Assassinar per sentir-se viu i en forma

Si tots actuéssim com la complicada parella de "Sightseers" (Turistas), al món hi hauria quatre gats. No és una pel·lícula fàcil d’entrar-hi, fins que t’atrapa l’Alice Lowe. Ni és fàcil d’entrar-hi ni agradarà tothom, perquè la violència dels dos protagonistes és gratuïta i no té sentit... per una persona més o menys normal. Suposo que fins i tot és gratuïta per la mare d'ella, que també és tot un personatge. Brutal!

“Sightseers” va guanyar el premi al millor guió a l’últim Festival de Sitges. I l’Alice Lowe, el premi a la millor actriu. Interpeta a la Tina, que se’n va de viatge per les Illes Britàniques amb en Chris (Steve Oram). La noia fa un paper sensacional. Diria que la parella no es coneix gaire. Com a mínim, aquesta és la sensació que vaig tenir quan inicien la seva aventura en la seva caravana. Van de càmping amunt i avall. És veritat que sempre saps com comencen les vacances, però mai com s’acaben...

Aparentment, en Chris pot semblar una persona coherent, però no ho és. Li costa diferenciar entre el bé i el mal. Està convençut que pot matar sense donar explicacions. N’hi ha prou amb tenir un motiu, per petit que sigui; com, per exemple, que algú llenci un paper a terra i no vulgui recollir-lo. M’imaginava que la Tina li pararia els peus, però, a mesura que avança la pel·lícula, ella es torna fins i tot més psicòpata que ell. Gaudeix matant i mentint. I ella, a més a més, no necessita raonar res.

“Sightssers” és una història fosca, amb punts d’humor (com quan el gos salta i queda travessat per les agulles de fer mitja) i excèntrica com poques. Està dirigida per Ben Wheatley i és força dura, amb violència explícita i un reguitzell d’assassinats molt poca-soltes. El millor és el final. Després de pensar-ho molt, crec que la pel·lícula no podia acabar-se d’una altra manera.

"EL GRAN GATSBY"

M’ho esperava, de veritat, però volia comprovar-ho en primera persona. “El gran Gatsby”, de Baz Luhrmann (“Moulin Rouge”, 2001), és una pel·lícula decebedora. Per a mi, el principal problema és que la història d’amor que va escriure F. Scott Fitzgerald és molt seriosa i el director decideix caricaturitzar-la. Per què? Té grandíssims actors (que a més a més treballen molt bé) i no els aprofita!

És el cas de Leonardo DiCaprio i de Carey Mulligan, que em va atrapar des que la vaig veure a “An education” (2009). Sense ser extraordinàriament guapa, té una mirada i un somriure que enamoren. Tobey Maguire també està molt bé en el seu paper d’espelma. El problema és que Luhrmann està per l’espectacle. L’argument queda en un trist segon pla i, per contra, ens mareja amb una posada en escena pretenciosa i absurda. Tampoc no ajuda que la pel·lícula duri dues hores i quart, compañero. Aquest terme el personatge de DiCaprio el repeteix fins a l’extenuació.

"LA VERDAD SOBRE EL CASO HARRY QUEBERT"

Miro enrere i em costa trobar un llibre més addictiu que “La verdad sobre el caso Harry Quebert”. Potser “El guardián invisible”, de Dolores Redondo. I si retrocedeixo encara més en el temps, arribaria a la trilogia “Millennium”, de Stieg Larsson. Està escrit per Joël Dicker, un suís de 28 anys, i en castellà el publicarà Alfaguara. Dic publicarà perquè no surt a la venda fins el 19 d’aquest mes. L’he pogut llegir abans perquè l'editorial em va enviar l’exemplar de proves.

Perquè dic que és addictiu? Doncs perquè m’he llegit les 662 pàgines en quatre dies. Sortia de treballar i ja pensava en tornar-me a enganxar a la història escrita per Dicker, que m’ha semblat sensacional. Segur que serà un dels fenòmens editorials de l’estiu. En català el publicarà La Campana. El protagonista de “La verdad” és en Marcus Goldman, un escriptor que, després de convertir-se en una estrella -gràcies a la seva primera novel·la-, no troba inspiració per fer la segona. Busca la de la seva consagració. La crisi del full en blanc l’aterra! És per això que truca a Harry Quebert, antic professor seu, escriptor de fama i autor de “Los orígenes del mal”. És un dels pocs amics que té.

En Goldman és cregut, vanitós i només es mou per interessos. És per això que no té nòvia ni amistats. A casa d’en Harry, on s’instal·la per recuperar la musa perduda, descobreix, per casualitat, que en Quebert havia tingut una relació amorosa amb la Nola, una nena de quinze anys. És més, al seu ídol l'acaben detenint per, suposadament, haver-la assassinat. En Goldman decideix que escriurà un llibre per intentar demostrar la innocència d'en Quebert. Ja té tema! “La verdad” està relatada en tres temps diferents: el 2008 (que és l’actualitat), al 1998 (quan Goldman coneix Quebert)  i l’any 1975, en el moment en què va desaparèixer la Nola Kellergan. La troben enterrada davant de casa d’en Quebert, en el seu jardí, amb el manuscruit de “Los orígenes del mal" dins d'una bossa.

GRAN RETRAT DE PERSONATGES 

Dicker fa un gran retrat dels personatges; i no només dels principals. És brutal, per exemple, la visió que ens dóna de la mare d’en Goldman, que ens regala els moments més divertits del llibre, que en té molts. També m’ha encantat el sergent Gahalowod, amb un punt de duresa i molta humanitat. Al costat de Goldman, entrem de ple en el cas i, a mesura que passa el temps, sabem més i més coses. Ell s'afegeix a la investigació de la policia. Els salts en el temps, endavant i enrere, són constants, però se segueixen molt bé. És impressionant els girs que en Dicker dóna a la història. Queden quinze pàgines per acabar el llibre i continuen les sorpreses; fins al punt de no saber encara qui ha matat la Nola. Hi ha moltíssims sospitosos i tots semblen tenir un motiu.

Un thriller imprescindible, amb una casa, Gosse Cove, amb vida pròpia. També són molt interessants els 31 consells que Quebert li dóna a Goldman, per l'escriptura i la boxa, i que serveixen per obrir cada capítol.

“Yo creo sobre todo que folla como escribe: o el éxtasis, o la nada. Encuentre a alguien que esté bien, y dele una oportunidad. Haga igual con su libro: dese una oportunidad también. ¡Dé una oportunidad a su vida! ¿Sabe cuál es mi principal ocupación? Dar de comer a las gaviotas. Recojo pan seco en esa lata que hay en la cocina con la inscripción RECUERDO DE ROCKLAND, MANE y voy a lanzárselo a las gaviotas. No debería pasarse la vida pensando en escribrir”.

“Tamara cogió un bote de maquillaje y comenzó a untar la cara de su hija mientras fantaseaba. Estaba escribiendo un libro para ella: pronto, en Nueva York, todo el mundo hablaría de Clark’s y de Jenny. Seguro que también harían una película. ‘Qué maravillosa perspectiva! Quebert era la respuesta a todas sus plegarias: qué bien habían hecho siendo buenos cristianos, ésta era su recompensa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy