"Pietà": entre la venjança i la redempció

Els diners són l’inici i el final de totes les coses: de l’amor, de l’honor, de la violència, de la fúria, de l’odi, de la gelosia, de la venjança... i de la mort. Per diners es mou el protagonista de “Pietà”, de Kim Ki-duk, un dels meus directors preferits. És un cobrador de préstecs sense escrúpols. Quan algun dels seus clients no paga, el mutila per cobrar l’assegurança. El deute queda saldat.

Diria que “Pietà” és el millor títol del director coreà des de la sensacional “Bin-jip” (2004). El 2012, va rebre el Lleó d’Or al Festival de Venècia i va guanyar el Satellite Award a la millor pel·lícula de parla no anglesa, exaequo amb la francesa “Intocable”. Jo sóc fan incondicional Kim Ki-duk, que sempre s’esforça per intentar explicar coses noves. Entenc, però, que el seu cinema no és apte per a tots els públics. És poètic, fosc, dur, recargolat i, de vegades, fins i tot desagradable. La violència de Kim Ki-duk mai és gratuïta, però sí molt explícita.

Aquest cop, la font d’inspiració és la Pietà de Michelangelo, un dels símbols de l’amor entre una mare i un fill. El cobrador està interpretat per Lee Jung-Jin (“Domicilio desconocido”, 2001). Aquí no m’ha acabat de convèncer. Potser perquè Jo Min-Su, que fa de mare, està espectacular. Se’l menja des de la primer cop que apareix en pantalla. Tinc dubtes sobre les intencions de la mare d’en Gang-Do, que reapareix en la seva vida quasi trenta anys després d’haver-lo abandonat; just quan acabava de néixer. Ara torna; i l’estova, fins a punts insospitats. Un cop superada la ràbia inicial, Gang-Do l’accepta i comença a desviure’s per ella. No suportaria que algú fes mal la Mi-Son.Podria perdre la raó. Per evitar-ho, deixa la feina. Fins aquí està tot clar.

El problema, i no explicaré més, és si a la Mi-Son la mou l’intent d’expiar els mals del seu fill, la venjança (molt present en el cinema coreà) o fins i tot les dues coses. Té motius per redimir-lo, però també per buscar la revenja. Sigui com sigui, el pla de la Mi-Son és espectacular, amb càrrega de fons i un final de matrícula d’honor. Una mare és capaç de fer qualsevol cosa pel seu fill; qualsevol cosa. A l'inrevés, no sempre és així. Kim Ki-duk m’ha tornar a deixar perplex. Gràcies, Mestre!

"THE TRIP"

També he passat una molt bona estona, i divertida, amb “The trip”, de Michael Winterbottom. D’aquest director ja em va agradar molt “24 Hour Party People”, que també protagonitzava l’actor, productor, còmic i escriptor Steve Coogan. Aquí, Coogan fa d’ell mateix. El seu company de viatge és Rob Brydon, molt popular al Regne Unit, sobretot per les seves imitacions d’actors de cinema famosos.

En Coogan i en Brydon recorren els millors restaurants del país per fer-ne crítiques a la revista “El observador”. Hi havia d’anar amb la seva xicota, però la relació passa per moment difícils i, a darrera hora, ella decideix quedar-se a casa. És per això que demana a Brydon que l’acompanyi. No era ni la segona, ni la tercera opció. Le història passa francament bé. Les imitacions són  excepcionals (imprescindible veure la pel·lícula en versió original) i el bon rotllo que hi ha entre els dos viatgers s’encomana.

Però, afortunadament, “The trip” és molt més que un viatge. Mentre veiem com treballen a les millors cuines del Regne Unit i gaudim (encara que només sigui amb els ulls) dels seus millors plats, Winterbottom també reflexiona sobre les relacions de parella, la família i, fins i tot, sobre la fama. Es pot ser famós i estar sol alhora. Podem parlar d’una pel·lícula humana, amb un pèl de melancolia i molt fresca. Recomanable per veure amb tota la família. És un tres en un: guia gastronòmica, road movie i comèdia.

"VICTUS" (ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL)

S’ha escrit moltíssim sobre “Victus”. En els primers noranta dies, se’n van vendre més de cent mil exemplars. L’havia deixat aparcat momentàneament perquè, en els últims mesos, ja havia llegit un parell de títols amb el mateix tema de fons: “Lliures o morts” (de Jaume Clotet i David de Montserrat) i “Donde se alzan los tronos” (d’Ángeles Caso). M’agrada molt com escriu l'Albert Sánchez Piñol, de qui no em perdo res.

De fet, espero amb ganes el seu tancament de la trilogia sobre criatures fantàstiques, després de “La pell freda” i “Pandora al Congo”. Aigua, terra i, en breu, àngels que cauran del cel... al Matarranya! La mare de l'Albert, com explicava fa unes setmanes, va néixer a La Torre del Comte.

GRAN NOVEL·LA HISTÒRICA

Prefereixo valorar el llibre com una novel·la històrica i deixar de banda si s’ajusta, més o menys, a la realitat. M’ha sorprès, això sí, fins a quins punts queda ridiculitzat Rafael Casanova, Conseller en Cap de Barcelona i màxima autoritat militar i política de Catalunya durant l’assalt de les tropes borbòniques. Han passat tres-cents anys i, cada 11 de setembre, a Barcelona, continuen fent-se ofrenes florals al seu monument, situat a la cruïlla entre els carrers Casp i Ausiàs Marc. Curiós, com a mínim. També té gràcia que el pes de la resistència el portés un general castellà, Antonio de Villarroel, conegut popularment Don Antonio.

Més enllà de les coses que sabem pels llibres d’història, “Victus” ens presenta la figura d’un supervivent com tants altres, Martí Zuviría. A través dels seus ulls, vivim de prop la guerra de Successió espanyola, que va acabar l’11 de setembre de 1714, amb un assalt tan salvatge com desmesurat. Contra tot pronòstic, Barcelona va resistir tretze mesos. En Martí va ser un alumne aventatjat del marqués de Vauban, tot un geni de la enginyeria militar. No hi havia cap fortificació que se li resistís, amb un gran sistema d’avançament, a través de trinxeres. Amb en Zuvi Piernaslargas passem per França, Barcelona, Madrid, Toledo, Tortosa i per batalles històriques com les de Brihuega i Almansa.

UNES MEMÒRIES DIVERTIDES

El llibre, amb un llenguatge directe i ple de renecs, se suposa que són les memòries d’en Zuviria. Les hi dicta personalment a una dona austríaca que es diu Waltraud, quan ell  ja té quasi cent anys. La tracta amb  despreci, deixant-li anar un munt de barbaritats. Se suposa que es molt lletja. Al final, però, se n'adona que la necesita. Cruesa i sentit de l'humor alhora. Després de molts anys sol, en Martí acaba aconseguint formar el més proper  a una familia: amb una exprostituta (això d’ex potser ho hauria de posar entre cometes), un nen que roba més que parla (Anfant), un nan que va amb un embut al cap i no diu res i un home gran que, per edat i instint de protecció, fins i tot podríem convertir en l'avi.

Un altra de les coses que m'ha quedat força clara després d'acabar aquesta gran novel·la és que molts militars són com la majoria dels futbolistes: van a l’equip que els paga més, independent-ment dels seus colors. Només així podem entendre que l’exèrcit francès el comandés un anglès i a l’inrevés. O que un castellà, nascut accidentalment a Barcelona, liderés als catalans fins el final. “Victus”, publicat per Edicions La Campana, és un llibre escrit amb molt d'ofici. Les seves 608 pàgines es poden llegir pràcticament d’una tirada. Una experiència irrepetible.

"Insisto: un exceso de civilización convierte a los pueblos rectos en papanatas: Porque era evidente que el Karlangas (Carlos III) nunca volvería y que la reinecita, que en el fondo se había quedado como prenda política, aprovecharía la primera oportunidad para seguirlo. Se pasó un año en Barcelona, yendo a la ópera entre bostezo y bostezo. Y luego, cuando le pareció muy buen, adiós muy buenas. Lo que aún me da escalofríos y me sulfura es el motivo que la fulana arguyó. Según sus propias palabras, tenía que irse por "la grande importancia de la tan deseada sucesión". Es decir, que le urgía abrirse de piernas ante su Karlangas, y eso era mucho más importante que el destino de una nación entera".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy