"Elysium": Ciència ficció... massa real?

"La clase política es un tumor y hay que extirparlo". Aquesta frase, que pronuncia un dels protagonistes d'"Elysium", és tota una declaració d'intencions per part de Neill Blomkamp. Quatre anys després de "District 9", el director sud-africà torna amb una altra pel·lícula de ciencia ficció... massa real? Està protagonitzada per Matt Damon -l'home que mai canvia de cara- i Jodie Foster, que ja té 50 anys.

La primera mitja hora d'"Elysium" és prometedora. Després no s'enfonsa -ni molt menys- però perd originalitat. La pel·lícula s''acaba convertint en una grandíssima història d'aventures, amb més acció que contingut. Aquesta és l'unica pega. Blomkamp segueix el patró de "District 9": Lluita de classes i crítiques a les polítiques d'immigració i de salut. És per això que abans deia que la ciencia ficció d'aquest director és força real. Elysium és el nom de l'estació espacial on viuen els rics. Amb tots els luxes possibles. Sense malalties. L'acció es data a l'any 2159.

Elysium és la cara, el paradís, l'oasi on tots els terrícoles volen anar a parar algún dia. La Terra està davastada, controlada per robots -com a mínim en el dia a dia- i sortir-ne és pràcticament imposible. Sortir-ne legalment, perquè el personatge de Foster (Delacourt), que vindria a ser com una Primera Ministra de Elysium, no hi deixa entrar ningú. Absolutament ningú. En Max (Matt), per un motiu que no explicaré, farà el que sigui necessari per a aconseguir-ho. Fins i tot deixar-s'hi la vida. L'executor de la Delacolurt és en Kruger, un dolent de còmic. No sé perquè però em va recordar a un dels molts personatges violents de Chuck Norris. Està interpretat per Sharlto Copley, protagonista de "District 9" i de "Chappie", la propera pel·lícula de Blomkamp.

"LA PARTE DE LOS ÁNGELES"

Creus en les segones oportunitats? Ken Loach segur que sí! Ho deixa molt clar a "Angels' share" ("La parte de los ángeles"). La pel·lícula està rodada a Glasgow i a Edimburg -on he viatjat aquest estiu- i és molt simpàtica. Diria que és un dels adjectius que més  l'escau. Simpàtica, divertida, toveta... Va rebre el premi especial del jurat al Festival de Cannes. És un drama social, amb tocs de comèdia i molt de whisky.

El primer que vaig pensar quan vaig acabar de veure-la és que en Robbie aprèn ràpid. Massa? Aprèn ràpid i, com a conseqüència, aconsegueix sortir del que semblava un pou sense fons. A més a més, té la sort de tenir al seu costat un educador social implicadídssim. Es diu Harry i està interpretat per John Henshaw ("Buscando a Eric", 2009). El debutant Paul Brannigan és qui fa de Robbie. La historia no té massa secrets. En Harry inicia al noi en el difícil art de la cata de whisky i aquest, acompanyat d'uns amics ben particulars, intenta treure'n profit. Tot el grup està fent treballs socials i té un passat delictiu al darrere.

Per cert, un dels personatges ens explica que "la parte de los ángeles" és el dos per cent del whisky que s'evapora. És el que es beuen els àngels. A banda d'en Robbie i en Harry em quedo amb l'Albert, a qui interpreta Gary Maitland. És un tio despistat, incult -la Mona Lisa i el Castell d'Edimburg li sonen a xinès- i divertidíssim. És un dels descobriments de la pel·lícula, que passa francament bé.

"EL FRACASSAT" (MARTÍ DOMÍNGUEZ)

Cada cop que llegeixo un llibre del valencià Martí Domínguez (1966) faig un deliciós viatge en el temps. Em va passar amb "Les confidències del comte de Buffon" -que potser és un dels títols que més he recomanat al llarg dels últims anys- i he repetit amb "El fracassat", encisador i molt visual. Ja que ens parla de pintors, el definiria com una petita obra d'art. Té 223 pàgines i està publicat per Proa.

Per mi, una de les coses més importants d'un llibre és que m'inspiri; i "El fracassat" ho ha aconseguit. Després explicaré perquè. "El fracassat" és el sobrenom amb que es coneixia a Paul Cézanne (1839-1906), que estaba barallat amb tot i pràcticament tothom. Diria que va tenir molta sort de comptar amb l'amistat de Camille Pissarro, una de les persones que sempre van confiar en ell. Fins i tot en els moments més difícils. Al voltant de la vida de Cézanne, Domínguez construeix una novel·la d'inspiració biogràfica. Ens retrata el patiment de l'impressionista francès, que va haver de lluitar contra la seva família -que no entenia la seva pintura- i contra la crítica, que el trobava provocador i vulgar.

Domínguez sap transmetre perfectament la soledat de Cézanne, que intuïa que no estava tant equivocat com asseguraven els seus detractors. El seu problema, com el de molts d'altres, és que es va avançar al seu temps. La història li ha donat la raó. Però va trigar, és veritat. Quan va vendre el seu primer quadre, "La casa del penjat", ja tenia 35 anys. Li van donar 300 francs! Ara els seus quadres no tenen preu.

Aquest estiu, a Edimburg, mentre llegia "El Fracassat", vaig tenir l'oportunitat de gaudir de "The Big Trees", que està exposat al National Gallery of Scotland. Està al costat d'un Van Gogh, un altre pintor incomprès. Abans deia que Domínguez m'havia inspirat. És així. Tinc ganes de saber més coses del carnisser que es quedava els quadres de Cézanne, de Pizarro i d'altres artistes, a canvi de menjar. També m'ha cridat l'atenció la figura del mecenes que malvivia venent pintures i teles als impressionistes. Tenia la botiga plena dels seus quadres. On van anar a parar? Se sap qui els té en l'actualitat? I els del carnisser? Preguntes de les quals m'agradaria tenir les respostes.

"El pintor és un individualista, un solitari, un desgraciat que s'encastella, que es debat entre els seus dubtes i que no els pot confiar a ningú. La família no entén la teua recerca, i qui la podría entendre et pot arrabassar el teu tresor. La recepta del teu art, que amb tanta dificultat has arribat a descobrir... La soledat de l'artista és total: l'home de ciència sap quan i com ha fet una descoberta, fins i tot té clar quins són els seus objectius. L'artista no, es debat en el fang, pesca a les palpentes, es guia per l'instint i mai no està prou segur si l'ha encertat, si aquell és el camí, avança a les fosques. L'home de ciencia té, a més a més, l'avantatge de la prioritat: si és el primer a descobrir alguna cosa, la comunitat científica li reconeix. L'artista no, i sempre perilla que la seua petita descoberta sigui furtada per un altre, que la desenvolupe millor i es duga tota la glòria".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy