El desafiament: Lauda contra Hunt

“Rush” és energia i passió pura. La darrera pel·lícula de Ron Howard (“El desafío: Frost contra Nixon”, 2008) va molt més enllà de la Fórmula 1 i de la rivalitat entre l’austríac Niki Lauda i el britànic James Hunt. L’acció se centra en els Mundials dels anys 1975 i 76. Són quasi dues hores d’acció sense aturador, amb imatges i música espectaculars. Es convertirà en un dels grans títols de la temporada.

El principal encert de “Rush” és l’elecció dels actors que donen vida als dos grans protagonistes d’aquesta rivalitat sense límits. Un extraordinari Daniel Brühl fa de Niki Lauda, a qui ens presenten com un pilot quadriculat, amb una vida ordenada i sense excessos. Tot el contrari que Hunt, a qui interpreta Chris “Thor” Hemsworth. El britànic és festiu, busca-raons i faldiller. Però té un clar avantatge respecte de la resta: mai no té por i, per guanyar, està disposat a córrer qualsevol risc, encara que pugui costar-li la vida. Hunt viu al dia. Lauda té una visió molt més global, de continuïtat. Howard sap explicar-nos molt bé l’enfrontament entre Lauda i Hunt dins i fora de les pistes; un enfrontament que --encara que inicialment no ho sembli-- arriba des del respecte i l’admiració mútua.

Lauda va quedar campió del món tres cops, els anys 75, 77 i 84. Hunt només un, el 76. La vida esportiva de l’austríac va ser llarga. La del britànic curta i efímera. Dos models antagònics. La semblança física de Brühl amb Lauda (encara més després de l’accident) i la de Hemsworth amb Hunt és molt gran. Queda clar que tots dos han fet un grandíssim treball de documentació. De la resta del repartiment, em quedo amb les dones dels pilots. Alexandra Maria Lara (“The reader”, 2008) interpreta a la de Lauda, guapa i amb moltíssima classe. L’explossiva Olivia Wilde és Suzy Miller, amb qui va estar casat Hunt. El va deixar, abans que fos campió del món, per l’actor Richard Burton.

“Rush” no deixarà indiferent ningú. Combina l’acció sense límits de les curses, amb la guerra psicològica dels pilots i el drama que suposa l’accident de Lauda, que va estar a punt de deixar aquest món. La proximitat amb la mort, diu Hunt en un moment de la pel·lícula, és el que ens fa als pilots tan atractius davant de les dones. Davant de les dones i del públic en general. La rivalitat Lauda-Hunt, una història que s’ha de conèixer.

"PARA ELISA"

Ja he dit més d'un cop que no m'agraden les pel·lícules de por... perquè em fan por. Es tracta d'això, oi? Però és que, habitualment, al cinema prefereixo no anar-hi a patir. "Para Elisa" l'he vista per motius de feina, ja que l'Ona Casamiquela i en Pep Antón Muñoz van venir divendres als Matins de TV3 per presentar-la. N'havia de poder parlar amb coneixe-ment de causa. Em sap greu dir-ho, però no m'ha convençut del tot.

El primer que em va soprendre va ser el metratge. Només dura 1 hora i 8 minuts. Però, malgrat això, algunes escenes se'm van fer llargues. Em dóna la sensació que a l'òpera prima de Juanra Fernández, amb un bon argument, li falta una miqueta de contingut. Per a mi, els millors minuts de la pel·lícula són els que passen a la comissaria de policia, amb uns extraordinaris Pep Antón Muñoz i Enrique Vilén. És una llàstima que els seus papers siguin tan curts i intrascendents. Pel que sé, havien de tenir més protagonisme però, per qüestions de pressupost, la pel·lícula es va anar escurçant. També està molt bé Luisa Gavasa.

Del que passa n'explicaré ben poca cosa. Una prometedora Ona Casamiquela interpreta  una estudiant de Belles Arts que necessita diners per fer el viatge de final de curs. Com que els seus pares no n'hi donen, decideix buscar feina i la troba quasi d'immediat. Ha de fer de cangur d'una nena... que no ho és tant. De fet, si ens fixem en l'actriu que la interpreta, Ana Turpin, podríem dir que la xicoteta té 35 anys. I fins aquí puc llegir. Sang i fetge per aturar un tren, alguna incongruència i un ambient malaltís en una casa carregada de nines. Hi ha una imatge, amb les dues protagonistes amb vestidets ajustats i diademes al cap, que em va recordar a "El resplandor" del gran Stanley Kubric.

Per què es titula "Para Elisa". Doncs perquè és el títol de la peça de Ludwig van Beethoven que la mare de la suposada nena (de mare en fa la Luisa Gavasa) toca al piano per tranquil·litzar-la.

"SEGONA PELL" (FLAVIA COMPANY)

Estic abduït per l'"univers Company". Cada cop que llegeixo un llibre de la Flavia (Buenos Aires, 1963) em quedo en un estat de catarsi. Em va passar amb "L'illa de l'última veritat", amb "Que ningú no et salvi la vida" i ara amb "Segona pell", resultat de la reescritura de "Dame placer", publicada per ella mateixa l'any 99. La Flavia mai no ens castiga amb novel·les llargues i plenes de palla. No hi sobra ni hi falta ni una paraula. Ho cuida tot.

"Segona pell" és un llibre ple de passió i molt excitant. Un amor com el que la Flavia ens explica, total, segur que només es troba una vegada en la vida... amb molta sort. És un amor físic, de cor i d'esperit, però també malaltís, amb violència i una càrrega infinita de dependència d'una dona cap a una altra, sobretot en les primeres fogonades. Després la cosa canvia, i la que pateix només és una. Tot s'acaba, encara que de vegades no volguem o puguem, ser-ne conscients. El llibre només té 147 pàgines i dic només perquè és addictiu, com la història que se'ns explica. Està publicat per l'editorial Proa.

Aquesta novel·la de la Flavia és de lectura obligatòria i, si pot ser, sense saber-ne massa coses. Només n'explicaré una. "Segona pell" és una espècie de de monòleg d'una dona ferida davant d'una psiquiatra, psicòloga o persona semblant. L'únic que vol la protagonista, diria que no en sabem ni el nom, és buidar el pap i posar les seves idees en ordre. Ens explica com es va enamorar i quin camí va agafar una relació que marcarà la seva vida per sempre. I, com que en les nostres vides tot està connectat, aprofita per repassar passatges de la seva infantesa. Possiblement, el que va viure quan era una nena també ha marcat, per bé o per mal, aquesta historia d'amor amb un eslògan brutal: "Dóna'm plaer i et donaré la vida".

"Per a mi l'amor és una escala que avança esglaó rere esglaó cap al cim més alt: s'arriba tan lluny com es pot i es va deixant enrere tot el que s'ha vist durant el camí; la mirada cap endavant i l'esforç, tenaç; exigeix constància. La passió, en canvi, la veig com una escala de cargol, que sempre se sosté per un eix central fix; s'avança en cercle i es perd de vista la realitat perquè no hi ha cap paisatge continu, es manté perpellejant com un neó dels cartells publicitaris, la passió exigeix una fe cega".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy