El Superman més fosc i complicat és d'acer!

Llarga i exagerada. He escollit aquestes dues paraules per definir “El hombre de acero”, de Zack Snyder (“Watcmen”, 2009). La redefinició del personatge de Superman és bona (l’humanitza molt), però a la pel·lícula li sobren focs d’artifici i li falta profunditat. Henry Cavill m’ha agradat com a Clark Kent, fort i amb mirada trista. És un immigrant en un món que mai l’ha acceptat del tot.

El millor de “El hombre de acero” són alguns dels personatges secundaris, com Rusell Crowe i Kevin Costner, pare biològic i adoptiu d’en Clark, respectivament. Crowe està sensacional, com quasi bé sempre. També està molt ben explicada, i de manera original, la destrucció de Krypton, diferent de com l’havíem vist fins ara. El paper de Costner em va portar directament a “Un mundo perfecto” (1993), en la qual parlava molta estona amb un nen de sis anys, a qui havia agafat d’ostatge. Em va cridar l’atenció que Snyder escollís Laurence Fishburne per donar vida al director del Daily Planet. L’Amy Adams interpreta a la Lois Lane. L’Adams va estar nominada a l’Oscar, en la categoria de millor actriu de repartiment, pel seu paper a “The Master” (2012).

La pel·lícula té el segell de Christopher Nolan, guionista i productor. El seu Superman també és fosc i complicat, seguint els passos del Batman que ens va regalar a “El caballero oscuro” (2008) i “Batman Begins” (2005). Només recomanaria “El hombre de acero” als grans fans dels superherois. Les lluites són molt i molt llargues, amb edificis caient un darrere de l’altre. La destrucció massiva, amb cotxes volant a tort i a dret, acaba cansant. Snyder està més per l’espectacle que per qualsevol altra cosa i, a mi, m’ha decebut força.

“TRANCE”

Tampoc m’ha convençut el retorn de Danny Boyle, després de “127 horas” (2010) i “Slumdog millionaire” (2009). La història és bona i enrevessada (que no hauria de ser un problema), però arriba un moment en què ell mateix posa el fre de mà i perd tota la gràcia. No deixa que l’espectador descobreixi què està passant, ja que fa que el personatge de la Rosario Dawson ho expliqui TOT.

La Dawson està espectacular, en tots els sentits, amb nu integral inclòs. És la hipnotista que ha d’intentar descobrir on ha amagat un quadre de Francisco Goya en Simon (James McAvoy), treballador d’una casa de subhastes. Ha rebut un fort cop al cap i no pot recordar on és. En Simon estava d’acord amb un grup de lladres, liderat per en Franck, interpretat per Vincent Cassel. La pel·lícula és molt potent visualment, com és habitual en Boyle, però li falta una mica d’ànima. Efectista, sí, però amb poc contingut real. Acabes de veure-la i comences a oblidar-la. No hi queda res que et faci reflexionar el més mínim.

“NITS DE GUÀRDIA” (PAULA ROC)

Aquesta setmana he atacat el meu primer Fanbooks, del Grup Editorial 62: “Nits de guàrdia”, de Paula Roc. L’he trobat interessant. Es tracta de literatura juvenil de qualitat; optimista i amb finals més o menys feliços. Ara, que quan ets jove, res no és fàcil. La Paula vol deixar clar que el suïcidi i les drogues MAI són la sol·lució als problemes, per molt greus que puguin semblar.

El llibre té 271 pàgines i es llegeixen d’una tirada. Els personatges principals, la Magda, en Roi, en Jan, la Mai i la Irati, estan relacionats amb la medicina, d’una manera o altra. Els tres primers fan pràctiques en el mateix hospital, després d’acabar la carrera i abans del MIR. La Mai és infermera i la Irati encara ha de fer la selectivitat, però també vol ser metge. Hi ha un altra estudiant que hi és i no hi és; i no explicaré perquè. És la Bel, l’amiga de l’ànima de la Magda. A “Nits de Guàrdia”, la Paula ens explica les pors dels residents, que no sempre tenen clar si serveixen o no per la medicina. Són insegurs a l’hospital, on fan un munt de guàrdies, i també en l’amor, ara que comencen a tenir les primeres relacions més o menys serioses.

L’autora també toca el tema de les pressions familiars. Que el teu pare sigui una eminència de la medicina, pot comportar-te una imposició afegida... encara més si el que realment vols és dedicar-te a la fotografia. Aquest és el cas d’en Jan. O el de la Irati. La seva mare, doctora de prestigi, mai li ha dedicat l’atenció que mereix una noia de la seva edat. Dóna la sensació que només viu de cara als pacients i, això, arribat al cas, pot tenir conseqüències imprevisibles.

“De debò que voldria ser com tu, però no puc...”, li suplica en Jan amb la mirada, al seu pare. Però ell no se n’adona, segueix amb la seva operació, l’única cosa que segurament li ha donat vida tots aquells anys; ni el seu matrimoni ni la seva família. En Jan se sorprèn pensant que voldria ser ell qui estigués a la taula d’operacions, només perquè el seu pare li prestés la meitat d’atenció que li està donant a aquell cos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy