L'akelarre de De la Iglesia no deixa indiferent

Tot i que ha rebut algunes crítiques negatives, “Las Brujas de Zugarramurdi” és de visió obligada. Álex de la Iglesia recupera la mala llet de títols com “El día de la bestia” (1995) o “La comunidad” (2000). Es nota que el director bilbaí s’ho va passar pipa rodant-la. Més que res perquè la seva passió s’encomana! No és una cinta rodona, va de més a menys, però són dues hores d’acció sense límits.

Els primer 75 minuts són brutals i difícils de millorar. L’atracament de les “estatutes humanes” a una botiga de “Compro Oro” de Madrid formaran part, per sempre, de la meva petita memòria cinematogràfica. I és que l’equip que formen el Soldat Verd, el Crist Platejat i el Nen -fill del segon- és únic i irrepetible. L’atracament i la fugida en taxi cap a França (mentre critiquen la pensió compensatòria, els polítics i els corruptes) són divertidíssimes i espectaculars a la vegada. Pel que fa als actors cal destacar la gran interpretació de Mario Casas (que fa de Soldat Verd, un tio molt curt de gambals, exrelacions públiques d'una discoteca ) i d'Hugo Silva (el Crist Platejat), un pare desesperat pels capritxos de la seva dona.

Que si és una pel·lícula misògina? Doncs jo diria que no. De fet, De la Iglesia deixa clar que aquest món és de les dones i que es mou quan i cap a on elles volen. Carmen Maura dóna vida a Graciana Barrenetxea (la més bruixa de totes) i l’atractivíssima Carolina Bang a Eva, la seva filla. L’àvia és una sensacional Terele Pávez. “Qué es un akelarre? Pues como un botellón, pero en la Edad Media”. Ho diu el personatge de Mario Casas en un dels moments de l’acció. Doncs, precisament, aquest akelarre final és el que no em va arribar a convèncer. És llarguíssim, dura quasi tres quarts d’hora, i amb l’aparició de la Venus de Willendorf inclosa. Per mi, tota aquesta part és excessiva, però hi ha gustos per tot.

També treballen molt bé la parella de policies, formada per Pepón Nieto i Secun de la Rosa. Per la seva part, Carlos Areces i Santiago Segura fan de bruixes veteranes, unes bruixes que mengen carn humana. "Las brujas de Zugarramurdi" és d'aquelles pel·lícules que s'ha de veure amb la ment oberta i sense prejudicis. Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé en una sala de cinema.

"RENOIR"

La darrera pel·lícula de Gilles Bourdos és d'aquelles que, quan acaba, molts es pregunten si hi ha passat res digne de menció. I és que "Renoir" és lenta, tranquil·la i contem-plativa, amb uns bonics paisatges naturals. No podia ser d'una altra manera. Tractant-se dels darrers anys de la vida del genial pintor, és lògic que l'estètica estigui cuidada.

Jo pensó que a "Renoir" sí que hi passen coses; i moltes. Bourdos ens explica, per exemple, com Auguste Renoir, que ja pràcticament no es pot moure, continua pintant. Els quadres el mantenen viu. L'omplen i el fan mirar endavant. La seva passió augmenta encara més quan arriba a casa seva la que serà la seva última model, de qui suposo que s'enamora, Com de totes les altres? L'acció queda datada en l'any 1915, en un bonic llogaret de la Costa Blava. A Renoir l'interpreta Michel Bouquet i a André Heuschling, Christa Theret. Tots dos estan força bé.

Com era d'esperar, també s'enemora d'André un dels fills de l'Auguste, el cineasta Jean, que s'hi acaba casant. Això la pel·lícula ja no explica, però ell, amb el pas dels anys, triomfa com a director i ella, que comença fent d'actriu al seu costat, acaba en un duríssim anonimat. Quan se separen, la noia cau en desgràcia i mai més es torna a aixecar. La relació entre Auguste i Jean, que torna a casa de permís, després que el fereixin a la guerra, és un altre dels punts interessants de la pel·lícula, que m'ha agradat força. Millor visualment, que de contingut.

"ALGUN DIA ENS HO EXPLICAREM TOT"

L'amor és boig i no respon a les estadístiques. Cada cas és únic i irrepetible. Suposo que tots hi estem d'acord. Habitualment, la diferència d'edat pesa, però segur que totes i tots coneixem parelles, separades per un munt d'anys, que són felices. L'amor que ens presenta l'alemanya Daniela Krien a "Algun dia ens ho explicarem tot" -un títol molt assenyat- també és d'aquesta mena, dels que qualifiquem d'"especials".

La Daniela ens presenta un amor intens i, en alguns moments, fins i tot primari. Per un costat, tenim la Maria, que viu en un mas, amb la família del seu xicot, en Johannes. Només té setze anys. De fet, està a punt de complir-ne disset. De l'altre, en Thorsten Henner, que ja en té  quaranta i va de tornada de tot. Té un caràcter fort i molta facilitat per emborratxar-se, però diria que també un cor força pur. Per què la Maria perd el cap per ell i no per un altre, el seu xicot, per exemple? D'en Henner segur que l'atrau el seu carisma. La seva solitud, fins i tot? L'home és com és perquè, darrere seu, hi ha un passat marcat per les tragèdies familiars.

"Algun dia ho explicarem tot" és un llibre curtet, només 173 pàgines, que s'ha de llegir a poc a poc, fer-lo durar, per intentar arribar al final preparat de la millor manera possible. Per a mi, és un final grandiós, del qual no explicaré res de res. Només faltaria a! És el millor per aquesta història d'amor pasional, sense límits. Està publicat per Empúries Narrativa. L'acció passa l'estiu de l'any 1990, en una casa de pagès a prop de la frontera entre les dues alemanyes, que s'acaba d'obrir. Mentre s'enamora, la Maria llegeix "Els germans Karàmazov". Molt recomanable.

"La mentida destrossa la persona per dintre, diu sempre l'àvia Traudel. Pots aguantar-hi molt de temps la tapadora al damunt, fins al dia que vull i vessa, això també l'hi he sentit a dir sovint. Que en Volker begui, d'alguna manera es relaciona amb això, n'estic segura. Quan era jove, fins i tot va tenir una parella, durant un quant temps van viure tots dos al mas, a les habitacions de les golfes, les que ara ocupen en Johannes i jo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy