El Llanero Solitario: 135 minuts d'acció total

Que és esbojarrada i exagerada al màxim? Sí! Que és més llarga que un dia sense pa? Sí! Dues hores i quart. Que el paper de Johnny Depp s'assembla al de Jack Sparrow a la saga de "Piratas del Caribe"? Sí!, però tampoc tant com diuen. Y què? La vaig anar a veure dimecres amb el meu fill i ens ho vam pasar pipa. Humor, emoció i el talent de l'actor més camaleònic del cinema actual. Es veu, es gaudeix i s'oblida.

Depp dóna vida a Tonto, un indi carregat de romanços, que porta un corb dissecat al cap. Al costat del Llanero Solitario sembla petit, però és que Armie Hammer (que interpretava als bessons Winklevoss a "La red social", 2010) medeix 1 metre i 96 centímetres. Depp fa 1'78. John Reid es converteix en un Rangers de Texas quasi per casualitat. I també per casualitat, i forçat per l'indi, acaba sent el famós Llanero Solitario. Passa de ser un advocat un pèl bleda i enemic de les armes a un justicier amb cavall blanc inclòs: Silver. I al costat de Depp, com no, Helena Bonham Carter. I això que la pel·lícula no la dirigeix Tim Burton!

Junts, en Tonto i el Llanero les viuen de tots colors, enfrontant-se a polítics i empresaris corruptes i despietats malfactors, amb Butch Cavendish al capdavant. A Cavendish, per cert, l'interpreta William Fichtner, a qui la semana passada vaig veure a "Elysium". Controlar el tren i aconseguir tota la plata que sigui possible són els dos grans objectius dels dolents. I si els indis fan nosa, sempre es pot crida al Séptimo de Caballería. Amb els Rangers fora de combat, només hi ha dues persones que puguin restablir l'ordre: l'indi boig i l'home de l'antifaç. Són 135 minuts d'acció sense límits, amb explosions i descarrilaments de trens constants.

"CAFE DE FLORE"

El canadenc Jean-Marc Vallée em va sorprendre amb "C.R.A.Z.Y." (2005) i "Café de Flore" tampoc no m'ha deixat indiferent. És una historia sobre els amors obsessius i l'existència -o no- de les ànimes bessones. El Café de Flore és un local de París, però en aquesta pel·lícula també és el títol d'un disc. Un disc que és el vincle d'unió entre dues dones de diferents generacions.

De fet, la música té molt pes en aquesta història, encara més si tenim en compte que un dels protagonistes, l'Antoine, és un exitós DJ canadenc. Està interpretat per Kevint Parent. Fa un parell d'anys que l'Antoine es va separar de la dona de la seva vida -amb qui té dues filles- i està a punt de contraure matrimoni amb una altra. La seva ex està interpretada per Hélène Florent, una actriu amb un llarg recorregut televisiu. Evelyne Brochu (protagonista d'"Inch'Allah", 2012) és qui dóna vida a la seva nova parella. La tripleta femenina la completa l'actriu i cantant francesa Vanessa Paradis, ex de Johnny Depp, de qui parlàvem abans. La veritat és que no m'acaba de fer el pes.

Pel meu gust, la història és massa mística. L'aparició de la vident és un bon recurs, però tot està lligat pels pèls. Vallée abusa de somnis, de malsons i de salts en el temps i el producte resultant és dens. Acabes tenint la sensació que són dues pel·lícules en una i que n'hi ha una que potser sobra. Malgrat tot, "Cafe de Flore" està per sobre de la mitjana actual. Una bona proposta en DVD.

"TORN DE NIT" (AGUSTÍ VEHÍ)

L'escriptor Agustí Vehí, llicenciat i doctor en Història, va morir fa poc més de cinc mesos. Era sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres. A "Torn de nit", Vehí fa un gran homenatge al seu cos policial... i al carajillo! El llibre forma part de la col·leció de novel·la criminal en català crims.cat, d'Alrevés Editorial. Té 159 pàgines i es pot llegir d'una tirada. Un historia molt casolana.

Abans de res, vull dir que a "Torn de nit" no hi ha cap assassinat. Per no haver-hi, no hi ha ni delictes importants. Com ja deixa clar el títol de l'obra, Vehí ens explica les peripècies de la Guàrdia Urbana nocturna d'un poble empordanès que bateja com Vilaclara. Les dues estrelles principals són en Nicetu i en Marcel·lí. Es tracta de dos agents veterans, força talossos, que massa sovint s'identifiquen amb els delincuents. Ho poso en cursiva perquè, com deia abans, el que passa a Vilaclara, de nit, són més aviat minúcies. Un fuma fàries, l'altre caliquenyos; i tots dos són veritables fans dels carajillos. Molt fans.

De fet, els carajillos tenen molt de pes a "Torn de Nit". En un bar que Vehí bateja com La Setena Paraula s'hi arriba a fer un congrés, del tot improvisat, per decidir de quina manera s'ha de preparar aquesta beguda de cafè amb licor i en quin recipient s'ha de servir. Poc a poc, s'hi van afegint delegacions d'un munt de països diferents. Tot s'ha d'entendre en clau d'humor; el congrés i les actuacions d'en Nicetu, d'en Marcel·lí i companyia. El llibre és àgil i, sobretot, divertit i surrealista. Com explicava en començar, és proper i casolà. Segur que hi ha molt del que Vehí va viure al llarg de molts anys a la Guàrdia Urbana.

"En Marcel·lí i en Nicetu pugen al patrulla i es disposen a posar les llums blaves... Després de deu minuts de remenar botons, ja que és un pont policial del model nou, amb un sistema de comandament nou, que no saben com va perquè el dia que en Palomu els va explicar el funcionament, ells van dir que "allò eren collonades d'americans i que tot plegat eren falòrnies, que no havien d'haver canviat la llum blava de tota la vida, amb un botó per encendre, enlaire, i el mateix botó per apagar, cap avall". Però el progres té aquestes coses i quan aconsegueixen que alguna llum blava giri, arrenquen per dirigir-se al museu, la flor més preuada de Vilaclara".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy