El caos és un ordre per desxifrar

Després de veure "Incendies" (2010) i "Prisoners" (2013), em declaro fan incondicional del director canadenc Denis Villeneuve. Però "Enemy", que es va estrenar divendres, no em va semblar una pel·lícula rodona. Per definir-la faré servir una frase que surt sobreimpressa a la pantalla només començar: "El caos és un ordre per desxifrar". Doncs en això estic; desxifrant-la!

Hi ha qui diu que no cal entendre una pel·lícula per apreciar-la, però a mi m'agrada que acabi lligant tot. I, en cas que el final sigui obert, que em donin els vímets necessaris per acabar fent-me el cistell jo mateix. Això com a declaració de principis, perquè "Enemy" té moltes coses bones. Per començar, la inquietant atmòsfera que t'atrapa i no et deixa anar en cap moment. Hi ajuda, i de quina manera, la música (de Danny Bensi i Saunder Jurriaans) i la fotografía, grisa, fosca, apagada i fins i tot decadent de Nicolas Bolduc. Per continuar, haig de parlar de Jake Gyllenhaal, que està extraordinari. És un actor que creix per moments. Amb Villeneuve ja havia treballat en l'esmentada "Prisoners".

Una atmòsfera inquietant per començar, per continuar una gran interpretació -que pràcticament elimina de la pantalla les guapíssimes Mélanie Laurent i  Sarah Gadon- i per acabar... la confusió total! A nivell argumental, poques coses puc explicar de la pel·lícula, basada en la novela "El hombre duplicado", de José Saramago. Podríem parlar de thriller psicològic, en què Gyllenhaal interpreta un professor d'història amb una vida més aviat monòtona. Interpreta al professor i a un actor de cinema que descobreix un dia veient una pel·lícula. Són idèntics. I aquí comença el seu malson. O potser continua?

"UNA FAMÍLIA EXEMPLAR" (GENÍS SINCA)

La família no l'escollim; els amics, sí. Els Bou de Tortosa o els Mirabaix de Manresa? No puc descartar-los els dos? No havíem quedat que els amics els escollíem? Doncs, encara que sigui a contracor, em quedo amb els del Baix Ebre. Els Bou i els Mirabaix són els protagonistes d'"Una família exemplar", de Genís Sinca (Manresa, 1970). Amb aquest llibre, publicat per Destino, va guanyar el Premi Josep Pla de l'any passat. Veig segona part...

En Genís és un tio que cau bé. El vaig conèixer fa uns mesos -els que porta col·laborant al programa "Els Matins" de TV3- i sempre m'ha transmès bones vibracions. I aquestes bones vibracions estan repartides al llarg de les 476 pàgines del llibre. El retrat simiesc del pediatre Joan Bou, el patriarca de la família, ja en el primer capítol, fa que et facis una idea molt aproximada de com és el també batejat com Xècspir d'Amposta. Qui li havia de dir en aquest bon home -perquè inicialment ho era i... ho continua sent?- que el xicot de la seva filla gran, en Ricard Mirabaix, li provocaria un daltabaix de dimensions èpiques.

En Bou havia guanyat calés fent de metge, és veritat; però la rica de la família sempre ha estat la seva esposa, la Remei Antich, pertanyent a una nissaga a on totes les dones tenien una pitrera desmesurada, de campionat. Per la seva part, els Mirabaix, amb una fesomia de castor, o fins i tot de rata, es dediquen a l'especulació immobiliaria. Són avars, fins a límits insospitats, per no parlar directament de carronyaires. Però és una opinió molt personal: hi ha qui ha llegit el llibre i es queda abans amb la gosadia i la força familiar dels Mirabaix -un veritable clan, tancat a pany i forrellat- que amb la falsa modèstia i les ganes d'aparentar dels Bou-Antich.

Per sobre de tot, "Una família exemplar" és un llibre divertit, àgil i amb uns personatges ben dibuixats. A més a més, en Genís ho descriu tot molt bé. M'atreviria a dir que és un autor molt meticulós, i que pateix amb la intenció de no deixar-se res. Ja li preguntaré! És francament fàcil fer-se una idea de com som físicament un i altres i les cases on viuen o malviuen, segons el cas. Ho explica amb tot luxe de detalls. Tortosa, Manresa i també Barcelona, la ciutat llunyana on poden fer-ho tot, amb una mica més d'anonimat -i no sempre- són els personatges secundaris d'aquesta història que, si li treiem humor i li posem una mica més de dramatisme, podria ser real com la vida mateixa. Recomanable.

"La manera com els Mirabaix aconseguien captivar i fer-se seves les millors noies, les més intel·ligents i atractives, era un fenomen que mai es podia arribar a entendre del tot. Tanmateix, eren elles i només elles les que havien entès, les que devien haver vist amb certa claredat alguna cosa que els altres només podien percebre. Sense anar gaire lluny, era un autèntic misteri que una persona tan excel·lent i completa com l'Elvira Gomà s'hagués enamorat i entregat per a tota la vida a un home tan vulgar i esquerp com el pare d'en Ricard".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy