dilluns, de juliol 29, 2013

Posseït per l'"Expediente Warren"


Sempre he dit que no m'agraden les pel·lícules de por... perquè em fan por! Ja sé que es tracta d'això i, precisament per això, les evito. Però tota regla té una excepció i, dissabte, a contracor, com si estigués posseït, vaig anar al cinema a veure "El expediente Warren" (The Conjuring). No me'n penedeixo. Estic convencut que es convertirà en un clàssic del gènere. Està feta a mà, amb les normes de la vella escola.

Es nota que James Wan ("Insidious", 2010) té la mà trencada per explicar històries com aquesta. A més a més, el fet que la pel·lícula estigui basada en fets reals encara li dóna més força. Els protagonistes són els Perron, un matrimoni i les seves cinc filles, que se'n van a viure a una solitària granja de Rhode Island. Allà comencen a passar tot un seguit de coses inexplicables. Fenòmens sobrenaturals? És per això que demanen al matrimoni Warren, que són parapsicòlegs, que els ajudin. Estan atemorits i desesperats. La situació els supera. Per ser més exactes, l'Ed era un demonòleg (va morir l'any 2006) i la Lorreine, que encara és viva, una clarivident i mèdium. Atenció amb aquesta dada: l'Ed és l'únic excorcista no capellà reconegut mai pel Vaticà.

A "The Conjuring", en Wan ens presenta la faíilia i, poc a poc, ens va donant mostres que a la casa passen coses sospitoses. Són petites pistes, amb la tensió que va creixent cada minut que passa. Fins que arriba el moment  en què tot explota. La conclusió és que el dimoni ha entrat dins de la família i no marxarà encara que dedideixin canviar de casa. Anirà amb ells. És igual que creguin o no en fenòmens paranormals. M'ha agradat la pel·lícula (i no fa tanta por com diuen) i, sobretot, la sensacional interpretació de Vera Farmiga ("Quid Pro Quo", 2008), que fa de Lorraine Warren. Està espectacular! En Patrick Wilson és l'Ed i la Lili Taylor, la Carolyn Perron, la turmentada mare. Molt recomanable.

"ELS APRENENTS DE TRAÏDOR" (IVAN CARBONELL)

Em va fer gràcia que "El comentari a l'Apocalipsi", de Beat de Liébana, aparegués a Edimburg després de ser robat a La Seu d'Urgell. Ho vaig llegir a la contraportada de "Els aprenents de traïdor" i , amb aquetst petit detall, en vaig tenir prou per comprar-lo. Edimburg és una de les ciutats escoceses que visitaré aquest estiu. El llibre està escrit per Ivan Carbonell (Valencia, l'Horta. 1979) i publicat per Cossetània. Té 140 pàgines.

Podria definir aquesta novel·la com un puzle complex. Res queda clar del tot fins que col·loquem l'última peça. Més que res perquè l'acció va endavant i endarrere sense ordre ni concert, de manera voluntària, esta clar. L'acció gira al voltant del preuat llibre de Beat de Liébana, que passa d'unes mans a unes altres, constantment, i mai de manera legal. Carbonell, que amb aquest llibre va guanyar el XXI Premi de Narrativa Vila de L'Ametlla de Mar, ens explica fins on són capaces d'arribar algunes persones per aconseguir allò que volen. I sense arriscar-se massa, perquè sempre hi ha intermediaris, també disposats a tot, per guanyar diners en una transacció d'allò més il·legal. La pela és la pela; i mai millor dit.

Alguns dels personatges que ens presenta l'Ivan, sempre amb un nom en clau, són d'allò més suggerents. És el cas d'en Sullivan, en Tirèsies, o la Demian, una dona que desplega energia sexual per tots i cadacun dels seus porus. L'escena del lavabo del bar és espectacular. No costa gens ni mica imaginar-se-la. És molt visual, com la resta del llibre. Si una cosa queda clara, després de llegir "Els aprenents de traïdor" és que mai s'ha de donar res per suposat i, que encara que no ho sembli, fins i tot les parets escolten. Per segons quines feines, sempre és millor estar callat i, si pot ser, sense sortir de casa, quan toqui fer-ho... És una novel·las àgil, ben documentada, que ens porta a Edimburg, però també per Londres, Valladolid, València i Barcelona. Una grata sorpresa sobre el negoci, poc conegut, del tràfic d'art.

"Sullivan va entrar un poc més tard al despatx. Tirèsies s'hi havia quedat sol, Demian havia eixit a preparar l'operatiu; calia un grup de suport per al pròxim pas, havia dit Sullivan. Demian havia eixit a reclutar els col·laboradors habituals, exepte Egon Schiele, li havia recordat Sullivan. Així, Tirèsies s'havia quedat tot sol al despatx rellegint el correu de Martel i a l'espera de les ordres de Sullivan. En aquelles hores tingué temps per a reflexionar. Tanmateix, aquelles reflexions les interrompé Sullivan".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

diumenge, de juliol 21, 2013

Els Quatre Genets: hereus de Robin Hood


"Ahora me ves"... i ara no. Amb tant moviment de càmera, és pràcticament impossible veure l'última pel·lícula de Louis Leterrier sense marejar-se. Ni que formés part del moviment Dogma 95! Segur que la intenció del director francès ("Danny the Dog", 2005) és donar molta mobilitat a les accions dels mags, però diria que es passa de frenada. Moviments extrems i música contundent que, a mi, m'han acabat cansant.

Malgrat aquest "però" tècnic, m'ho he passat bé veient "Ahora me ves", entretinguda i familiar. Diria, sense risc d'equivocar-me, que és la historia d'una venjança. La màgia és el mitjà perfecte per portar-la a terme. Una venjança i uns quants ajustaments de comptes. Les persones que ens roben (a la política actual en tenim uns quants exemples) han d'acabar passant pel sedàs... encara que sigui tard. En aquesta història, els mags, coneguts com els Quatre Genets, només són uns titelles; molt llestos, això sí. La persona que té tots els mèrits és qui mou els fils. Podríem parlar d'un nou Robin Hood, que pren els diners als rics per fer la vida més fàcil als pobres. Desconeixem la seva identitat fins al final.

Un dels grans encerts de "Ahora me ves" és el repartiment. Dos dels quatre mags estan interpretats per actors que em cauen molt simpàtics: Jesse Eisenberg (a qui vaig descobrir a la divertidíssima "Bienvenidos a Zoombiland", 2009) i Woody Harrelson, a qui sempre recordaré per "Los blancos no la saben meter" (1992). Completen l'equip Dave Franco (germà petit d'en James) i Isla Fisher. Els policies són Mark Ruffalo i la guapíssima Mélanie Laurent ("El concierto", 2009), la quota francesa de Leterrier. Michael Caine i Morgan Freeman són dos dels secundaris de luxe. Bons actors i una historia amb gràcia. Una bona proposta per asseure's a la butxca del cinema i deixar-se portar.

"VIVIR DE NOCHE" (DENIS LEHANNE)

Feia temps que no llegia una novel·la "criminal" tan rodona. Em refereixo a "Vivir de noche", de Dennis Lehane (Dorchester, Boston, 1965). Està publicada per RBA i té 187 pàgines. És molt visual i amb uns personatges treballadíssims. No m'estranya que Ben Affleck se n'hagi enamorat i hagi decidit portar-la al cinema. Encara no se sap quins actors la faran ni quan s'estrenarà, però l'èxit està assegurat.

"Vivir de noche" se centra en la vida de Joe Coughlin, un gàngster de descendencia irlandesa que puja com l'escuma. Comença amb petits furts i, poc a poc, va constuint tot un imperi. En Joe és fill d'un capità de la policia de Boston. Corrupte? En plena Llei Seca són pocs els que no estan untats! En Joe és un gàngster -una paraula que a ell no li agrada massa, per cert-, però la veritat és que no té mal cor. Podríem dir que els seus diners són de dubtosa procedència, però una bona part sempre van destinats a causes socials. L'altra cara de la moneda, i etern enemic d'en Joe, és l'Albert White, que cau malament des del mateix moment que Lehane ens el presenta. Aquest sí que és dolent per naturalesa!

Llei seca, trets -molts trets-, amistat, fidelitat i, sobretot, lluita pel poder. Sempre que algú fa ombra, és millor treure'l del mig. Tres escenaris principals: Boston, Tampa i Cuba. I dues dones, l'Emma i la Graciela. En Joe, a qui acabes apreciant, té un rosari d'enemics que no s'acaba mai; començant pel seu mentor, Maso Pescatore i acabant per membres del Ku Klux Klan. Enmig, un reguitzell d'assassins a sou, traficants de licor i un policia evangelista que cita la Bíblia, igual que la seva desgraciada filla. "Vivir de noche" serà la quarta pel·lícula de Lehane que acaba al cinema, darrere de "Desapareció una noche"(que Ben Affleck va convertir en "Adiós pequeña, adiós", 2007), "Mystic River" (Clint Eastwood, 2003) i "Shutter Island" (Martin Scorsese, 2010).

"Una hora antes de su encuentro con Pescatore, Joe vomitó dos veces en el cubo de madera. Le temblaban los brazos. Y, de vez en cuando, la barbilla y los labios. La sangre se le convirtió en un montón de puños golpeándole las orejas. Se había atado el pincho a la muñeca con un cordón de bota hecha de cuero que le había proporcionado Emil Lawson. Justo antes de abandonar la celda estaba a punto de colocárselo entre las nalgas. Lawson había insistido en que lo mejor era metérselo entero por el culo, pero Joe pensaba que igual uno de los matones de Maso le daba por decirle que se sentara, así que le dijo que en las nalgas o en ningún sitio".

Bona setmana a totes i a tots.

dilluns, de juliol 15, 2013

A mi, Hallström, també m'ha hipnotitzat!


Amb "El hipnotista" (la paraula no existeix en castellà, per cert) vaig a contracorrent. A mi m'ha agradat força! És un triller fosc i ben ambientat i, sobretot, amb un gran Mikael Persbrandt ("En un mundo mejor", 2010). Està dirigida per Lasse Hallström, que torna a Suècia 28 anys després de "Mi vida como un perro". Des de llavors, la majoria de les seves pel·lícules les ha fetes als Estats Units.

Persbrandt fa d'Erik Maria Bark, un hipnotitzador que passa per moments difícils. Té problemes amb la seva dona (o potser seria més correcte dir que ella els té amb ell) i necessita prendre pastilles per poder dormir. Hi ha alguna cosa del passat que no ha paït bé. Per acabar-ho d'adobar, la policia li demana que intenti interrogar l'únic supervivent del brutal assassinat d'una família: pare, mare i germana petita. De moment, no han trobat cap pista. El noi té 15 anys i es troba en estat de shock.

El comissari Joona (Tobias Zilliacus) és qui està al capdavant de la inverstigació. El trio protagonista el completa la dona de l'hipnotitzador, que interpreta Lena Olin ("El lector", 2008). A més a més de l'assassinat, la trama es complica amb un segrest. No diré de qui, per no fer la guitza a les persones que encara no hagin vist la pel·lícula. Diria que l'únic problema és que la història no pot mantenir el ritme del primer quart d'hora, que és quan hi ha les quatre morts violentes. La del pare, en una pista de bàsquet, em va fer pensar en "Déjame entrar" (2008), d'un altre suec, Tomas Alfredson. Dues hores de cinema negre nòrdic molt interessant.

"VIOLETA SE FUE A LOS CIELOS"

"Violeta se fue a los cielos", d'Andrés Wood, és un drama biogràfic sobre la cantautora xilena Violeta Parra (1917-1967). Ens explica que era una dona autodidacta -amb un món interior molt ric-, molt imprevisible i difícil de portar. Quan va morir la seva filla Rosita Clara (que encara era un nadó) va trigar DOS ANYS a tornar a casa. Estava de gira i no va creure convenient fer-ho abans.

La Violeta deia que l'únic que li va deixar el seu pare va ser "una guitarra plena d'ocells". És per això que va haver de fer-s'ho tot ella sola. Un dia va portar alguns quadres i brodats seus al Louvre, era molt polifacética, i va demanar si podien exposar-los. Van dir-li que sí i va tenir un gran èxit! A la artista xilena la interpreta una magnífica Francisca Gavilán, que s'apropa molt a la veu original de la Parra. Va ser amiga personal de Pablo Neruda i també va tenir relació amb la partera i cantautora Doña Rosa Lorca, coneguda com la "arregladora de angelitos", que cantava als funerals dels nadons morts. A la pel·lícula coincideixen un dia en una entrevista a la ràdio.

Parra va cantar coses com aquesta: "Escribe como quieras, usa los ritmos que te salgan, prueba instrumentos diversos, siéntate al piano, destruye la métrica, grita en vez de cantar, sopla la guitarra y toca la corneta. Odia las matemáticas y ama los remolinos. La creación es un pájaro sin plan de vuelo, que jamás volará en línea recta". L'únic que no m'ha acabat de convèncer és la línia cronològica de la pel·lícula que, en alguns moments, et fa perdre una mica. Un mal menor.

"NEYMAR. OUSADIA E ALEGRIA"

Ja està a la venda el primer llibre sobre el nou crac del Barça, que diu que arriba al Camp Nou per fer Messi encara una mica més gran. Em refereixo a "Neymar. Ousadia e alegria", de Joan Tejedor, periodista de la Cadena SER. L'ha publicat l'Editorial Base. Té 170 pàgines i està molt ben escrit. Tejedor (Sentmenat, 1988) diu que està fascinat pel futbol des que té ulls de raó. Tota una declaració d'intencions.

L'autor feia temps que recollia material sobre Neymar, però no va començar a escriure res fins que va veure l'exjugador del Santos vestit de blaugrana. Més que la biografia d'un crac del futbol, que també ho és, el llibre està plantejat com una novel·la; i aquest és el seu principal encert. Tejedor ho explica tot en el curt espai de temps que va de l'últim partit del brasiler al mític estadi de Maracanà a la presentació com a jugador del Barça. Intenta ficar-se dins de la seva pell i explicar tot allò que Neymar està sentint. Fins i tot s'atreveix a somiar en nom seu. De fet, més que un somni és un malson. Visionari, potser?

M'ha cridat l'atenció, per exemple, que Neymar resi amb la seva germana Nadine la nit abans de cada partit; que es lliurés del servei militar perquè "havia de representar el país a escala internacional" o que viatgés a Barcelona -per passar revisió mèdica, firmar el contracte i ser presentat- en l'avió que li va cedir el cantant Julio Iglesias. Entre d'altres coses, Tejedor també recorda que el jugador va estar quinze diez a prova al Reial Madrid, l'any 2005, quan ell en tenia 13. El títol del llibre és el de la cançó que li va dedicar el seu bon amic Thiaguinho, excantant d'Exaltasamba. Neymar porta la paraula "Ousadia" gravada a la bota esquerra i "Alegria" a la dreta. Les veurem aviat al Camp Nou.

"El sentiment que li provoca el contacte amb la pilota és un lligam cultivat des d'abans de tenir ús de raó. Quan és amb ella és capaç d'aïllar-se del món, de sentir que no necessita res més. Que l'omple com mai ningú ha aconseguit fer-ho. Ha arribat a definir-la com un objecte femení del qual està completament enamorat. La majoria d'aparicions que han fet junts han estat rodejats de gent que anhela compartir-la. Però els seus moments preferits són quan el deixen sol amb ella".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juliol 08, 2013

Més problemes de parella, ara als quaranta!


Hem crescut amb la Celine i en Jesse i és molt fàcil identificar-se amb els seus problemes de parella, ara als quaranta anys. "Antes del anochecer" completa la trilogia del director nord-americà Richard Linklater, després de "Antes del amanecer" (1995) i "Antes del atardecer" (2004). Veient els èxits de les tres anteriors, jo no descartaria que aquesta saga s'acabi transformant en una tetralogia. Estaria bé!
 
A la Celine (Julie Delpy) i a en Jesse (Ethan Hawke) els vam deixar a París, on es van trobar per casualitat, nou anys després de passar un dia a Praga. Ara els recuperem a Grècia, on estan de vacances. No explicaré quina és la relació que els uneix, per qui encara no hagi vist la pel·lícula. Sí que diré que tornen les converses profundes sobre l'amor i els problemes que comporten, per exemple, el pas del temps, l'arribada dels fills, la gelosia... És una pel·lícula brillant; agra i divertida alhora. Fins i tot diria que èpica! Manté el nivel de les anteriors.
 
Tant la Julie com l'Ethan s'han fet grans, com nosaltres. Tenen 43 i 42 anys, respectivament; i segur que han passat per situacions molt semblants als dels personatges que interpreten. A "Antes del anochecer" hi ha tres grans converses: al cotxe, a la casa de Grècia on estan convidats i a l'hotel on passen l'última nit, abans de tornar de vacances. La del cotxe em va semblar un pèl artificial, però les altres dues són sensacionals. La pel·lícula va de menys a més i acaba de manera espectacular. Imprescindible.

"LA MEJOR OFERTA"

"Las emociones pueden falsificarse, como las obras de arte". Ho diu un dels personatges a "La última oferta", de Giuseppe Tornatore. Per a mi, és el seu millor títol des de "Cinema Paradiso" (1988). La frase que he citat pot semblar senzilla, però serveix per explicar-ho tot. Qui ja l'hagi vista, sabrà perquè. Podríem parlar de drama romàntic, amb un fantàstic Geoffrey Rush.
 
Rush dóna vida a Virgil Oldman, un ric i solitari agent de subhastes. Ric perquè ven i compra molt; i no sempre de manera legal. Solitari perquè mai se l'ha vist amb cap dona. És escrupolós (sempre va amb guants) i es malfia de tothom. Manté el control de la situació fins que s'enamora d'una noia que el contracta perquè taxi la col·lecció d'art dels seus pares, morts un any enrere. No és una persona normal. Segons ens expliquen, té por de relacionar-se amb els altres i fa molts anys que no surt de casa. De fet, triguem quasi una hora en veure-la per primer cop. La interpreta Sylvia Hoeks.
 
Per l'estructura de la pel·lícula, és millor no explicar res més. L'únic que diré és que, a partir de l'hora i quart (dura més de dues), comences a veure que alguna cosa no quadra. No és que hi hagi res mal fet, ni molt menys, però te n'adones que Tornatore t'està intentant portar, decididament, cap a un lloc concret. No saps ben bé perquè, però intueixes que al final voldrà donar un cop d'efecte, al més pur estil dels prestidigitadors. I ho acaba fent! La resolució de la història és bona, però potser no del tot sorpresiva. Massa pistes, massa preguntes que quedaven a l'aire... Com deixen anar en un moment determinat, "Estar casado es como una subasta. Nunca se sabe si la tuya serà la mejor oferta".

"INFERNO" (DAN BROWN)

Cada cop que em trobo amb Dan Brown ho explico; i aquest cop torno a fer-ho. En els últims sis anys i mig, he llegit uns 250 llibres. N'acabo un i en començo un altre, sense parar. Doncs bé. El primer de la llista, el que em va tornar a posar dins del circuit, després de molt temps allunyat de la lectura, és "El código da Vinci". És per això, que cada cop que el nord-americà publica, jo li dono la meva confiança.
 
Vaig llegir "El código da Vinci", "Àngels i dimonis", "El símbol perdut", "El gran engany", "Fortalesa digital"; i ara "Inferno". No tots m'han agradat igual. Crec que quant més llegim, més exigents ens tornem i, a mida que passa el temps, busquem coses més complexes, més profundes, més ben escrites. És el que tinc més recent, per raons òbvies, però m'atreviria a dir que "Inferno" és el llibre més complet de Brown. Es manté la mateixa estructura que els anteriors, amb aquelles persecucions contrarellotge presidint-ho tot, però té més contingut. Després d'acabar-lo, estàs obligat a reflexionar, a posicionar-te al costat d'un dels protagonistes.
 
NO HI HA RECURSOS PER A TOTHOM

En aquesta ocasió, el professor de simbologia Robert Langdon persegueix un boig (o un visionari?) que està preocupat per la superpoblació. Considera que per assegurar la continuïtat de la raça humana, n'ha de desaparèixer un terç... com va passar amb la pesta negre. Diu que no hi ha recursos per a tothom. I calen solucions, imaginatives! És per això que, amb el suport d'una misteriosa organització, en Bertrand Zobrist ha creat un perillós virus de laboratori. Aconseguirà que s'expandeixi a tot el món?
 
 El nom del virus, "Inferno", està relacionat amb el poema èpic de la "Divina Comèdia" de Dante, que Zobrist pren com a referència. En Langdon intentarà aturar la pandèmia seguint les pistes del científic per Florència, Venècia i una ciutat no italiana de la qual no diré el nom, per no donar més pistes de les necessàries. Aquest cop, els companys de viatge de Langdon són la Sienna Brooks, una noia superdotada; i la doctora Elizabeth Sinskey, al capdavant de la Organització Mundial de la Salut. Fins al final, és difícil saber qui es qui i en quin bàndol es troba. El llibre, que passa francament bé, està publicat per Empúries Narrativa i té 635 pàgines.
 
 "L'Elizabeth no sabria mai si va ser la mentida o la infertilitat el que va endurir el cor del noi. Però una setmana després va marxar de Venècia sense l'anell de compromís. L'únic bon record d'aquell viatge desgraciat va ser un amulet de lapislàtzuli. El bastó d'Esculapi era un símbol escaient, d'una medicina amarga en el seu cas, però d'ençà d'aquell dia l'havia portat sempre. "El meu amulet", va pensar. "El regal de comiat d'un home que volia que tingués els seus fills"".
 
 Bona setmana a totes i a tots.
 
 @Jordi_Sanuy

dilluns, de juliol 01, 2013

"Pietà": entre la venjança i la redempció


Els diners són l’inici i el final de totes les coses: de l’amor, de l’honor, de la violència, de la fúria, de l’odi, de la gelosia, de la venjança... i de la mort. Per diners es mou el protagonista de “Pietà”, de Kim Ki-duk, un dels meus directors preferits. És un cobrador de préstecs sense escrúpols. Quan algun dels seus clients no paga, el mutila per cobrar l’assegurança. El deute queda saldat.

Diria que “Pietà” és el millor títol del director coreà des de la sensacional “Bin-jip” (2004). El 2012, va rebre el Lleó d’Or al Festival de Venècia i va guanyar el Satellite Award a la millor pel·lícula de parla no anglesa, exaequo amb la francesa “Intocable”. Jo sóc fan incondicional Kim Ki-duk, que sempre s’esforça per intentar explicar coses noves. Entenc, però, que el seu cinema no és apte per a tots els públics. És poètic, fosc, dur, recargolat i, de vegades, fins i tot desagradable. La violència de Kim Ki-duk mai és gratuïta, però sí molt explícita.

Aquest cop, la font d’inspiració és la Pietà de Michelangelo, un dels símbols de l’amor entre una mare i un fill. El cobrador està interpretat per Lee Jung-Jin (“Domicilio desconocido”, 2001). Aquí no m’ha acabat de convèncer. Potser perquè Jo Min-Su, que fa de mare, està espectacular. Se’l menja des de la primer cop que apareix en pantalla. Tinc dubtes sobre les intencions de la mare d’en Gang-Do, que reapareix en la seva vida quasi trenta anys després d’haver-lo abandonat; just quan acabava de néixer. Ara torna; i l’estova, fins a punts insospitats. Un cop superada la ràbia inicial, Gang-Do l’accepta i comença a desviure’s per ella. No suportaria que algú fes mal la Mi-Son.Podria perdre la raó. Per evitar-ho, deixa la feina. Fins aquí està tot clar.

El problema, i no explicaré més, és si a la Mi-Son la mou l’intent d’expiar els mals del seu fill, la venjança (molt present en el cinema coreà) o fins i tot les dues coses. Té motius per redimir-lo, però també per buscar la revenja. Sigui com sigui, el pla de la Mi-Son és espectacular, amb càrrega de fons i un final de matrícula d’honor. Una mare és capaç de fer qualsevol cosa pel seu fill; qualsevol cosa. A l'inrevés, no sempre és així. Kim Ki-duk m’ha tornar a deixar perplex. Gràcies, Mestre!

"THE TRIP"

També he passat una molt bona estona, i divertida, amb “The trip”, de Michael Winterbottom. D’aquest director ja em va agradar molt “24 Hour Party People”, que també protagonitzava l’actor, productor, còmic i escriptor Steve Coogan. Aquí, Coogan fa d’ell mateix. El seu company de viatge és Rob Brydon, molt popular al Regne Unit, sobretot per les seves imitacions d’actors de cinema famosos.

En Coogan i en Brydon recorren els millors restaurants del país per fer-ne crítiques a la revista “El observador”. Hi havia d’anar amb la seva xicota, però la relació passa per moment difícils i, a darrera hora, ella decideix quedar-se a casa. És per això que demana a Brydon que l’acompanyi. No era ni la segona, ni la tercera opció. Le història passa francament bé. Les imitacions són  excepcionals (imprescindible veure la pel·lícula en versió original) i el bon rotllo que hi ha entre els dos viatgers s’encomana.

Però, afortunadament, “The trip” és molt més que un viatge. Mentre veiem com treballen a les millors cuines del Regne Unit i gaudim (encara que només sigui amb els ulls) dels seus millors plats, Winterbottom també reflexiona sobre les relacions de parella, la família i, fins i tot, sobre la fama. Es pot ser famós i estar sol alhora. Podem parlar d’una pel·lícula humana, amb un pèl de melancolia i molt fresca. Recomanable per veure amb tota la família. És un tres en un: guia gastronòmica, road movie i comèdia.

"VICTUS" (ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL)

S’ha escrit moltíssim sobre “Victus”. En els primers noranta dies, se’n van vendre més de cent mil exemplars. L’havia deixat aparcat momentàneament perquè, en els últims mesos, ja havia llegit un parell de títols amb el mateix tema de fons: “Lliures o morts” (de Jaume Clotet i David de Montserrat) i “Donde se alzan los tronos” (d’Ángeles Caso). M’agrada molt com escriu l'Albert Sánchez Piñol, de qui no em perdo res.

De fet, espero amb ganes el seu tancament de la trilogia sobre criatures fantàstiques, després de “La pell freda” i “Pandora al Congo”. Aigua, terra i, en breu, àngels que cauran del cel... al Matarranya! La mare de l'Albert, com explicava fa unes setmanes, va néixer a La Torre del Comte.

GRAN NOVEL·LA HISTÒRICA

Prefereixo valorar el llibre com una novel·la històrica i deixar de banda si s’ajusta, més o menys, a la realitat. M’ha sorprès, això sí, fins a quins punts queda ridiculitzat Rafael Casanova, Conseller en Cap de Barcelona i màxima autoritat militar i política de Catalunya durant l’assalt de les tropes borbòniques. Han passat tres-cents anys i, cada 11 de setembre, a Barcelona, continuen fent-se ofrenes florals al seu monument, situat a la cruïlla entre els carrers Casp i Ausiàs Marc. Curiós, com a mínim. També té gràcia que el pes de la resistència el portés un general castellà, Antonio de Villarroel, conegut popularment Don Antonio.

Més enllà de les coses que sabem pels llibres d’història, “Victus” ens presenta la figura d’un supervivent com tants altres, Martí Zuviría. A través dels seus ulls, vivim de prop la guerra de Successió espanyola, que va acabar l’11 de setembre de 1714, amb un assalt tan salvatge com desmesurat. Contra tot pronòstic, Barcelona va resistir tretze mesos. En Martí va ser un alumne aventatjat del marqués de Vauban, tot un geni de la enginyeria militar. No hi havia cap fortificació que se li resistís, amb un gran sistema d’avançament, a través de trinxeres. Amb en Zuvi Piernaslargas passem per França, Barcelona, Madrid, Toledo, Tortosa i per batalles històriques com les de Brihuega i Almansa.

UNES MEMÒRIES DIVERTIDES

El llibre, amb un llenguatge directe i ple de renecs, se suposa que són les memòries d’en Zuviria. Les hi dicta personalment a una dona austríaca que es diu Waltraud, quan ell  ja té quasi cent anys. La tracta amb  despreci, deixant-li anar un munt de barbaritats. Se suposa que es molt lletja. Al final, però, se n'adona que la necesita. Cruesa i sentit de l'humor alhora. Després de molts anys sol, en Martí acaba aconseguint formar el més proper  a una familia: amb una exprostituta (això d’ex potser ho hauria de posar entre cometes), un nen que roba més que parla (Anfant), un nan que va amb un embut al cap i no diu res i un home gran que, per edat i instint de protecció, fins i tot podríem convertir en l'avi.

Un altra de les coses que m'ha quedat força clara després d'acabar aquesta gran novel·la és que molts militars són com la majoria dels futbolistes: van a l’equip que els paga més, independent-ment dels seus colors. Només així podem entendre que l’exèrcit francès el comandés un anglès i a l’inrevés. O que un castellà, nascut accidentalment a Barcelona, liderés als catalans fins el final. “Victus”, publicat per Edicions La Campana, és un llibre escrit amb molt d'ofici. Les seves 608 pàgines es poden llegir pràcticament d’una tirada. Una experiència irrepetible.

"Insisto: un exceso de civilización convierte a los pueblos rectos en papanatas: Porque era evidente que el Karlangas (Carlos III) nunca volvería y que la reinecita, que en el fondo se había quedado como prenda política, aprovecharía la primera oportunidad para seguirlo. Se pasó un año en Barcelona, yendo a la ópera entre bostezo y bostezo. Y luego, cuando le pareció muy buen, adiós muy buenas. Lo que aún me da escalofríos y me sulfura es el motivo que la fulana arguyó. Según sus propias palabras, tenía que irse por "la grande importancia de la tan deseada sucesión". Es decir, que le urgía abrirse de piernas ante su Karlangas, y eso era mucho más importante que el destino de una nación entera".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy