobat llargs i avorrits com, per exemple, "El cerebro musical". Aira va néixer a Coronel Pringles, l'any 1967.

"Picasso" m'ha deixat meravellat. Gran reflexió sobre si és millor convertir-se en el genial pintor malagueny o tenir un quadre d'ell. Ha d'escollir entre una de les dues coses. També m'ha semblat superb "La revista Atenea", en el qual filosofa amb quin número ha de sortir el primer exemplar. Amb l'1, no? Sembla una tonteria, però la reflexió que fa és brutal. Potser m'equivoco, però Aira té una certa obsessió amb els números, que també apareixen en altres relats. És el cas de "El infinito", que arriba a punts insospitats d'absurditat. A una absurditat infinita, diria jo.

"El té de Dios", "El todo que surca de la nada", "Pobreza" i "El criminal y el dibujante" també m'han agradat molt. Tots aquests relats han estat publicats en revistes com Paula (Santiago de  Xile), Spiral Jetty (Buenos Aires), en l'edició mexicana de Playboy o en la Mata Mata de Guatemala. Aira té una escriptura molt personal, en què barreja situacions quotidianes amb d'altres que no saps per on agafar-les, fantasia pura i dura. Aquest és un paràgraf de mencionat "El té con Dios".

"Por una vieja e inmutable tradición del universo, Dios festeja su cumpleaños con un suntuoso y bien provisto Té al que acuden como únicos invitados los monos. Nadie sabe, ni podría saberlo en esas regiones intemporales, cuándo nació esta costumbre, pero se ha vuelto una efeméride en el gran año del Todo, se le espera con una fatalidad, parece que no va a llegar nunca, pero llega, puntual, y el Té tiene lugar. Se dice, y es bastante verosímil, que originalmente su razón fue negativa: no se habría tratado tanto de invitar a los monos en tanto monos, sino de no invitar a los hombres".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy