L'amor no sempre dura tota la vida (o sí?)

"La gran familia española" és una pel·lícula difícil de catalogar. Es tracta d'una comèdia, sí, però els seus millors moments arriben des de la reflexió. Està dirigida per Daniel Sánchez Arévalo i, si la comparem amb els seus anteriors títols, és més propera a "Primos" (2011) que a "Gordos" (2009) o  a "AzulOscuroCasiNegro" (2006), la millor de les quatre. Repeteixen Quim Gutiérrez, Antonio de la Torre i Raúl Arévalo.

El casament de l'Efraín amb la Clara, tots dos molt joves -ella compleix els 18 anys aquell mateix dia- és l'eix central de la pel·lícula. Un casament que coincideix en el temps amb la final del Mundial de Sud-àfrica de futbol. Qui es podia imaginar que l'equip de Vicente del Bosque arribaria tan lluny? Sincerament, aquest fervor espanyolista no m'ha fet sentir còmode. L'Efraín és el petit de cinc germans. El seu pare volia tenir set fills i posar-los els mateixos noms que els dels protagonistes de "Siete novias para siete hermanos" (1954). La seva dona, però, va deixar-lo després del cinquè. Per a ell, la família és el més important. No pot comparar-se a res més.

Dels cinc germans em quedo amb en Gutiérrez -Caleb-, que torna a casa després de dos anys fent de metge a l'Àfrica. Està sensacional. També treballen molt bé De la Torre (Adán, el germà deprimit) i en Roberto Álamo (Benjamín, el retardat). Del repartiment femení destaquen Verónica Echegui ("Yo soy la Juani", 2006) i una espectacular Sandra Martín. "La gran familia española" reflexiona sobre l'amor i, sobretot, es pregunta si les parelles poden durar tota la vida. L'escena en què l'Efraín i la Clara expliquen què hi ha darrere del seu casament és francament bona. Aquesta part de la pel·lícula, tot i que fa riure, és de les més serioses.

La part més divertida de la història, per surrealista i poca-solta, és quan els convidats arriben a la cerimònia i es posen a ballar descontroladament. El partit de futbol? És el vincle d'unió. Tot passa mentre Espanya s'enfronta a Holanda. De fet, al llarg de la pel·lícula veiem moments puntuals de l'enfrontament, amb la locució de Carlos Martínez, la veu del futbol a Canal +.

JUAN PERRO TORNA A TRIOMFAR A VIC

El gran Santiago Auserón, que l'any que ve complirà seixanta anys, continua tenint una veu prodigiosa. Ahir, sota el nom de Juan Perro, el seu àlter ego, va triomfar al Mercat de Musica Viva de Vic. Estic content per ell perquè es van exhaurir les entrades i el públic va acomiadar-lo dempeus, amb bis inclòs. Fa dos anys, no va omplir la sala i això no pot ser. La seva implicació va tornar a ser total. El mes vinent tornaré a veure'l, aquest cop a Caldes de Montbui. M'encanta!

El concert d'ahir va durar poc més d'una hora, amb el Juan Perro més intimista a l'escenari. Va cantar la majoria de cançons del seu últim CD "Río negro" i alguns temes del jazz de Nova Orleans i boleros cubans. Un repertori espectacular. El  van acompanyar el guitarrista Joan Vinyals -un dels habituals-, el trompetista David Pastor i el saxofonista -tot i que també va tocar d'altres instruments- Gabriel Amargant. Auserón els va batejar com "El dimoni de Gràcia", "El huracán de Levante" i "El pájaro del Maresme", respectivament. Gran quartet de corda i vent.

L'artista aragonès, que va presentar una bona part de les cançons en català, va aprofitar el tema "Reina Zulú" -que va allargar moltíssim- per picar l'ullet als catalans. Amb Vinyals fent sons amb la boca al més pur estil d'Al Jarreau o Georges Benson, Auserón va dir que las llengua zulú (la de Vinyals) està perseguida, tot i que alguns la parlen en la intimitat. Pel cantant, que en el seu dia va ser el líder indiscutible de Radio Futura, Catalunya també és casa seva. Vic es va rendir al seu talent, que, després de molts anys, continua intacte.

"EL LLAÜTISTA I LA CAPTAIRE" (JORDI LLAVINA)

Què es l'amor? Què fa que una parella funcioni o no? Quan es deixen, ens hem de sentir culpables? Preguntes com aquestes segur que se les faria en Marc, protagonista de "El llaütista i la captaire", l'última novel·la d'en Jordi Llavina (Gelida, 1968). El vaig conèixer a TV3, quan col·laborava amb Els Matins, i sempre l'he tingut per un autor que fuig dels convencionalismes i de tot allò que és més comercial. El llibre té 324 pàgines i l'ha publicat Ámsterdam.

En Marc és el protagonista (i també la víctima?) d'aquesta història d'amors incomplets. Ho intenta amb la Clara i amb la Bel -en èpoques diferents- encara que tinc la sensació que cap de les dues estaven fetes per a ell. Intenta acoplar-s'hi, acceptant les coses bones i les dolentes de cadascuna, però l'esforç no és recíproc.La Clara té un passat secret; la Bel ganes de recórrer món i de conèixer gent. En aquesta novel·la, Llavina reflexiona sobre la complexitat de l'amor i fa arribar al seu antiheroi fins als orígens de totes dues relacions, que no són les dues úniques que coneixem d'ell. En cada cas, en Marc vol saber tot el què ha passat i per quins motius. Mai és massa tard?

A "El llaütista i la captaire", l'autor també ens parla de l'amistat i de com pot veure's afectada aquesta pel pas del temps. Una persona que pot haver estat molt important en una fase de la nostra vida, ¿fins i tot pot arribar a incomodar-nos, uns anys després? Una altra pregunta que deixa caure Llavina, com a mínim jo ho veig així, és quin dret tenen els amics o les amigues de les nostres exparelles per seguir parlant-nos de les seves vides. No seria millor poder oblidar-les definitivament i tallar pel dret? Tot això, Llavina ens ho escriu amb una prosa precisa, cuidada i plena de detalls. Un llibre emotiu i molt recomanable.

"Si una cosa es podria dir d'una manera unívoca, sense el matís adjectival, sense la sobrecàrrega d'un adverbi (o de més d'un), ¿per què calia buscar-se una complicació? En el fons, el llenguatge serveix perquè ens comuniquem, i de vegades, fins i tot, ni amb les paraules no som capaços d'entendre'ns. El Marc la burxava, sabia que, en la reacció de la seva noia, no es podia descartar la influencia emmetzinadora de la gelosia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy